Un nom per recordar: Enrica Calabresi (1891-1944)

Presó de Santa Verdiana, Florència (Wikimedia Commons)

La nit del 19 al 20 de gener de 1944 moria a la presó de Santa Verdiana de Florència (Itàlia) Enrica Calabresi després d'una llarga agonia a causa dels efectes del fosfur de zinc --un producte que s'usava per enverinar les rates-- que ella mateixa va ingerir voluntàriament dos dies abans. Aquell mateix mes, Enrica va ser detinguda quan es trobava a casa seva i van dur-la a la presó de dones, situada en un antic convent femení de Florència. L'única culpa que havia comès Enrica era haver nascut en el si d'un família jueva. No va tenir forces per fer el viatge que tants altres jueus havien fet --i encara farien abans que acabés la guerra -- als camps d'extermini nazis i el 18 de gener va prendre el verí. Amb la mort d'Enrica Calabresi, la ciència va perdre una gran entomòloga.

Enrica Calabresi (1891-1944)

Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família de jueus sefardites que, des del sud d'Itàlia, on van arribar els seus avantpassats expulsats de la península Ibèrica, van establir-se després a Ferrara, segurament cap al segle XVIII. Va criar-se en un ambient intel·lectual, gairebé tots els membres de la família tenien algun títol universitari, principalment en matèries científiques o tècniques. No eren jueus practicants, anaven a la sinagoga únicament en ocasions especials; eren, com la societat de la seva època els anomenava. jueus assimilats.

Enrica va acabar el liceo (l'equivalent al batxillerat) un any abans del que li corresponia i amb notes molt altes. Va començar a estudiar matemàtiques a la Universitat Libera (Autònoma) de Ferrara, i també anava a classe de zoologia i botànica a la Facultat de Medicina. Va adonar-se que allò que l'atreia eren les ciències naturals i va matricular-se a la Universitat de Florència (aleshores Regio Istituto di Studi Superiori Pratici e di Perfezionamento), on van permetre-li de matricular-se directament en el segon curs de la secció de Ciències físiques i naturals. El febrer de 1914, uns mesos abans d'obtenir la llicenciatura, va ser admesa com a ajudant en el Laboratori de Zoologia i Anatomia comparada dels invertebrats. I l'agost d'aquell any, un cop llicenciada, un decret ministerial va fer efectiu el seu càrrec en aquell laboratori. A més del treball de llicenciatura sobre una recerca feta amb eriçons, va presentar altres tres treballs fets mentre estudiava, sobre temes tan diversos com la botànica, l'antropologia i la zoologia. El 1915 comença a publicar articles amb els resultats de la seva recerca en la revista Monitore Zoologico Italiano, editada per la Unió Zoològica Italiana.

A l'Istituto coneix Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916), jove geòleg i espeleòleg friulià que treballa en el Laboratori de Geologia i Geografia física i que el 1915 participa en una arriscada expedició a la Terra del Foc. Es prometen, però Itàlia havia entrat en la Primera Guerra Mundial (la Grande guerra) i Giovanni Battista, que és destinat als Alps, mor en el front del Piave. Aleshores Enrica es fa voluntària de la Creu Roja; ajudar els altres a superar els horrors de la guerra era una manera de sufocar la seva pròpia pena. Es va mantenir fidel al record d'aquell primer amor i no se sap que hagués mantingut cap més relació sentimental al llarg de la seva vida, que va dedicar completament a la ciència.

Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916)

Brèntids, dibuixos d'E,. Calabresi

El 1918, acabada la guerra, Enrica torna al món de la recerca zoològica; s'especialitza en entomologia i esdevé una experta en l'estudi dels brèntids, un grup de coleòpters menjadors de fusta que es troben en totes les regions temperades del món i que ja estudiava el seu mentor, Angelo Senna. Gràcies al treball de Senna i Calabresi, la secció de zoologia del Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència --coneguda com La Specola-- conté una de les més notables col·leccions del món d'insectes brèntids. Tanmateix, Enrica no es va limitar als estudis d'entomologia. va fer recerca en altres grups d'animals, com ara celenterats, amfibis i rèptils. Els seus estudis sobre la variabilitat de l'escurçó italià (Vipera apis, espècie que es troba únicament en una part del sud d'Europa; a Catalunya és coneguda com a escruçó pirinenc) encara se citen avui dia i en l'esmentat museu de La Specola es conserva una col·lecció de cranis d'aquests rèptils que ella va estudiar.

