Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo

Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:

Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.

Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo

Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)

Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors

(La Vanguardia, 02.04.1964)

El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde

El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:

No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts

La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés

L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:

PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona

Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:

És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.