Gent que he conegut: Carl Djerassi (1923-2015)

Carl Djerassi (1922-2015) (Foto F.J. Morgenbesser)

Com a dona, considero que dos dels més grans invents del segle XX van ser la rentadora i els anticonceptius orals (la píldora). La rentadora, perquè va alleugerir la feina de moltes dones, que passaven hores i hores rentant la roba de la família i ho feien de vegades en condicions molt dures (encara recordo la imatge de la meva infància, de les dones rentant en els safareigs públics o de les que ho feien en el riu Fluvià, a Sant Pere Pescador, amb les cames dins de l'aigua fins al genoll). Els anticonceptius orals, perquè van permetre a les dones decidir quan volien tenir els fills, quants en volien tenir o fins i tot optar per no tenir descendència, sense haver de renunciar, però, a la sexualitat. Una de les persones que van fer possible que les dones guanyessin un ampli espai de llibertat en les seves vides gràcies a la píldora va ser Carl Djerassi, bioquímic nord-americà d'origen austríac i búlgar (nascut a Viena, va passar part de la infància a Sofia, i va emigrar després als Estats Units). Ell i els seus col·laboradors van sintetitzar el primer anticonceptiu oral. Ho van aconseguir el 15 d'octubre de 1951, una data destacada en el quadern de treball de Djerassi i que ell mai no va oblidar. I ell mateix reconeixia que, des del punt de vista social, la síntesis dels anticonceptius orals era la contribució més gran que havia fet a la ciència. De tota manera, aclaria que quan ho van aconseguir hi havia altra gent que treballava en la mateixa línia de recerca i que, si no ho haguessin fet ells, més tard o més d'hora d'altres ho haurien aconseguit.

Anit em va arribar la notícia de la mort de Carl Djerassi. Durant alguns anys vaig estar-hi en contacte per correu electrònic i el vaig poder conèixer personalment el 2003, durant una visita que va fer a Barcelona per impartir un parell de conferències a la Universitat Pompeu Fabra, en un seminari d'història de la ciència. La nostra relació no tenia res a veure amb els anticonceptius, tot i que, com a dona no puc estar-li més agraïda. Djerassi, a més d'investigador, va ser també escriptor, autor d'obres de teatre, novel·les, obres de divulgació i poesia. La meva relació amb ell va ser precisament en relació a una obra de teatre --Oxigen-- de la qual era coautor, amb un altre científic, el químic Roald Hoffmann (premi Nobel de Química de 1981). Durant els meus anys a la junta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) vaig fer moltes gestions per tal que aquella obra es pogués, primerament, representar en català a Barcelona i després, com a membre del Consell directiu de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, per poder publicar-la. El 2007, any de la Ciència, per fi es van poder fer dues lectures dramatitzades d'Oxigen, la primera de les quals va tenir lloc a l'Amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i la segona a l'Ateneu Barcelonès. El 2008 se'n va tornar a fer una lectura dramatitzada, a l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu d'un congrés internacional de divulgació científica que es feia a Barcelona (ESOF, European Science Open Forum). I encara una altra va fer-se al Museu Blau de Barcelona amb motiu de la publicació de l'obra.

Assaig d'Oxigen (novembre 2007) (Foto M. Piqueras)

Abans de conèixer Djerassi vaig conèixer Roald Hoffmann, l'altre autor d'Oxigen i en dir-li que tenia interès a organitzar alguna lectura dramatitzada d'aquella obra, em va posar en contacte amb Djerassi, que era qui s'ocupava --a través d'un agent-- dels drets i aspectes legals de la representació de l'obra i de la publicació en altres llengües. Tot i que ja vam veure que fer-ne una representació era inabastable pel seu pressupost, per a organitzar una lectura dramatitzada també calien uns diners que una associació petita com és l'ACCC no tenia. Per fi es va aconseguir una subvenció per poder-ho fer durant el 2007, que era l'Any de la Ciència. En la foto de la dreta, un assaig de la lectura de l'obra a l'Ateneu Barcelonès, que va dirigir Míriam Alamany, la qual va fer també el paper de Madame Lavoisier (la segona per la dreta). Al seu costat, l'actor Carles Martínez, que va representar Lavoisier.