Vipera apis

El 1922, Enrica guanya, per oposició, la plaça de curadora del Museu Giacomo Doria de Gènova, però renuncia a aquella plaça per continuar fent recerca a l'Istituto de Florència, que el 1924 es converteix en universitat, i es dedica també a la docència. Tot i desenvolupar-hi una brillant carrera científica, el desembre de 1932, sobtadament, Enrica presenta la seva dimissió. Oficialment declara que ho fa per motius de salut. Segons el seu biògraf (Paolo Ciampi), però, la causa és l'assetjament laboral que va patir perquè abandonés aquell lloc per deixar pas a la persona que la substituiria: el conte Lodovico di Caporiacco (1900-1951), que era una jove promesa de la zoologia italiana i un membre destacat del Partit Feixista --esdevindria un especialista en aranyes i defensor de les bases científiques del racisme.

Enrica intenta dedicar-se a l'ensenyament de les ciències naturals en alguna escola; per poder aconseguir-ho ha de rebaixar-se a inscriure's en el Partit Feixista. El món de la recerca i la docència universitària li obren de nou les portes quan l'anomenen professora encarregada d'entomologia agrària i directora de l'institut corresponent a la Universitat de Pisa. Hi fa un horari de tarda, que li permet compaginar aquesta tasca amb la d'ensenyant en el Liceo Galileo Galilei, de Florència. Però aquesta nova etapa de la seva carrera dura poc. El juliol de 1938 es publica un document que duu per títol El feixisme i els problemes de la raça, que en posteriors publicacions es titula Manifest dels científics racistes (més conegut com a Manifest de la raça). El mes de setembre es promulguen una sèrie de decrets que conformen les lleis racistes del règim de Mussolini. Els decrets que afecten la docència i la recerca causen un gran èxode de científics italians, que emigren principalment als Estats Units. I els que no marxen han d'abandonar el seu lloc de treball. També han d'abandonar la universitat i les escoles públiques els estudiants jueus. Enrica és obligada a abandonar la docència universitària i en el Liceo i també és expulsada de la Societat Entomològica, de la qual feia més de vint anys que era membre i n'havia estat secretaria tres anys.

Corriere della Sera 14.07.1938

Els jueus s'organitzen per escolaritzar els seus fills i Enrica que, a diferència de la seva família, no vol abandonar Itàlia, fa classe de ciències naturals en una escola jueva de Florència. El 1940 Itàlia entra en guerra contra els aliats. Enrica la viu entre Florència i Gallo Bolognese, on la seva família té una casa i s'hi han refugiat des del començament de la guerra. El setembre de 1943 Itàlia es rendeix als aliats, que ocupen ja tot el sud i van avançant cap al nord. Hi ha força confusió perquè l'exèrcit nazi passa de ser un aliat dels italians a ser un ocupant. La família d'Enrica decideix emigrar a Suïssa, però ella se'n torna a Florència. Els nazis i els feixistes que encara hi ha han començat la cerca de partisans i de jueus. Moltes persones fugen de la persecució refugiant-se en monestirs, hospitals o cases particulars. Enrica, que ha perdut el contacte amb la seva família, no gosa demanar ajut per no posar en perill la vida dels qui podrien ajudar-la. El mes de gener de 1944, piquen a la porta de casa seva. Un grup d'italians venuts al nazisme la detenen i la porten a la presó de dones de Santa Verdiana.

Temps enrere, Enrica havia dit a la seva germana Letizia que mai no cauria en mans dels nazis, que abans es trauria la vida. Això fa que sempre dugui al damunt fosfur de zinc i que, un cop a la presó, s'empassi el verí abans que la facin pujar en un tren cap a un camp d'extermini, com estaven fent habitualment amb els jueus detinguts. A les monges que tenien cura de la presó els deixa una nota amb les seves últimes voluntats:

Prego amb tota l'ànima a la Mare Superiora que reculli tots els objectes que em pertanyen i no els deixi caure en mans dels alemanys. Quan sigui el moment, que els destini a obres de beneficència. Que deu em perdoni.

