Res no és perfecte a Hawaii (ni aquí)

Un dia de mitjans del mes d'abril vaig anar a l'Abacus a comprar algunes coses i no vaig poder estar-me de donar un cop d'ull als llibres que ja començaven a preparar per a Sant Jordi. Els meus ulls es van clavar en aquesta portada:

En veure-la, un munt de records em van venir al cap. Els hotels de Waikiki amb el fons de la muntanya volcànica de Diamond Head era la vista que tenia cada dia davant meu quan vaig anar a Hawaii a un congrés el 1988 (les fotos, a més de perdre amb l'escanejat, s'han anat descolorint amb els anys):

Waiki i Diamond Head (1988)

La lectora corrent de congrés el 1988

Fa temps que he abandonat la lectura de novel·les, llevat d'algunes excepcions (no, en canvi, la relectura de novel·les llegides fa anys). Em costa trobar-ne que m'atrapin o que em semblin ben escrites i encara més, ben traduïdes; o si més no, que s'ajustin a allò que jo considero ben escrit i ben traduït. I sovint m'oblido que aquell llibre no és la meva novel·la, sinó la del seu autor o autora, i penso que la història podria haver anat d'una altra manera i l'obra li hauria sortit molt millor. Malgrat les meves reticències, no vaig poder evitar agafar el llibre de Màrius Serra i fullejar-lo. Tot i que el 1988 només vaig visitar l'illa d'Oahu, mentre que l'acció de la novel·la de Serra semblava que passava també a l'illa gran que dona nom a l'arxipèlag, els noms i les descripcions de paratges em van evocar aquells dies passats a Hawaii amb el meu pare, el primer dels viatges que vaig fer amb ell durant uns quants anys, fins que la seva salut li ho va permetre. Tot això i el fet que el nom de l'autor era garantia que la novel·la estaria ben escrita, em van decidir a comprar-la.

L'he anat llegint a poc a poc; no volia perdre'm cap detall de la història que calgués tenir en compte per al desenvolupament dels fets; n'hi ha molts i jo tinc una dificultat de concentració que va en augment (em diuen que és un símptoma de la síndrome de fatiga crònica que pateixo). No explicaré aquí l'argument ni revelaré el final per no espatllar la lectura a ningú (o fer spoiler, com se sol dir ara), però la contraportada del llibre, que normalment es llegeix tothom (o no?), deixa clar que es tracta d'una novel·la d'intriga i que el protagonista, Tom Rodley, és un periodista que comparteix la trama amb dues dones: una hawaiana i periodista, com ell, i una turista catalana.

Ahir, en acabar la lectura de la novel·la, vaig pensar que no sabia com classificar-la, perquè tot i que la intriga domini les 475 pàgines del llibre, l'autor hi tracta molts temes i s'hi encreuen diverses històries. Pel que fa al seu desenvolupament, estava desconcertada pel gir que dóna i també pel canvi de ritme, que esdevé gairebé frenètic en les darreres setanta o vuitanta pàgines. Seguia pensant-hi quan, en mirar els missatges de Twitter, he trobat aquesta piulada de Màrius Serra:

Com que no havia llegit cap ressenya ni crítica de la novel·la, he clicat en l'enllaç a l'article de Ponç Puigdevall i he tingut la convicció que moltes de les coses que deia les podria haver dit jo també (però no tan bé com ell). Puigdevall diu que Res no és perfecte a Hawaii "es podria llegir com una novel·la de política-ficció", però també com el relat d'una investigació periodística o "una novel·la grotesca sobre la massificació del turisme" que també inclou corrupció i aspectes socials. Jo hi afegiria que té també fragments de novel·la històrica; si més no, de novel·la que relata un episodi històric. A més de sexe, ecologisme, globalització...

Amb allò que més coincideixo amb Puigdevall és amb aquesta sensació que experimenta qui llegeix:

[L]a lectura va avançant amb confort fins que, de sobte, es produeix una espècie de daltabaix formal, com si Serra també topés amb el dilema que apareix en un somni metaliterari de Tom Rodley i hagués de respondre amb la pràctica a la qüestió següent: ¿l’atzar és un forat negre que les novel·les han d’explorar, o d’evitar? Així com en els primers capítols Serra opta per la segona opció —“Tot té sempre una causa, i els periodistes ho saben molt bé perquè això és el motiu principal de la seva recerca”—, cap a la meitat de la novel·la es decanta per la primera, i aleshores els rumbs diversos de les trames embogeixen i el lector es troba immers en un caos on es pretén demostrar que les coses que passen no sempre entren en la lògica de causa-i-conseqüència, o que la novel·la és un art que ensenya l’absurditat de buscar causes a tot, que hi ha coses que passen i prou, només per pur atzar.

És cert, jo també m'he trobat immersa en un caos i en un "deliri creatiu que no ofereix resposta convincent". He tingut la sensació com si l'autor hagués disposat d'un nombre limitat de pàgines i de sobte s'hagués vist forçat a encabir tot el que encara tenia per dir en un espai que li ha quedat petit. El ritme i el tempo s'acceleren en aquesta última part del llibre i l'argument --els arguments, perquè són diversos-- s'encaminen per uns viaranys que per a mi els fan molt poc creïbles. Menys en una cosa: tan bon punt vaig veure aparèixer a la novel·la l'antropòleg Kurtz, vaig tenir una intuïció que després va ser certa. Però potser l'autor intentava satisfer l'ego del lector fent-lo creure que havia descobert allò que l'autor revelaria més tard.

De tota manera, malgrat aquesta sensació d'angoixa lectora, de dificultat de pair tantes coses en la darrera part del llibre, és un plaer que et caigui a les mans una obra d'un autor actual que domina tan bé la llengua com Màrius Serra. I li he de donar les gràcies per haver-me evocat un viatge a un lloc paradisíac. Si bé, per les fotos, Waikiki pot semblar una Benidorm del Pacífic, no és així. Recordo parcs amb palmeres i gespa que arribaven fins a la riba del mar, i una vegetació exuberant que envoltava els nuclis urbans i gairebé s'hi ficava dins. I orquídies i altre flors pertot.

Avui he tornat a viatjar a Hawaii, amb Google Earth. I he comparat alguns paisatges de 1988 amb el seu aspecte actual. Així eren Waikiki i Honolulu des de l'aire el 1988:

I així me l'ha mostrat Google Earth el 2016:

Entrada relacionada:
- La meva estrelítzia (04.01.2008). L'estrelítzia que vaig comprar en un jardí botànic a Hawaii i que feia uns 10 o 15 cm, llueix ara esplendorosa en el jardí davant de casa.