Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)

Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)

Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)

D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:

Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.

La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60