Nota final
Si el nom d'Enrica Calabresi ha estat rescatat de l'oblit és gràcies a la tasca de diverses persones. En primer lloc, Alessandra Sforzi i Marta Poggesi, dues investigadores que, a més de fer recerca en insectes --la primera-- i amfibis i rèptils --la segona-- es van dedicar a reconstruir parcialment la història d'una altra zoòloga de la qual només sabien que havia descrit nombroses espècies i fet recerca en un temps en què la presència de les dones en el món de la ciència era més avia escassa.

Cal destacar també la recerca feta per l'escriptor i periodista Paolo Ciampi, que va seguir la petja d'Enrica Calabresi anant a trobar parents, amics i alumnes de la científica per fer-ne una biografia, publicada el 2006 amb el títol Un nome. I la professora Elisabetta Rossi, entomòloga de la Universitat de Pisa, que va fer col·locar el retrat d'Enrica Calabresi en el lloc que li corresponia, en la galeria de retrats dels docents de l'Institut d'Entomologia Agraria, on Enrica havia treballat. Les ciutats de Pisa i de Ferrara li han dedicat sengles carrers. Els darrers anys, amb motiu del Dia de la Memòria de l'Holocaust (27 de gener) o en actes d'homenatge a les Dones que van passar per la presó de Santa Verdiana, el nom d'Enrica Calabresi ha estat de nou recordat.

Per saber-ne més:
- Calabresi Enrica. Al web Scienza a Due Voci, de la Universitat de Bolonya
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Potser us interessarà:
- La porta de Dachau (aquest blog, 02.11.2014). Records d'una visita a un camp de concentració nazi.
- La Cerimònia del Record (aquest blog, 29.01.2013). Breu crònica de la Cerimònia del Record 2013 a Barcelona per recordar els més de sis milions de persones mortes en els camps de concentració nazis.
-  Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Comentari de dos llibres sobre els jueus italians i les lleis racials del feixisme (La parola ebreo i El jardí dels Finzi-Contini).
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011).

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660

Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat

Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani

Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani

Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994

En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

Fumata negra

Aquest matí el centre cívic Joan Oliver "Pere Quart", de Les Corts, a Barcelona, era una mena de capella Sixtina del procés sobiranista català. La CUP hi celebrava una reunió del seu consell polític per decidir si dóna el seu suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Com els periodistes que es concentren en el Vaticà quan s'ha d'elegir un nou papa, per saber el resultat de les votacions, aquest matí, a les portes del Pere Quart hi havia concentrats periodistes de molts mitjans que esperaven la fumata que havia d'anunciar si d'aquí a uns dies tindrem o no president de la Generalitat.

Jo havia sortit a fer un passeig pel meu barri, Les Corts. Com que els meus genolls no estaven per llargues caminades, he baixat pel passeig que tenim a la Gran Via de Carles III. M'he aturat a contemplar el jardí vertical que hi ha en la paret posterior del centre cívic Pere Quart. És relativament recent i encara no fa el goig que farà quan la vegetació que hi han posat oculti la paret que té al darrere. Després he rodejat l'església que hi ha al costat i he agafat el carrer que puja cap a la Travessera de Les Corts. Aleshores és quan m'he trobat amb la moguda mediàtica per la reunió de la CUP. Sabia que ahir van fer-hi una assemblea --no sé si de barri o de tot Barcelona-- però no em pensava que avui tornarien a reunir-s'hi per prendre la decisió final.

Periodista d'Euskal Telebista (ETB)

Com que sóc tafanera de mena i com que en una placeta que hi ha a tocar del centre cívic hi ha bancs on poder seure, m'he aturat a veure què passava i si sortia aviat la fumata. M'ha estranyat que, amb tot aquell enrenou, no hi hagués guàrdia urbana, però ben aviat he vist que n'arribava un cotxe, del qual han baixat dos guàrdies que s'han apropat a la furgoneta de TV3 i han preguntat a un home que hi havia dins per què eren allà els periodistes. L'home els ha dit que estaven esperant el resultat de les votacions de la CUP. M'ha estranyat que la Guàrdia Urbana no estigués assabentada que avui la CUP es reunia en aquest lloc i que, en canvi, ho sabessin tots els mitjans de comunicació; i no només catalans, he vist una dona que duia la "carxofa" d'ETB, la televisió d'Euskadi.

