El meu romaní

Romaní (Rosmarinus officinalis)

Va arribar a casa l'any 2010 i no feia ni deu centímetres d'alçada. I ara és una planta ufanosa, que he d'anar podant de tant en tant perquè pugui continuar en el balcó. Va trigar alguns anys a treure flors, però ara em recompensa l'espera florint a l'hivern, quan la majoria de plantes del balcó reposen i esperen el bon temps per a fer-ho.

M'agrada tenir al balcó plantes aromàtiques, però no sempre m'hi duren. Ara, a més del romaní, hi tinc una mata de farigola (n'hi vaig posar tres, però només una ha sobreviscut) i un miniarbust de marialluïsa. La menta no em dura mai molt de temps i la que tenia l'estiu passat ja és morta. He esperat per veure si brotava de nou, però no ho ha fet.

El meu romaní, però, és molt especial. No és comprat. És el record de la reunió que vam fer per celebrar els quaranta anys de la meva promoció de Biologia de la Universitat de Barcelona (1965-1970). Tenint en compte que, en aquells temps, la botànica era una assignatura destacada en els estudis de biologia, el grup que va organitzar la trobada va creure que una planteta podia ser-ne un bon record. (També era destacada la zoologia, però regalar un animaló hauria estat més complicat i problemàtic.)

Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que un refrany castellà afirma que "[d]e las virtudes del romero se puede escribir un libro entero". Resumeix les virtuts d'aquesta planta així:

[S]e tiene por estimulante, antiespasnódico y ligeramente diurético; actúa asimismo como colagogo, esto es, sobre la secreción biliar. Lols herbolarios levantinos lo recomiendan para "rebajar la sangre".
Al exterior se emplea como vulneraria y para combatir los dolores articulares, así como para tonificar el cuerpo fatigado por trabajos violentos o por haber andado demasiado.

Romaní (Franz Eugen Köhler, Wikimedia Commons)

Font i Quer descriu també com es fa servir i dedica un apartat bastant llarg a la història de l'ús del romaní en medicina. Segons indica, el primer que va obtenir essència de romaní en dissolució alcohòlica va ser Arnau de Vilanova, cap el 1300.

El romaní és una de les plantes aromàtiques que s'utilitzen en la cuina mediterrània com a condiment. A mi m'agrada en plats de pollastre, però cal no passar-se perquè el seu aroma no domini sobre el conjunt. També n'hi afegeixo a l'escabetx (a més de farigola, llorer, orenga o altres plantes aromàtiques que tingui a casa).

El romaní és una planta que atreu les abelles i amb el seu nèctar produeixen una mel suau i clara, molt popular. Pot cristal·lizar i tornar-se espessa. Però si s'escalfa al bany maria (sense superar els 40 graus, per no perdre les seves propietats) torna a adquirir la seva fluïdesa habitual.

Hi ha qui creu que les plantes viuen millor si se'ls parla; diuen que noten que les tractes bé. Jo no parlo al meu romaní ni em sembla que el tracti millor que a les altres plantes del balcó. Potser sigui el lloc on tinc el test, orientat al sud i ben arrecerat, protegit del fred i del vent. Però el cas és que, a més del record que em porta, aquesta planta m'alegra la vista i l'olfacte i em serveix a la cuina per donar aroma a alguns plats.