La columna "En directe" del diari Avui publica un article de David Bueno titulat "L'origen del mal", que fa referència a uns estudis recents que relacionen la fibromiàlgia amb determinades alteracions en centres cerebrals vinculats al dolor. Em sembla que Bueno és molt optimista quan, després de dir "[f]ins fa tres setmanes hi havia qui dubtava de la seva existència", afirma que "[a]ra ja no es pot negar l'evidència". Jo posaria la mà al foc que en bona part de la classe mèdica encara persisitirà durant molt de temps la idea que afeccions com la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica són malalties imaginàries.
Fa un parell de mesos, durant un dinar del Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana que es va celebrar a Girona, vaig sentir una conversa entre alguns metges dels que, com diu Bueno en el seu "En directe", atribueixen aquestes malalties a estats depressius. No negaven que les persones que les pateixen sentin realment dolor, però es mostraven convençuts que és una malaltia psicosomàtica, en què la causa del dolor no té una base biològica i que els malalts --gairebe sempre 'malaltes', perquè és una malaltia que afecta principalment dones-- haurien de ser tractats per psiquiatres. Una afirmació semblant és deia de l'úlcera gàstrica fins fa poques dècades; fins que dos investigadors australians van demostrar-ne l'origen infecciós.
Fa un parell d'anys em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica (SFC), una afecció que té molts símptomes en comú amb la fibromiàlgia. Jo mateixa em sento de vegades escèptica, no tant sobre la realitat d'aquesta malaltia, sinó que jo n'estigui afectada. Potser perquè conec persones que pateixen SFC i es veuen molt limitades en la seva vida quotidiana. De tota manera, crec que és una malaltia 'calaix de sastre', com ho va ser durant molt de temps el reuma, que avui dia se sap que integra unes 400 malalties diferents. Del que tinc certesa, però, és d'alguns símptomes que limiten la meva activitat. Tinc una hipersensibilitat al fred (em causa dolor en articulacions i músculs) que em fa defugir d'aires condicionats, de climes freds i dels banys de mar en aigües fresques; una hipersensibilitat a determinades substàncies químiques que m'impedeix fer servir molts esprais i lleixiu, i m'allunya del fum del tabac (casa meva està declarada lliure de fum; qui vulgui fumar ha de fer-ho en el balcó); i un cansament que de vegades m'envaiex sobtadament i amb una intensitat que no guarda relació amb cap possible causa física (de vegades em fa l'efecte que és un esforç intel·lectual allò que es tradueix després en cansament físic).
No m'agrada gaire parlar de la 'meva' SFC perquè sé que hi ha molta gent que opina com aquells metges a qui vaig sentir a Girona. No sé si en devien estar assabentats, però el protocol que se segueix per a diagnosticar la SFC (potser també la fibromiàlgia) inclou una revisió psiquiàtrica precisament per descartar que la causa dels símptomes no sigui una depressió. Recordo les meves dues visites al psiquiatre: van ser dues converses molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses, des d'història de la ciència fins a gastronomia.
David Bueno acaba dient que "conèixer l'origen del mal significa reconèixer-lo i posar la primera pedra per combatre'l". Esperem que després de la primera pedra se'n posin totes les que calgui fins a bastir el coneixement necessari per tractar adequadament aquestes dues malalties.
Actualització (una hora més tard d'haver publicat l'entrada). M'he oblidat un altre símptoma meu: els oblits i confusions sobre les coses que he de fer. Sóc la dona dels paperets grocs; he d'anar deixant-me notes pertot per recordar-me de les coses o per no equivocar-me de dia o d'hora quan he d'anar a un lloc. El problema és que molta gent no entén que aquest oblits puguin ser un símptoma d'altra cosa que negligència per part de qui els pateix, i creuen que pares poca atenció o que t'has oblidat perquè és una cosa que no t'importa.
No serà que moltes vegades, al cap i a la fi, oblidar-nos de moltes coses que hem de fer o sentir-nos molt cansats, no són més que conseqüències físiques i psíquiques amb efectes al nostre cos, d'una simple activitat quotidiana massa diversa i accelerada?