He fet una volta i abans de tornar cap a casa he passat una altra vegada davant de Pere Quart. Tothom seguia esperant la fumera. Com que ja devia ser hora de les notícies, hi havia periodistes que es posaven davant les càmeres per dir que la notícia era que no hi havia encara notícies. (En arribar a casa, he posat TV3 i he tornat a veure la noia enviada a Les Corts --el barri-- per dir de nou que encara no se sabia res.) Un noi assegut a la vorera parlava a una cadena estatal d'emissores de ràdio i ho feia com si estigués parlant des de l'interior del lloc on es feia la reunió. Una noia asseguda en un banc teclejava la seva notícia --o no notícia-- en un ordinador.

Eren ja quarts de cinc quan m'he assabentat que la fumata havia estat negra i que no tindrem president. Perquè no crec que Junts pel sí accepti les condicions que de nou la CUP li vol imposar, és a dir que canviïn el candidat. Després he vist per Internet (en la programació a la carta de TV3) les declaracions de la CUP i la roda de premsa posterior. Un acte molt poc televisiu; si més no, a la roda de premsa no se sent què pregunten, només les respostes. I en la primera part, la de les declaracions, una de les persones que hi ha intervingut era una noia (Neus de nom) que només feia que riure, com si fos en el festival de fi de curs de l'escola, i que s'ha fet un embolic en donar les dades. I gent que de tant en tan aplaudia, com en aquells programes de televisió on fan aplaudir a gent que no apareix a la pantalla. Qui devia aplaudir? Jo he anat a rodes de premsa i no he vist mai que els professionals dels mitjans aplaudissin, per més interessant que fos allò que deien les persones a qui preguntaven. I una cosa m'ha cridat l'atenció. Fixeu-vos en les següent fotografies; una està presa poc abans del minut 23 del vídeo i la segona uns segons després del minut 23. Hi veieu la diferència?

I mireu què passava un segon abans del minut 23:

El noi (em sembla que es diu Xevi Generó) posa la bandera catalana que algú li ha passat. De nou aplaudiments i la dona més gran diu que, si aplaudeixen, no pot sentir la pregunta que li fan en aquell moment. I jo em pregunto una altra vegada, qui és que aplaudeix? I també, per què han posat la bandera aleshores i no al començament?

M'ha semblat que algú preguntava per què avui donaven la cara aquestes persones i no les habituals (com que no se sent bé, no puc assegurar que la pregunta fos aquesta) i la dona els ha dit que han canviat la "coreografia", que cal fer-ho de tant en tant. I he vist que mantenen el discurs que els he sentit una vegada i altra, que la culpa que no tinguem president no és de la CUP, sinó dels altres que "no han mogut fitxa i la fitxa es diu Artur Mas". I encara ara repeteixen que, si Junts pels sí canvia de candidat, ells poden aprovar-ne la investidura.

Després de tot això, em faig unes consideracions. Per una banda, no entenc que l'odi a una persona o a un partit prevalgui sobre el sentiment independentista que diuen que té la CUP. Per una altra, les persones que han donat la cara avui parlen com si aquest NO a la investidura fos una decisió unànime dins del seu partit. És cert que hi han arribat amb majoria absoluta (diuen que és la condició que es van posar), però dins de la CUP hi ha gent que estava disposada a votar la investidura per tal de tirar endavant el procés sobiranista. Com Carme Forcadell i com molta altra gent, jo també vaig pensar que la CUP ajudaria a fer realitat el mandat democràtic del 27 S. Malauradament no ha estat així. M'imagino la rialla d'orella a orella que se li deu haver posat a Rajoy i a totes les persones que s'oposen al dret d'autodeterminació del poble català.

Tuit de Carme Forcadell després de l'anunci del NO de la CUP

Actualització (04.01.2016, 00:45)
Per les xarxes socials he llegit insults a la CUP per la seva decisió d'avui. Jo estic molt emprenyada per la decisió que han pres, especialment perquè la podrien haver pres ja fa uns mesos, però no seguiré el joc dels qui els volen desqualificar a còpia d'insults. Trobo que insultar degrada més qui llença l'insult que qui el rep.

