Quin soroll de sabates!

Quin enrenou, les sabates del periodista iraquià que les va llençar a Bush! I déu n'hi do la de bits invertits en el món blocaire! Jo mateixa ara les estic esmentant, però no tant pel fet de l'atac a cops de sabata, sinó per alguns dels comentaris que he llegit o sentit sobre l'incident, i per coses que m'han vingut al cap.

Vicent Partal n'ha parlat en el seus mails a Hipatia. Explica com va saber que, en el món àrab, la part inferior de la sabata, la que toca a terra, és una de les coses més impures que hi ha. Ho va saber en una reunió amb interlocutors àrabs i recorda la cara d'incomoditat d'aquella gent davant la seva postura --tan habitual per a nosaltres-- de seure amb una cama sobre l'altra, en una posició que deixava veure la sola la sabata. Aquesta entrada en el seu bloc i alguns dels comentaris que ha generat m'han fet pensar en sabates.

Per una banda, jo no tinc res a veure amb la cultura àrab, però no m'agrada veure la sola de les sabates de la gent. Fa anys, la gent s'agenollava a les esglésies i en fer-ho, mostraven la part "impura" de la sabata. A mi em feia angúnia, gairebé fàstic. Malgrat això, en comptes de fixar-me en el que deia o feia el capellà, la mirada se m'anava sempre cap a les sabates de la gent; hi veia les mitges soles que hi havien posat; en algun cas, les puntes, que podien ser de pell o un tros d'arc metàl·lic amb foradets per a posar-hi uns minúsculs claus; les que estaven foradades; les que tenien els talons gastats per un costat o l'altre o per la part de darrere; i alguna que altra acabada d'estrenar i amb la pell de la sola encara lluent i només amb algunes rascades.

Per altra banda, quan he visitat alguna mesquita tampoc m'ha agradat veure aquelles piles de sabates que hi ha a les entrades. Preferiria que la gent portés una bossa on ficar cadascú les seves sabates i no calgués deixar-les a la porta. Hi ha esglésies catòliques on deixen roba per cobrir-se espatlles i braços o cames a les persones que les visiten lleugeres de roba, i després es tornen a la sortida. A les mesquites podrien deixar unes bosses perquè la gent hi posés les seves sabates i després les tornessin (les bosses) a la sortida. En els llocs on reben moltes visites de turistes fins i tot podrien fer negoci, que hi hagués l'opció de comprar les bosses, com un souvenir, amb el nom de la mesquita imprès al damunt.

On també haurien de donar bosses per a les sabates és en els avions, en els vols de llarga durada. Hi ha companyies que regalen uns peücs o uns mitjons perquè el passatge hi posi els peus en comptes de tenir-los dins les sabates. (Diuen que els mitjons d'Esperanza Aguirre eren els de l'avió que la va dur de Bombay; ho dubto, però, perquè no acostumen a ser tan llargs com els que ella lluïa en la roda de premsa. De tota manera, potser els mitjons de classe preferent són més llargs que els de classe turista.) Si tens un nas molt fi, quan la gent comença a treure's les sabates pot ser molt desagradable. Fa poc vaig haver de suportar la "flaire" d'algú que s'havia tret les sabates en un vol d'onze hores. Per sort el nas s'hi acostuma i després d'una o dues hores ja no ho notava. O potser les meves sabates també pudien (ho confesso, me les vaig treure i em vaig posar els mitjons que AeroMexico em va regalar) i per això no notava la flaire aliena.

I parlant d'avions, de vegades fan treure les sabates en passar algun control en els aeroports. Com que l'enduriment dels controls és conseqüència dels atacs terroristes islàmics, qui sap si no ho fan per si la cara de fàstic o d'humiliació que posa la persona a qui obliguen a treure's les sabates és un indici de la seva afinitat amb el terrorisme islàmic. Només m'ha passat una vegada, que em fessin treure les sabates i passar-les per la màquina (dec tenir cara de terrorista?), i em va agafar tan de sorpresa que no vaig saber reaccionar i vaig passar per l'adreçador sense protestar. Però com una Scarlett O'Hara del segle XXI, quan ja era dalt de l'avió em vaig prometre --no vaig voler barrejar-hi Déu posant-lo de testimoni-- que mai més no tornaré a descalçar-me en un aeroport --llevat que em donin uns peücs o que m'hi obliguin amenaçant-me amb una arma.