El mateix Djerassi havia de venir a Barcelona a finals de novembre de 2007 per presentar la lectura dramatitzada d'Oxigen, però pocs dies abans va haver de cancel·lar el viatge a causa de l'empitjorament de la salut de la seva dona, l'escriptora Diane Middlebrook. La parella, que vivia a San Francisco, passava llargues temporades a Europa. De fet, tenien casa a Viena i a Londres, on es trobaven aquella tardor de 2007. En un correu que em va enviar la matinada del 16 de novembre d'aquell any m'explicava els motius pels quals no podia venir (tradueixo de l'anglès):

Tinc males notícies i és que he de cancel·lar el meu viatge a Espanya. La meva dona pateix un càncer no operable ni amb possibilitat de tractament i aquesta tarda sobtadament ha empitjorat molt. Durant les últimes dues setmanes només podia engolir petites quantitats d'aliment líquid, però els tres últims dies ni això i ara està molt i molt feble. Fa mitja hora (gairebé a mitja nit) hem decidit viatjar en un vol directe a San Francisco perquè li posin una sonda gàstrica per alimentar-la. [...] Londres no és el millor lloc per inserir-li la sonda gàstrica perquè aquí no tenim la infraestructura adequada i a més, a ella li queda poc temps de vida. Per tant, tot s'ha de fer a San Francisco, on podrà estar prop de la seva filla i de les seves dues germanes.

 La vida de Diane Middlebrook va extingir-se poques setmanes després, el 15 de desembre. La Vanguardia se'n va fer ressò i va dedicar-li una necrològica. "La biógrafa de las poetisas", van titular-la. Com a escriptora s'havia especialitzat en biografies i una de les que van tenir més èxit va ser la biografia de la poeta nord-americana Silvia Plath i el seu marit Ted Hughes, de 2003. Per a Djerassi, la mort de la seva companya dels darrers vint-i-vuit anys va ser un cop molt fort, però va seguir endavant gràcies a la seves diverses activitats.

Patent de l'anticonceptiu

Retirat de la recerca i la docència, les últimes dècades de la seva vida Djerassi va dedicar-les a la literatura i al programa d'artistes en residència en el centre que va fundar el 1979 a les muntanyes de Santa Cruz, prop de Stanford (Califòrnia), on tenia un rancho que va comprar gràcies als beneficis que li va proporcionar la patent de l'anticonceptiu desenvolupat pel seu grup. Aquell rancho va convertir-se en un centre d'acollida per on han passat més de 2000 artistes de diversos camps per desenvolupar-hi la seva creativitat i. Djerassi va establir el Programa Djerassi d'Artistes en Residència com a record i homenatge a la seva filla Pamela (1950-1978), artista gràfica, dibuixant, pintora i poeta, que va suïcidar-se el 1978. Al principi va ser un centre només per a dones, però després es va ampliar també a homes i amb més espais per poder treballar. Djerassi va vendre's la seva valuosa col·lecció d'art per poder subvencionar aquest centre, que havia anat creixent. Tot i amb això, l'abast del Programa va anar consumint els seus recursos econòmics i aquella fundació familiar va convertir-se en una organització independent sense ànim de lucre, que avui dia obté recursos econòmics de diverses fonts, entre les quals l'organització de visites al centre i la subhasta d'obres d'art fetes pels artistes residents.

