La tirania de l'avió

Deixo aquest apunt del bloc programat perquè surti dilluns al matí. Un cop més em sotmetré a la tirania dels viatges en avió, que odio tant. Però anar amb tren de Barcelona a Oviedo és tot un dia (i un altre de tornada). I tampoc m'abelleix de fer el viatge amb cotxe. Quines ganes tinc que la xarxa d'alta velocitat sigui una realitat per tota la península! Per tot Europa!

L'aeroport de Barcelona, com més gran es fa i més passatgers té, més inhòspit es torna. Quan vaig fer el primer vol en avió (tan lluny com el 1960!) l'aeroport era petit, només tenia una porta per embarcar i tot i que no puc posar-ne la mà la foc, diria que s'anava caminant de la porta a l'escala de l'avió (o al revés, de l'avió a la porta, perquè el meu bateig de l'aire va ser en un viatge només de tornada, des de Roma). Des d'aleshores hi ha hagut nombroses ampliacions; de fet em fa l'efecte que aquella terminal ni tan sols existeix, devien enderrocar-la.

La construcció dels fingers, que permeten embarcar directament des de la terminal va ser un gran progrés. Però fa temps que aquest progrés s'ha acabat. ja no donen abast i els vols que surten cada hora de l'aeroport del Prat són més que el nombre de fingers que hi ha a les seves terminals.

Per altra banda, a mesura que el nombre de passatgers ha augmentat, l'espai entre els seients dels avions s'ha anat fent més i més petit. Jo no sóc una persona molt alta, i sovint els meus genolls toquen el seient del davant. També ha anat disminuint, fins a desaparèixer, el que et donaven. D'oferir àpats i esmorzars o berenars --segons l'hora-- la majoria de companyies ha passat a tenir un servei de bar de pagament. I dels controls que cal travessar per embarcar, què?

Quan dilluns al matí hagi aconseguit embarcar hauré fet el següent: fer cua per passar el control de la policia (com que portaré només equipatge de mà, i he tret la targeta d'embarcament per Internet, si més no m'estalviaré la cua de facturació), deixar en una safata la bossa, el rellotge i qualsevol objecte metàl·lic que dugui al damunt, el "necesser" de plàstic transparent, i espero que no em facin treure les sabates (no seria la primera vegada) perquè fa algun tempos vaig decidir que en el futur m'hi negaria, llevat que em deixessin uns peucs per no trepitjar el terra descalça. per sort a l'estiu no porto cap jaqueta pesant i tampoc duré el portàtil, altrament em faltarien mans per carregar les tres o quatre safates necessàries. Perquè el portàtil, te'l fan treure de la bossa on el duus i posar-lo tot sol en una safata (alguna vegada fins i tot me l'han fet engegar). Si la policia que hi ha a l'altre costat de la màquina et troba aspecte de sospitosa, encara que la màquina no hagi xiulat et passa aquella mena de corró pel cos, braços i cames. Els aeroports són llocs on hom és un o una pressumpte culpable i cal demostrar el contrari.

Després ve l'operació contrària: retirar de les safates tot el que hi havies escampat i col·locar cada cosa al seu lloc. Agafes el carret i la bossa i comproves que no t'hagi caigut la carta d'embarcament en fer aquestes operacions. Després gairebé sempre cal fer una llarga caminata fins a la porta d'embarcament, on cal fer una altra cua i ensenyar la targeta d'embarcament i la documentació. Jo aquesta cua no la faig, m'espero sempre que hagi entrat la major part de la gent. Però aleshores em sol passar una d'aquestes dues coses: a) que la gent quedi aturada dins del finger perquè tothom s'entretén col·locant l'equipatge de mà en els armaris que hi ha sobre els seients; o b) que, si l'avió no és en el finger i cal anar-hi amb autobús, em toqui estar-me a peu dret en el vehicle una bona estona, especialment si hi ha algun passatger o passatgera que ha facturat equipatge i no s'ha presentat encara a la porta d'embarcament (la darrera vegada el bus va trigar més d'un quart d'hora a marxar de la terminal). Quan el bus va apropant-se i disminueix la velocitat, observo les entrades de l'avió per sortir disparada i evitar-me la nova cua que es fa a peu d'escala.

Després ve la lluita per l'espai per a l'equipatge de mà. Malgrat els molts avisos sobre la limitació de pes i volum, hi ha qui porta un munt de paquets o qui deixa les seves coses de manera que gairebé no hi cap res mes. Un cop instal·lada en aquella mena de gàbia amb ales, tanco aquell broll d'aire fred que em cau directament damunt del cap i, després de cordar el cinturó, trec el xal o la jaqueta que porto per abrigar-me, encara que sigui ple estiu.

Intento mirar per la finestra, però gairebé sempre hi ha una ala; és com si tingués una maledicció. Trec el llibre o diari (comprat en un quiosc o premsa gratuïta; també s'ha acabat això d'oferir premsa a la clientela dels avions); començo a llegir o tanco els ulls intentant adormir-me per no pensar que sota els meus peus aviat hi haurà uns quants quilòmetres de distància amb la terra ferma, i espero que aquella hora i vint minuts passin volant.

Per sort, l'arribada de dilluns serà a un aeroport relativament petit, on de l'avió al carrer no cal pujar i baixar nombroses escales ni travessar enormes vestíbuls. També serà més fàcil l'embarcament de tornada, dimarts al vespre.