Fotos: M. Piqueras (03.01.2016)

Les "Converses sobre química" de Jane Marcet (1769-1858)

Conversations on Chemistry (2nd ed.)

En aventurar-se a oferir al públic, i més particularment al sexe femení, una Introducció a la Química, l'autora, que també és una dona, creu que pot ser necessària alguna explicació; i allò que creu més necessari és disculpar-se per haver emprès aquest tasca, ja que el seu coneixement de la matèria és tan sols recent i perquè no pot pretendre que se la consideri posseïdora del títol de química.

Així comença el prefaci del llibre Converses sobre química; en les quals els elements d'aquesta ciència s'expliquen familiarment i s'il·lustren amb experiments, una obra de divulgació de la química publicada per primera vegada el 1806 i de la qual s'han fet nombroses edicions.  En va ser l'autora Jane Marcet  (1769-1858), una dona que va viure en una època en què no es publicaven gaire llibres de divulgació --i encara menys pensats per a dones-- i en què les dones a penes tenien representació en el món de la ciència. Marcet va ser testimoni de la revolució química posterior als treballs d'Antoine Lavoisier (1743-1794), d'on arrenca la química moderna, i les diverses edicions del llibre reflecteixen els avançaments en aquella ciència. Com en la majoria de dones que han destacat o fet alguna aportació a la ciència en èpoques passades, en Jane Marcet hi ha l'ombra d'alguns homes que van encoratjar-la a seguir per aquell camí. Això ens fa pensar en el talent de dones que deu haver perdut la ciència perquè, tot i les seves aptituds, no hi va haver cap home que els obrís la porta d'entrada a aquell món.

Jane Marcet (1769-1858)

Jane Marcet (nascuda Haldimand; Marcet és el cognom del seu marit) va néixer a Londres l'1 de gener de 1769, en una família benestant. El seu pare, Anthony Francis Haldimand era un comerciant i banquer suís establert a Londres i la seva mare, Jane, era anglesa. Els Haldimand van tenir onze fills, molts dels quals van morir durant la infantesa. Jane va ser l'única nena que va sobreviure i als quinze anys, en morir la mare de part, ella va posar-se al front de la llar i a partir d'aleshores va ocupar-se de controlar l'educació dels seus germans. El més petit, William (1784-1862), va arribar a dirigir el banc d'Anglaterra (als vint-i-cinc anys ja n'era director!) i va ser membre del Parlament britànic de 1820 a 1826; després va establir-se a Lausana on va dedicar la seva fortuna a tasques filantròpiques, com ara la fundació d'un centre per acollir persones cegues.

Els germans Haldimand (nens i nenes) van ser educats a casa pels millors tutors disponibles, en un ambient de gran activitat intel·lectual. Jane, com els seus germans, va aprendre química, ciències naturals, llatí i història, a més d'algunes matèries que es reservaven a les noies: art, música i dansa. A més, ella s'encarregava d'organitzar les reunions a les quals el pare convidava científics, escriptors i altres intel·lectuals. Solien ser dos o tres sopars setmanals, que concentraven unes quaranta persones, més les que s'afegien a la tertúlia que hi havia en acabar els sopar. A aquests últims els oferien postres, vi i brandi.

El 1799, Jane va casar-se amb Alexander Marcet (1770-1822), metge d'origen suís, molt interessat per la química. Marcet havia marxat de Suïssa en una època de conflictes polítics i va estudiar medicina a Edimburg. Després es va establir a Londres, on, a més de la seva activitat assistencial, va ensenyar química des de 1805 fins a 1819 al Guy's Hospital. El cercle intel·lectual que Jane freqüentava a casa del seu pare va ampliar-se amb les amistats del seu marit i va entrar en contacte amb personalitats del món de la ciència, la literatura i la filosofia, entre els quals hi havia Mary Somerville, Auguste Arthur de la Rive, Harriet Martineau, Maria Edgeworth, i Thomas Malthus.