Oxigen va poder publicar-se en català gràcies a la col·laboració de diverses entitats. Per una banda, l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), que va ser la primera que es va interessar per aquesta obra i la seva difusió. En segon lloc, l'Institut d'Estudis Catalans, que va concedir una subvenció a la Societat Catalana de la Ciència i de la Tècnica per a la seva edició conjunta amb l'ACCC. I finalment la revista Mètode, de la Universitat de València que va facilitar-ne la difusió en incloure la publicació en la seva col·lecció de monografies que publica anualment. Aquells anys, vaig haver de tractar amb Djerassi aspectes econòmics sobre els drets d'autor per fer les lectures dramatitzades i per a la publicació d'Oxigen. En principi, vaig tenir la impressió que era molt interessat pels diners, però quan vaig conèixer l'existència del Programa d'Artistes en Residència vaig entendre que el seu interès era en els fons altruista, perquè els diners que obtenia de les seves obres anaven destinats en gran part a aquell projecte de mecenatge.

No descriuré aquí la biografia de Djerassi, perquè es pot veure en molts llocs d'Internet, però voldria destacar-ne els orígens. Va néixer a Viena el 1922, en una família jueva de metges (el pare, búlgar, era dermatòleg i la mare, austríaca, era dentista). Els primers anys va viure a Sofia, on el seu pare treballava, però després que la parella es divorciés, Carl i la seva mare van traslladar-se a Viena. Quan el Tercer Reich va annexionar-se Àustria, el 1938 (és el que es coneix com a Anschluss), va començar en aquell país la persecució contra el poble jueu. De seguida, el pare de Carl va tornar a casar-se amb la mare del seu fill, per tal que les autoritats els deixessin abandonar el país per anar amb el pare a Bulgària. A finals de l'any següent, Carl i la seva mare van emigrar als Estats Units.

El 2005 el correus austríac van dedicar un segell a Carl Djerassi. És un fet estrany que es faci un segell d'una persona viva. El mateix Djerassi ho comentava en un escrit sobre la història d'aquest segell; deia que als Estats Units una persona ha d'estar morta perquè la gent li passi la llengua pel darrera (del segell). És possible que el segell, a més d'un reconeixement al seu treball com a investigador, fos també un desgreuge perquè Djerassi va haver d'abandonar el país on va néixer i passar bona part de la seva infantesa per evitar la fi de tants jueus que van patir l'holocaust.

Quan Carl Djerassi va fer noranta anys, va rebre un homenatge de la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on va ser catedràtic des de 1951 fins a la seva jubilació i després en va ser catedràtic emèrit. Djerassi va tenir una llarga vida i ben profitosa, ben actiu fins gairebé el final. Descansa en pau, Carl!

Actualització 03.02.2015
S'han anunciat els premis Ciutat de Barcelona i el premi en la categoria de teatre ha estat per Carles Martínez, que va interpretar Lavoisier en les lectures dramatitzades de l'obra de Carl Djerassi i Roald Hoffmann Oxigen, que van ser organitzades per l'Associació Catalana de Comunicació Científica. El jurat l'ha premiat "per la convicció i la singularitat amb què resol cada repte interpretatiu, convertint personatges en éssers únics i memorables, sigui quin sigui el seu paper argumental".

Potser us interessarà:
- Carl Djerassi, web personal
- Pincus, Djerassi and oral contraceptives, per Bob Weintraub, sobre Djerassi, Pincus i el desenvolupament dels anticonceptius.
- Autobiography of a stamp, per Carl Djerassi, que descriu la història del segell que li van dedicar a Àustria.
- Una amant exigent (aquest blog, 10.07.2008), sobre les lectures dramatitzades que es van fer a Barcelona el 2007 i 2008 de l'obra Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann.
- Oxigen per llegir (aquest blog, 17.11.2011). Sobre l'obra de teatre Oxigen, arran de la seva publicació.
- Una alenada d'Oxigen (aquest blog, 22.01.2012). Sobre l'obra Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann, arran de la seva lectura dramatitzada en el Museu Blau.
- Lectures dramatitzades de l'obra Oxigen. Sobre les lectures dramatitzades de l'obra a Catalunya, organitzades per l'Associació Catalana de Comunicació Científica, i la publicació del llibre.