ResponEliminaJo, sense la meva llibreta"Miquel Rius" que porto sempre al butxacó de la camisa o dels calçons, estic perdut, no del tot, però prou perdut. Cites, dates, tasques, feines, reunions, esdeveniments, títols de llibres, encàrrecs, llistes de compres, deutes, una cançó, una frase, números de telèfon, una pel·lícula ... marques amb asterisc sovint en lloc, hora, dia i fins i tot d'any.
M'he sentit molt cansat i m'he demostrat (moltes vegades sense cercar-ho), que he pogut fer moltes activitats diverses i de vegades complicades i amb requeriment important d'esforç.
Mires una muntanya molt alta i penses: és impossible que la pugui pujar. Però, en el meu cas i en altres, comproves que només és una qüestió de posar-te a caminar.
Amb aquestes paraules no vull generalitzar res. Pens però que molts mals es troben en no saber-nos estimar abastament i en no saber-nos-ho demostrar.
Jo també m'ho apunto tot (agenda, llibreta de notes vàries i la moleskine per notes que vull conservar, tipus diari), però tot i amb això després em confonc de dia o d'hora, o m'oblido de mirar l'agenda o de mirar la llibreta de notes. I potser eren coses importants per a mi. Quan vaig de viatge miro trenta vegades el bitllet d'avió o de tren per assegurar-me que no m'equivoco d'hora, o de dia. I he de fixar-me atentament on poso la tarja d'embarcament, el DNI o passaport; si no me n'adono potser els fico en un lloc que no és l'habitual i després he de regirar-ho tot per trobar-ho.
ResponEliminaAlguna vegada he arribat a pensar si no serien ja trastorns senils, però poc o molt sempre he tingut lapsus. Quan estudiava i feia exàmens, en el mateix moment que travessava la porta per sortir de l'aula em venia al cap alguna cosa important que m'havia oblidat de posar. Per això els exàmens que millor feia eren els de respostes curtes o problemes, però en aquella època gairebé cap professor els feia.
la meva filla Núria que te 20 anys fa 2 que li van diagnosticar SFC i Fibromialgia.
ResponEliminaEls oblits com tú dius , diu el seu metge que son la falta de concentració un dels simptomes d'aquesta malaltia.
La meva filla ho pasa molt malament cada vegada que va al metge, ella diu que ha arribat a la conclussió que el millor metge és ella mateixa.
Precisament avui hi ha una notícia al respecte a les pàgines dobles de la secció de Tendencias al diari La Vanguardia...
ResponEliminaGràcies, Anònim, he vist l'article de La Vanguardia. Tant de bo en els propers anys s'avanci més en el coneixement d'aquestes malalties. Conèixer la causa d'una malaltia és el primer pas per al seu tractament efectiu, i no únicament dels símptomes.
ResponEliminaA Punt Petit: Jo havia sentit moltes vegades l'expressió "estar ido/a" i em pensava que volia dir estar boig o boja. Ja fa alguns anys que entenc molt bé que vol dir, perquè de vegades jo també em sento "ida": hi ets físicament però és com si estiguessis aïllada.
Sempre que vaig a conferències o reunions he de prendre notes, altrament després no recordo el que s'hi ha dit, especialment si és sobre un tema que no m'interessa. Les meves llibretes i la meva petita càmera són la meva memòria.
De tota manera, el nostre cervell i el funcionament del sistema nerviós són encara un gran misteri. Malgrat els meus oblits i distraccions, de vegades conservo imatges molt nítides d'alguna escena que he viscut o presenciat --tant de recent com de molt antigues--, les recordo com si estigués veient una pel·lícula.
La teva filla en part té raó quan diu això que el millor metge és ella mateixa. Com deia Marañón, "no hay enfermedades, sino enfermos". Acabes aprenent què no hi ha una única manera de tractar la malaltia (potser perquè, com en el reuma, no sigui una única malaltia) i que allò que a d'altres els va bé potser a tu no o al revés.