Històries d'hospital (I)

Els últims anys he freqüentat bastant l'ambient hospitalari. Hi havia anat com a acompanyant, però recentment he viscut aquest ambient des de l'altre costat, el del pacient. La causa ha estat una operació de genoll perquè em posessin una pròtesi. La meva artrosi havia avançat molt i l'única solució era un genoll nou.

Passar-se les vint-i-quatre hores del dia a l'hospital donen per a molt. Com he escrit altres vegades, no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un ambient on hi ha una gran diversitat humana i on s'entrecreuen històries de tota mena. I si és un hospital públic o concertat, en què els pacients comparteixen habitació amb alguna altra persona, la intimitat no existeix. Sense voler-ho, t'assabentes de tot el que li passa a l'altra pacient i ella sap també el que et passa o et fan a tu, qui et ve a visitar, de què parleu... A més, com que les portes de les habitacions gairebé sempre estan obertes, allò és com un pati de veïns on tot se sap.

La meva estada hospitalària va durar deu dies, al llarg dels quals tres dones van passar per l'habitació on jo em trobava. En la pràctica, dues, perquè a la primera li havien fet una operació que només requeria una nit d'hospital. L'endemà al matí, abans de marxar em va preguntar si havia roncat molt, perquè sap que és molt roncadora. Vaig dir-li que, amb el dolor que em va fer aquella nit el genoll, si havia roncat, jo no me n'havia assabentat (va ser una mentida piadosa; sí que vaig sentir-la roncar, però no van ser els seus roncs allò que no em va deixar dormir, sinó el malestar que jo tenia).

Capvespre vist del llit estant

La segona compi --com diuen en l'argot hospitalari-- va ser una dona molt discreta a qui acompanyaven la seva germana i uns oncles molt vellets (ell, germà de l'avi de la noia). A l'habitació es respirava tranquil·litat, encara que ella o jo tinguéssim alguna visita. Amb la darrera compi, però, va arribar la revolució. I no tant per ella, que era també bastant discreta, sinó pel seu seguici, que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar. Després de l'operació, la dona havia estat 24 hores a la UCI i va arribar a l'habitació acompanyada del marit, el pare i la mare i un germà. En aquell moment jo no tenia cap visita i els vaig dir que, si volien agafessin la cadira que hi havia per a les meves visites. No van agafar-la, sinó que el germà s'hi va asseure directament sense desplaçar-la, envaint el meu espai de l'habitació. Cal dir que jo tenia la part millor de l'habitació, amb un gran finestral des d'on veia --del llit estant-- la part sud-oest de Barcelona, amb Sant Pere Màrtir al fons. Doncs el noi va seure al costat de la finestra i va deixar allà la seva motxilla. Va estirar les cames i va començar a parlar amb la resta (havien corregut la cortineta que separa els dos llits), de manera que jo em sentia com una intrusa allà al mig i pensava que, si havia d'aixecar-me per anar al lavabo, ho hauria de fer davant d'aquell home i fer-me camí entre tots els acompanyants. Al cap d'una estona, la mare va començar a repartir entrepans i es van posar a dinar (per sort, cap de xorisso, no sé si jo n'hauria suportat l'olor). Tots, menys la pacient --per raons òbvies-- i el seu germà, que va dir que ell volia anar a dinar a un restaurant.

Es notava que el germà no havia anat a l'hospital de manera voluntària. Després vaig saber que tots vivien en una població del Vallès oriental i que el noi havia hagut de fer de xofer dels seus pares, tots dos amb problemes de mobilitat que no els permet desplaçar-se amb transport públic. El pare gairebé no parlava, però la mare ho feia pels descosits i amb un volum de veu bastant alt. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i me'l vaig trobar tancat. "Está mi marío", em va dir la mare de la pacient i es va estranyar quan li vaig replicar que aquell bany era només per als pacients, que els acompanyants i visites havien d'anar als lavabos que hi ha fora de les habitacions. Es va excusar, però jo vaig haver d'esperar que sortís l'home.

Jo no veia l'hora que marxessin per tenir una mica de pau. Em posava música amb els auriculars, però ni Leonard Cohen era capaç de donar-me una mica de tranquil·litat. Quan el marit de la pacient va preguntar-me si em molestaria que posessin la televisió, vaig dir-li que, si la posaven fluixa, no. Em temia que posessin Tele5 o algun altre canal amb reality shows i públic cridaner i estava disposada, si ho feien, a escoltar música sense els auriculars i al mateix volum que posessin el televisor.

Un altre ensurt va ser en sentir que el marit de la pacient deia a la família que ell es quedaria a dormir amb la seva dona, a la butaca que hi ha a costat del llit. Vaig pensar que, si m'aixecava durant la nit per anar al lavabo, hauria d'anar amb compte de dur el ponxo ben lligat, per no anar ensenyant el meu darrere. De tota manera, m'amoïnava més la possibilitat el marit de la pacient fos un home roncador, que no pas que em veiés les natges. Per sort, la pacient, que també devia cansar-se de tant de rebombori (després encara van venir dues persones més) es va adormir i el seu seguici va decidir anar a xerra a una saleta que hi ha a costat dels ascensors.

Per sort, quan van marxar tots els acompanyants i visites, l'habitació va tornar a la calma. La parella era molt discreta, parlava en veu baixa i no van engegar el televisor. La nit va ser tranquil·la i possiblement els vaig molestar més jo a ells que no ells a mi. Com que el calmant que m'havia pres per via oral no em feia efecte, me'l van donar per via intravenosa, però la via que encara duia en el braç estava obturada i van haver de punxar-me de nou. De matinada, en fer una excursió al WC vaig adonar-me que el meu braç i bona part de la meva roba --també el llençol de dalt-- eren plens de sang que havia sortit per la nova via que em van col·locar.

Per sort, els següents dies, la família de la meva compi es va moderar. Però ella, tan discreta habitualment, va sortir de mare quan van venir a veure-la tres dones que duien els fills a la mateixa escola que van els seus. Van anar a l'hospital amb un bebè que no devia tenir ni tres mesos i abans de marxar el van canviar... damunt del llit de la pacient! I no van parar de xerrar de problemes de l'escola, dels deures, de les classes i les professores... Eren dones que es notava que tenien estudis --parlaven de matemàtiques i d'altres matèries amb coneixement de causa-- però demostraven tenir una gran manca de cultura en salut, en no adonar-se que l'ambient d'un hospital no és gens adequat per a una criatura. Tampoc no entec que ningú de l'hospital --infermeres o auxiliars-- no els digués res sobre això.

Això és el que passava dins l'habitació. Fora, déu n'hi do també quins personatges corrien pel passadís! Però això ja són altres històries.