Conferència de Nadal de Faraday el 1856

En aquella època, hi havia una gran admiració per la ciència i moltes institucions organitzaven conferències i sessions en què científics feien experiments davant del públic com un espectacle. El 1799 es va fundar la Royal Institution amb l'objectiu de introduir les noves tecnologies i de divulgar la ciència a un públic general. Algunes activitats es van fer molt populars i encara avui dia es duen a terme, com ara les conferències de Nadal, que va inaugurar Michael Faraday el 1825. L'afició de Jane per la química va començar quan va assistir a les demostracions pràctiques que Humphrey Davy (1778-1829) feia a la Royal Institution, que atreien un públic molt nombrós. Cap a 1810, hi podia arribar a haver unes mil persones en les sessions en què Davy "actuava". (Entre els participants en les modernes conferències nadalenques hi ha hagut Carl Sagan, David Attenborough i Richard Dawkins.) Al principi Jane no acabava d'entendre aquelles demostracions, però quan el seu marit va explicar-li els conceptes de la nova química, i amb la repetició dels experiments, s'hi va familiaritzar i va anar interessant-s'hi més. Va adonar-se que, en camps del coneixement com aquell, les il·lustracions i una explicació a través de la conversa podien constituir una font d'informació molt útil.

La idea de transmetre a altres dones els coneixements de química que ella havia adquirit la va animar a escriure un llibre en dos volums, la primera edició del qual va publicar-se el 1806 . El principal encert d'aquella obra va ser que no seguia l'estructura dels llibres de text de l'època, sinó que era un recull de converses --com el seu nom indica-- entre una mestra i dues alumnes seves. És una obra retòrica; al llarg de la conversa es generen preguntes sobre les quals es debat i que es responen a mesura que l'obra avança. No era un estil nou --s'havia usat des del temps dels grecs-- però el va adoptar perquè era la manera com ella havia après allò que sabia de química. Les dotze primeres edicions van sortir anònimes perquè es volia evitar el conflicte d'interès pel fet que el seu marit fos un investigador en química. L'obra es va atribuir a altres dones i fins i tot a algun home tot i que en el prefaci quedava clar que l'autor era una dona. Va ser en la 13a edició, publicada el 1837, quan es va revelar el nom de l'autora

Aquelles Converses sobre química van tenir molt d'èxit i Jane les va anar revisant i posant al dia amb els nous descobriments que s'anaven succeint. Al Regne Unit se'n van fer 16 edicions i en elles es troba reflectida l'evolució de la química al llarg de la primera meitat del segle XIX. El llibre va arribar aviat als Estats Units, on va ser modificat per diversos editors, que en molts casos passsaven com a autors del l'obra perquè a la coberta només sortia el seu nom. A diferència de les edicions angleses, que tenien com a objectiu difondre la química entre la població, especialment entre les dones, les edicions americanes estaven pensades com a llibre de text. Fins a 1850, es van vendre unes 160.000 còpies de les Converses, 20.000 de les quals corresponien a les edicions angleses, i la resta principalment a les que van fer-se als Estats Units. També se'n van fer quatre edicions a França, una a Suïssa i una altra a Alemanya. Quan es va publicar la darrera edició original Jane tenia ja 84 anys. Aleshores vivia amb una filla a Piccadilly, a Londres, on va morir el 28 de juny de 1858.

Malgrat l'èxit aclaparador del llibres als Estats Units, Jane no en va rebre cap compensació econòmica ni tampoc va poder controlar els canvis que es feien a les edicions originals perquè en aquell país encara no hi havia una llei de copyright que protegís els drets dels autors estrangers.

Converses sobre economia política

Les Converses sobre química no van ser els únics llibres de divulgació que va escriure Jane Marcet. També va difondre les idees d'Adam Smith, Thomas Malthus i David Ricardo en unes Converses sobre economia política que va publicar el 1816. I en altres llibres que seguien el mateix estil de les Converses va tractar matèries com ara la botànica o la història d'Anglaterra. El mèrit de les Converses sobre química és doble; per una banda, perquè posa la química a l'abast d'un públic general i per una altra, perquè apropa la dona a un món --el de la ciència-- que en general li havia estat vedat.

Potser us interessarà:
- Conversations on Chemistry; in which the elements of that science are familiarly explained and illustrated by experiments, edició de 1817, en el Projecte Gutenberg
- Online Books by Mrs. Marcet. Obres de Jane Marcet disponibles en línia, amb nombroses edicions de les Converses sobre química, entre les quals hi ha les edicions fetes a Estats Units, amb modificacions.
- The woman that inspired Faraday, per Hazel Rossotti, a Chemistry World, juny 2007, pp. 58-61