Un llac a 4000 metres de profunditat

El llac Vostok (Foto: NASA, domini públic)

Dir que el llac Vostok es troba a 4000 metres de profunditat potser sigui desorientador. Si bé és cert que per arribar-hi cal fer una perforació de 4 quilòmetres, no és un llac subterrani, que poguessin haver-se'l trobat els personatges de la novel·la Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne. De fet, no és l'escorça de la Terra allò que cal perforar per arribar-hi, sinó el gel de l'Antàrtida. A mi em costa d'imaginar que en algun lloc de la Terra hi pugui haver una capa de gel d'un gruix de 4 quilòmetres, i podria pensar que els aparells que van detectar la presència d'aquella massa d'aigua a l'Antàrtida fa més de quaranta anys potser no funcionaven bé o que els investigadors que van prendre les mesures van equivocar-se. Però perforacions fetes en el gel posteriorment, tot i que no han arribat fins a la superfície del llac, han demostrat que els aparells estaven en perfectes condicions i que els investigadors no van errar en la mesura del gruix de gel que hi havia damunt del llac. A més, el Vostok no és l'únic llac de l'Antàrtida; se'n coneixen uns 150 i es calcula que n'hi pot haver més de mil, tots ells cobert per un espès gruix de gel. Però per què no s'ha gelat l'aigua d'aquests llacs? La causa és una combinació de les altes pressions causades pels 4000 metres de gel que tenen al damunt i el possible origen geotèrmic de les aigües (l'aigua possiblement provingui de l'interior de la Terra, com en les fonts termals).

El llac Vostok està situat a l'est de l'Antàrtida (no sé com s'ho fan per decidir on són l'est i l'oest en una zona de la terra que es troba en un dels pols) i se li va donar el mateix nom d'una base russa que hi ha al seu damunt. El radar ha permès detectar més d'un miler d'altres llacs més petits en el continent antàrtic. El gel deixar passar les ones del radar en un marge de freqüències ampli i, encara que hi hagi uns quants quilòmetres de gel, es pot detectar fàcilment el límit entre la roca i el gel que la recobreix. Mitjançant satèl·lits, també s'han vist els llacs de l'Antàrtida. (La foto de l'inici està feta des d'un satèl·lit).

El Vostok és el llac més gran que s'ha descobert a l'Antàrtida: té uns 250 km de longitud i una mitjana de 50 km d'amplada (amb una superfície de més de 14.000 quilòmetres quadrats; per comparar, la superfície de Catalunya és de 32.000 quilòmetres quadrats) i una profunditat màxima de 1000 metres. Per superfície, es troba entre els 20 llacs més grans de la Terra, ocupant aproximadament el lloc 15è o 16è. Pel que fa a profunditat, però, només el superen el Mar Caspi, el llac Baikal i el Tanganika.

Una tret molt singular d'aquest llac és que el gruix de gel que té al seu damunt l'ha mantingut aïllat de l'atmosfera durant molts milers --potser fins i tot milions-- d'anys. Per tant, no ha rebut els efectes de la contaminació originada en altres zones del planeta, que de manera habitual arriba a l'Antàrtida pels moviments de l'aire de l'atmosfera. Des que va ser descobert, es va plantejar de prendre'n mostres d'aigua per estudiar-ne les característiques i els possibles organismes que hi visquin. Suposant que hi hagués algun tipus d'éssers vius, es trobarien en un ambient que no hauria patit els efectes de l'activitat humana. Per tant, podria ser un model per a l'estudi de la possibilitat de vida en alguns llocs fora de la Terra, com ara Europa, el satèl·lit de Júpiter que està recobert de manera permanent d'una capa de gel. (L'estudi de la columna de gel també permet tenir un registre del CO2 present a l'atmosfera en més d'un milió d'anys.) Investigadors russos van anar perforant el gel per prendre'n mostres, però el 1998, quan havien arribat a una profunditat de 3623 metres, van aturar-se per la forta pressió internacional que veia el perill de contaminació que podia patir ell llac. Uns anys més tard es van reprendre les perforacions i el 2007 s'havia arribat a una distància d'uns 80 metres per damunt de la superfície del llac. El gel dels darrers 200 metres, aproximadament, s'ha format per acreció i és una zona on hi ha un equilibri entre els processos de liquació i congelació que tenen lloc a la superfície de contacte entre la massa de gel i la massa d'aigua del llac. En aquesta capa de gel d'acreció, s'hi han trobat bacteris i nutrients d'origen orgànic i inorgànic, que són actius i es poden cultivar en el laboratori.

En la secció de notícies de la revista Nature del 17 de juliol 2008, llegeixo que Rússia de moment ha aturat la perforació tan controvertida del llac Vostok. Legalment hauria pogut continuar, però des de molts sectors, entre els quals més de 15 organitzacions conservacionistes, es va advertir del perill de contaminació biològica i química per les tècniques emprades en la perforació. De tota manera, els plans que tenen és de reprendre els treballs per arribar al llac durant l'estació 2009-2010, si bé declaren que ho faran amb totes les garanties.

Hi ha grans expectatives per conèixer els organismes que viuen en aquesta gran massa d'aigua oculta per 4000 metres de gel, però alhora hi ha el temor que les garanties de preservació no es compleixin. El temps tindrà la darrera paraula.

Nota: M'hauria agradat incloure alguns dibuixos que mostren de manera més clara que les meves paraules l'estructura d'aquesta capa de gel, del llac Vostok i de l'escorça de la Terra, però estan publicats en revistes que en tenen el copyright. Un article molt il·lustratiu i bastant comprensible i accessible a tothom es pot veure a:
http://www.pubmedcentral.nih.gov/articlerender.fcgi?artid=1525154

I aquí, un "passeig" en avió sobre le continent austral; en el darrer minut sobrevola el llac Vostok. Són curioses les dunes de neu (no sabia que existissin):