Pioneres del periodisme

Llegeixo a l'Heraldo de Aragón de l'11 de març de 2008 la noticia de la publicació de Pilar Narvión. Andanzas de una periodista perezosa (J.C. Soriano, Ed. Tirwal, Teruel, 2008), un llibre de memòries escrit per un col·lega de Narvión a partir d'una sèrie de converses amb la periodista. El titular ("Pilar Narvión, un pionera del periodismo en España") em va cridar l'atenció perquè la història dels avenços professionals de la dona m'interessa i vaig voler saber qui era aquesta pionera. La cara que es veia en la foto de la coberta del llibre --una dona amb ulleres i el cabell recollit en un monyo-- em resultava familiar, però no sabia de què recordava aquella fesomia.

L'entradeta parla de "la alcañizana que fue la primera española en llegar a ser directora de un periódico". Començo a llegir i m'adono de seguida que la cara em resultava familiar perquè havia vist aquesta dona en televisió (en debats o col·loquis) en la dècada de 1970 o a començaments de la de 1980. Potser l'autora de la notícia (Leonor Franco) sigui una periodista jove i desconegui la història del periodisme, perquè de l'escrit sembla que, per a ella, les dones no comptin en el món del periodisme fins a gairebé la meitat del segle XX. De tota manera, seria més normal que una professional formada en una facultat de periodisme o de comunicació conegués la història de la seva professió que no pas professionals d'edat més avançada, que en molts casos es van formar en la mateixa pràctica de la professió, on the job--com diuen els anglesos.

Jo no conec gaire --per no dir gens-- la història del periodisme, però llegint sobre els avenços de la dona en moltes professions m'he trobat de vegades amb noms de periodistes que han exercit molt abans que ho fes Pilar Narvión. Les gaditanes Josefa Zapata Cárdenas (1822-?) i Margarita Pérez de Celis (1840?-1882) van ser precursores de la premsa feminista a Espanya. I abans que elles, una altra gaditana, Beatriz Cienfuegos, va publicar entre els anys 1763 i 1764 la revista La Pensadora Gaditana. Una altra andalusa, Carmen de Burgos y Seguí, "Colombine" (1867-1932), va ser redactora estable del Diario Universal, on escrivia una columna diària i on va començar a usar el seu pseudònim. Emilia Pardo Bazán (1851-1921) va escriure en nombroses publicacions periòdiques madrilenyes com La Ilustración Ibérica, La España Moderna, El Imparcial o ABC.

I posteriors, però 'més' pioneres que Pilar Narvión, hi ha dues dones de les quals tinc la referència directa per haver llegit molts articles seus: Maria Luz Morales (1889-1980) i Josefina Carabias (1908-1980). M. Luz Morales, nascuda a A Coruña, va desenvolupar la seva llarga carrera professional a Barcelona, però va mantenir sempre els lligams amb la seva terra i era la representant a Catalunya de l'Associació d'Escriptors Gallecs. Va dirigir la revista El Hogar y la Moda des de 1923, i el diari La Vanguardia el 1936 i 1937. Després va patir les represàlies del règim franquista i no va poder tornar a exercir com a periodista fins al 1948, en què es va incorporar al Diari de Barcelona. Recordo M. Luz Morales per les seves crítiques de cinema i teatre i per haver-la vist en actes culturals o a recepcions a l'Institut Italià de Cultura quan jo hi estudiava i quan hi vaig treballar. Era tota una institució, una periodista respectada i admirada, que va rebre nombrosos guardons. El seu aspecte i el seu posat demostraven una gran personalitat. En recordo els cabells platejats, amb ondes a cada costat i crec que recollits en un monyo (o potser era el cabell molt curt?), els llavis pintats; gairebé sempre duia algun collaret.

L'autora de l'article de l'Heraldo amplia en el text el comentari sobre Narvión en la direcció d'un diari i diu que "fue la primera mujer española que llegó a ser la directora adjunta de un diario -'Pueblo', entre 1981 y 1983". ¿Desconeix que M. Luz Morales va ser directora --de ple, no pas adjunta-- de La Vanguardia 45 anys abans que Narvión ocupés el càrrec de directora adjunta de Pueblo, o no deu considerar espanyola la gallega arrelada a Catalunya?

Josefina Carabias va ser el meu ídol durant uns anys de la meva vida. A casa meva, cada dia entraven dos diaris: El Diario de Barcelona, al matí, i El Noticiero Universal, a la tarda. (Després, i no sé per quin motiu, el meu pare va canviar el Diario de Barcelona per La Vanguardia; o potser hi va haver alguna època en què els comprava tots dos, no n'estic segura.) No recordo quan vaig començar a llegir-los, però estic segura que als nou anys ja ho feia cada dia; quan tenia 10 o 12 anys i em preguntaven què volia ser de gran responia que periodista. M'agradaven les col·laboracions de Sempronio al "Brusi", les entrevistes de Del Arco --amb la caricatura de la persona entrevistada-- a La Vanguardia, però els articles que esperava amb més il·lusió eren les cròniques des de l'estranger que escrivia Josefina Carabias per a El Noticiero Universal, primerament des de París i després des de Nova York (o potser era Washington?).

Segurament hi ha altres dones que han estat pioneres del periodisme modern a Espanya, però aquestes dues són les que jo recordo des de la meva experiència directa com a lectora àvida --nena primer i després ja adolescent-- de la premsa.