L'efecte Catalunya: cap a la mort dels estats?

No sóc experta en política --de fet, no crec ser experta en res-- però aquests últims anys les circumstàncies del país han fet que em mirés la política amb uns altres ulls i que m'adonés del paper que la societat civil pot tenir en la política. Al cap i a la fi, molts dels grans canvis polítics que es produeixen en el món sorgeixen de la ciutadania, més que no pas dels governants.

No em posaré a analitzar els motius que han dut a la necessitat d'autodeterminació (sigui per decidir la independència o per seguir formant part d'Espanya) que sent gran part de la societat a Catalunya. El que vull comentar és la manera com s'està veient aquest fenomen en altres països, especialment a Europa, però també en altres regions del món, i per què és observat amb tanta expectació i sovint recel des de molts llocs. Fa uns mesos vaig anar a parar a un article publicat a la revista italiana L'Espresso que em va obrir els ulls sobre el significat, en el vell continent, del moviment independentista català i quin efecte podria tenir la independència de Catalunya en la política europea. Carlo Galli, filòsof i polític italià, professor de la Universitat de Bolonya, és autor de l'article titulat "Ve't aquí per què les pàtries petites poden destruir l'estat", que està encapçalat per l'expressió "Effetto Catalogna" i que, sobre el concepte d'Estat, diu en una entradeta: "Les revolucions no l'han destruït [l'estat]. Gairebé ho ha aconseguit el capitalisme. Ara, les amenaces venen de les regions, que com més va més autonomia busquen."

Galli parla dels cops que els estats reben per la globalització, per la cessió voluntària de sobirania econòmica, i per la dificultat de gestionar la immigració i el multiculturalisme. Problemes als quals cal afegir els intents d'esmicolar els estats per transformar-los en una gran comunitat de petites pàtries. Pren com a exemple l'actual moviment independentista català, però diu que aquest esmicolament dels estats no és una novetat, que només cal recordar la dissolució de la Iugoslàvia dels anys noranta, però que és un factor greu d'inestabilitat política i econòmica, cosa que explicaria per què Europa es mostra tan freda en relació al tema català i per què els veïns dels kurds són tan hostils a les seves aspiracions. Galli es pregunta si la mort de l'Estat s'està acostant; una mort que els anarquistes ja proclamaven fa més d'un segle.

La inèrcia, en física, és la dificultat o resistència amb la qual els cossos s'oposen a un canvi d'estat pel que fa al seu moviment. La inèrcia fa que, quan frenem el cotxe sobtadament, el nostre cos tendeixi a anar endavant o, al contrari, que si arrenquem de manera brusca, sembli que ens enganxem al seient. Però la inèrcia no és manifesta únicament en relació al moviment físic. Les persones i les societats humanes també solen oposar-se als canvis. Sovint, per por a allò que no es coneix o per por que es repeteixin models semblats del passat. En aquest moment, i en relació al conflicte català, veig dos grups que estan experimentant inèrcia. Per una banda, una gran majoria de les persones que el dia 1 d'octubre van votar que sí en el referèndum. Ja fa temps que es mouen en direcció a la independència i la suspensió que en va fer el president Puigdemont va ser com una brusca frenada que va sacsejar les seves aspiracions. Per altra banda, les persones que són contràries a la segregació de Catalunya se senten com si viatgessin en un cotxe que de sobte posa una velocitat alta i accelera per marxar, i elles queden arrapades al seient. La inèrcia els manté lligats al passat i no entenen que els estats puguin modificar-se. De fet, parlen de l'estat com si fos una realitat que ha existit sempre.

Diu Galli que l'Estat és una construcció històrica que no pot pretendre per a si la immortalitat. De fet, l'Estat és una invenció d'occident que sorgeix després de la Ciutat i de l'Imperi i va consolidant-se a Europa entre el segle XVI i el segle XIX per lluitar contra les repúbliques ciutadanes i els imperis tradicionals. Comenta Galli també els avantatges que té l'estat. El considera una eina per aconseguir, "la pau i la seguretat mitjançant el monopoli sobirà de la violència legítima en el seu interior; l'estabilitat de les relacions econòmiques i socials; la predictibilitat, mitjançant el dret i la burocràcia, entre els ciutadans i entre la ciutadania i el poder suprem; la plena ciutadania mitjançant la representació política, i la defensa dels drets a través del constitucionalisme." (Això del "monopoli sobirà de la violència legítima" ho vam poder comprovar el proppassat 1 d'octubre.)

Per a Galli, l'Estat és una màquina a servei de l'home, però és també un monstre amenaçador que pot transformar-se en un factor de barbàries, de retorn atàvic reforçat per la burocràcia, la legalitat persecutòria i avui dia també per la potència de la tècnica. Tant, que de ser l'imperious rationis --l'imperi de la raó-- pot passar a ser una selva i el mostre del desordre.

A l'article es tracta també l'evolució que han seguits els estats i com es podria estar produint ara un canvi que no seria la desaparició de l'Estat, sinó la seva ubicació a una escala diferent: més petita o més gran (federativa-continental, per exemple). Molta gent veu l'estat petit, la pàtria petita, com una solució més seductora. Però Galli dubta si això podria ser un factor d'estabilitat i si, al contrari, faria augmentar la inestabilitat. Creu que potser el futur polític sigui com una mena de federació imperial, però creu que el present és encara de l'estat i per això quan sembla que un estat vell ja no funcioni, no es pensa en una altra cosa que fer-ne un de nou.

Crec que, a Europa, aquesta mena de federació imperial que Galli diu que podria ser el futur polític, el podria representar la Unió Europea. En una Europa unida no veig la necessitat dels grans estats actuals. Fa algunes dècades ja es parlava de l'Europa de les regions; de fet, el 1992, amb el tractat de Maastricht, va fundar-se el Comitè de les Regions, però no és més que un òrgan consultiu del Consell d'Europa, el Parlament Europeu i la Comissió Europea.

Santiago Niño Becerra, catedràtic d'estructura econòmica, deia fa dues setmanes a RAC1 que preveu que Catalunya deixarà aviat de ser una comunitat autònoma, bé com a estat independent o amb una altra fórmula similar. I es basa sobretot en motius econòmics, que a Europa fan insostenibles algunes situacions. Quan l'entrevistador es refereix a la solidaritat interregional, Niño Becerra diu que "solidaritat no és que el que dóna, després de donar i rebre, es quedi pitjor que el que rep després de rebre". Creu que ja hem arribat al final d'això. El temps ens dirà si les seves previsions eren encertades.