Trieste, on la llibertat és terapèutica

Trieste és la ciutat portuària més al nord de la Mediterrània. Està situada en el golf del seu nom i envoltada de turons que la protegeixen relativament dels vents i el fred del nord. Només relativament, però, perquè aquella zona és una de les entrades al mar Adriàtic d'aire àrtic continental i quan arriba el vent que anomenen bora, cal anar molt en compte, és com aquelles tramuntanes empordaneses que sembla que s'enduguin les persones, però, a més, amb fred. Per sort, els dies que jo hi vaig ser van ser de bonança, assolellats i només amb una brisa marinera. El noi que em va anar a buscar a l'aeroport (un estudiant que estava col·laborant en l'organització de la trobada) em va explicar que diuen que la bora fa embogir la gent. Si fa no fa, com es deia abans de la tramuntana empordanesa.

No sé si era per aquesta fama de ciutat de bojos, però el cas que a Trieste hi havia un gran manicomi, el de San Giovanni: una mena de ciutat mental, amb església i tot, formada per pavellons separats. Les pàgines de turisme sobre Trieste que vaig brostejar per Internet abans d'anar-hi, no en parlen, però, d'aquest manicomi. Com tampoc ens en van parlar els científics dels centres de recerca que vaig visitar ni els del Museu de l'Antàrtida,on es va fer l'assemblea de l'EUSJA que m'havia dut a Trieste, i que es troba dins del recinte del que havia estat el manicomi.

Em van cridar l'atenció aquells pavellons en mig del bosc i enfilant-se per un dels turons que envolten Trieste, pintats de colors ocre, amb persianes vermelles. Durant una de les pauses vaig sortir a prendre una mica d'aire i sota uns porxos vaig veure això:

La frase em va desconcertar. No pas perquè no estigui d'acord que la llibertat és terapèutica. Però qui podia haver posat allò en aquella paret? No era pas una pintada feta amb un esprai. Era una frase que es veia que l'havien posada expressament. Vaig pensar a preguntar-ho, però després, reincorporada a la reunió, amb la feina se'm va oblidar.

Em va tornar a l'hotel una dona que no és de Trieste, però hi treballa i tot i que em va dir que no coneixia encara massa bé la ciutat em va explicar que tot aquell complex havia estat un manicomi i que ara hi ha uns pavellons que són de la Universitat, uns altres que tenen relació amb la salut (oficines principalment), i que en un pavelló encara hi ha algunes de les persones malaltes mentals que hi havia a l'hospital i ara se'ls veu sovint passejant pels voltants quan fa bon temps.

Un dels edificis del recinte de l'antic manicomi
de San Giovanni, a Trieste

Vaig recordar les visites fetes els darrers anys al CESNID (Centre d'Ensenyament Superior de Nutrició i Dietètica), en el recinte de Torre Ribera, a Santa Coloma de Gramenet, on hi havia hagut també un manicomi. Vaig pensar que ambdós recintes semblaven inspirats en un mateix model i és possible perquè deuen ser si fa non fa de la mateixa època. A Torre Ribera encara queden també alguns malalts; les dues o tres vegades que hi he anat els he vist passejant o prenent el sol asseguts en algun banc.

De tornada a Barcelona he continuat pensant en la frase d'aquella paret i he buscat informació sobre el manicomi de San Giovanni de Trieste. M'he assabentat una mica de la història d'aquell centre i suposo que la frase és un homenatge al psiquiatra Franco Basaglia (1924-1980), el gran renovador del concepte d'hospital mental. Basaglia és el 'pare' de la llei que va fer possible acabar a Itàlia amb aquells hospitals mentals que eren pitjor que moltes presons; unes presons on la gent internada sovint estava condemnada a cadena perpètua i on, a més, era torturada amb electroxocs i altres pràctiques inhumanes.

He trobat també un documental de la RAI, molt interessant, sobre aquest metge i la seva reforma. Són dos vídeos d'uns deu minuts:






"Si la malaltia mental és, en el seu mateix origen, pèrdua de la individualitat, de la llibertat, en el manicomi el malalt no troba res més que el lloc on acabarà perdut definitivament, convertit en objecte de la malaltia i del ritme de l'internament."
(Franco Basaglia, 1964)

Franco Basaglia, que tant va lluitar per millorar les condicions de les persones que tenien el cervell malalt, va morir prematurament el 1980 d'un tumor cerebral. La seva obra, però, no ha estat oblidada i va marcar un punt d'inflexió en el tractament de les persones afectades de malalties mentals a Itàlia.

Fotos: M. Piqueras (Trieste, 15.03.2009)