Crònica d'un matí d'eleccions forçades

Les eleccions d'avui no haurien hagut de fer-se. Per què hem d'anar a votar en unes eleccions autonòmiques si ja ho vam fer fa dos anys i si el Parlament no ha pas destituït el nostre president? Però les circumstàncies han fet que el president de la Generalitat i una part del Govern es trobin exiliats i una altra part sigui a la presó --i no ens oblidéssim dels Jordis.

Però, tot i que siguin unes eleccions il·legítimes, he anat a votar, calia fer-ho més mai. La campanya electoral ha estat insòlita, desequilibrada. Els caps de llista de Junts per Catalunya i d'Esquerra Republicana no han pogut participar en els debats, ho havien de fer altres persones de la seva llista electoral. I ja veurem què passarà, si podran ser presents el dia que es constitueixi aquest Parlament que, encara que per a molta gent serà il·legítim, no queda més remei que acceptar-lo.

Preparant càmeres a la plaça Comas de Les Corts

El meu col·legi electoral és l'Escola Ausiàs March, en el districte de Les Corts de Barcelona. Hi he anat a dos quarts d'onze (res de bufanda groga i llacet, avui); he pensat que a aquella hora no hi hauria molta gent. M'he equivocat, però, a la plaça hi havia cua per entrar a l'escola. També hi havia càmeres i trípodes encara sense càmera, com si els haguessin posat allà per guardar el lloc. Una de les càmeres ja muntades era de la RTP, la radiotelevisió pública portuguesa. Al seu costat, una de francesa. Una periodista portuguesa i un periodista francès estaven practicant com pronunciar Arrimadas i aleshores he entès per què hi havia tan de rebombori a la plaça. Ves per on, comparteixo col·legi electoral amb la cap de llista de Ciudadanos a aquestes eleccions.

A la mesa electoral que em correspon gairebé no hi havia cua i he pogut votar de seguida. Des d'allà he anat a comprar algunes coses. De tornada, he passat de nou per la plaça Comas, que seguia molt animada, encara més que abans. Hi havia més gent i moltes més càmeres i periodistes amb micròfons; de mitjans espanyols i estrangers. M'acompanyava una persona de la família que viu a prop i ens hem assegut una estona en un banc de la plaça. He saludat gent coneguda i hem parlat una estona. Mentre conversàvem, ha començat a sonar molt fort l'himne d'Espanya. La música venia d'un àtic proper guarnit amb una bandera catalana i dues d'espanyoles, on viu una família que ja és coneguda per la seva afició a fer sonar aquest himne o fer crits de protesta quan es feien casserolades o quan s'han fet concentracions a la plaça en suport als presos polítics. Després de l'himne espanyol han posat una cançó andalusa per a mi desconeguda. M'estranya que no hagin fet sonar el Viiiiva Españaaaa.o que ells mateixos no cantessin el ¡A por ellos, oe! Atès el volum de la música que arribava al carrer, penso que deuen tenir uns altaveus a la terrassa.

Arrimadas i els seus acompanyants a la cua per votar

En un altre punt de la plaça he vist un grup de periodistes de la Rai, la televisió pública italiana, i no he pogut estar-me de preguntar-los si a Itàlia hi ha tan d'interès per les nostres eleccions com perquè hi enviïn periodistes a veure com vota una candidata a la presidència de la Generalitat. Com que han vist que parlava italià, m'han demanat si em podien fer unes preguntes per enregistrar. Després de parlar amb els periodistes italians (dos nois i una noia) he tornat a seure en un banc. De sobte he sentit veus que cridaven "A la cua!, a la cua!" i les càmeres i altaveus que es desplaçaven cap a un costat de la plaça. Havia arribat l'estrella de l'espectacle, Inés Arrimadas, la filla del pare albañil i la mare que limpiaba pisos, segons va dir a Salvados fa poc (però el paleta en realitat és advocat, va ser policia a Barcelona i després regidor en un poble d'Andalusia). Avui anava vestida blanc, no sé si només la jaqueta o tota ella i anava fent somriures a la gent.

Una veïna del barri s'ha apropat a Inés Arrimadas i li ha preguntat --en castellà-- si li podia dir una cosa. Arrimadas ha fet que sí amb el cap i la dona ha dit que no és catalana, però fa trenta-quatre anys que viu a Catalunya, on s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha continuant dient-li que, en tots aquells anys de professora, ha impartit la seva assignatura sempre en castellà sense que mai ningú li digués que ho havia de fer en català i que tampoc s'ha trobat mai amb cap problema per parlar castellà a Catalunya. I ha acabat dient-li alguna cosa com "así que no diga usted más mentiras sobre la escuela catalana, que usted no conoce". Però tot de manera calmada i sense alçar la veu.

Després d'això he anat cap a casa. Pel camí m'he creuat amb una dona --la conec de vista, abans de jubilar-se tenia un quiosc en el barri-- que devia anar a votar i duia el coll embolicat amb una bandera espanyola fent-li de mocador. He tornat a sortir per comprar alguna cosa al mercat i aquesta vegada ja ho he fet amb el meu llacet i un mocador grocs. Crec que avui m'abstindré de mirar notícies sobre les votacions fins ben tard a la nit. Especialment no vull saber res dels sondejos a peu d'urna. No vull fer-me il·lusions o, al contrari, que m'espantin abans d'hora.