La darrera classe del professor Margalef

Enguany fa deu anys que va morir el professor Ramon Margalef, un dels més grans científics catalans del segle XX; de fet, un dels més grans ecòlegs del segle XX, no únicament de Catalunya i Espanya, sinó de tot el món. Amb motiu de la seva mort  vaig publicar un articlet in memoriam al diari Avui (25 de maig de 2004, p. 24). Com que l'hemeroteca virtual de l'Avui no sé on ha anat a parar i, per tant, no puc posar-hi cap enllaç, copio aquí el que vaig escriure fa deu anys en aquell diari:

La darrera classe del professor Margalef

Fa uns mesos vaig assistir al lliurament de la Medalla d'Or que la Generalitat de Catalunya concedí al professor Ramon Margalef. Fou un acte entranyable, al qual em fa l'efecte que cap de les persones que omplia el Saló de Sant Jordi no hi va anar per compromís. Amb la nostra presència volíem retre a Margalef el nostre propi homenatge. Fou una llàstima que la veu en off del mestre de cermònies estronqués els aplaudiments, que duraven ja alguns minuts, per dir "ara parlarà...·". Sense fer cabal de la veu, hauríem hagut de continuar aplaudint fins a quedar-nos sense força a les mans.

Quan l'homenatjat tingué la paraula, desplegà uns fulls on duia mecanografiat el seu parlament. Tanmateix, no es limità al text que duia preparat. Abans d'iniciar-ne la lectura, comentà la satisfacció que sentia per aquell guardó, especialment perquè "hom ja està camí d'anar-se'n". Conscient del seu declivi físic, digué que el sentiment de ser apreciat en la davallada feia que hom l'acceptés millor. Tingué paraules d'agraïment per a Maria Mir, la seva esposa, que al seu costat --com sempre-- l'havia ajudat a redactar aquell text, especialment a eliminar-ne "fragments inconvenients". El seu parlament fou una breu lliçó d'ecologia sobre el paisatge actual i la xarxa viària. En cert moment digué que s'estava allargant massa i el president Pujol li replicà en veu baixa --les persones que sèiem a les primers files ho poguérem sentir-- que s'allargués tant com volgués.

Vaig ser alumna de Margalef fa més de trenta anys, quan l'ecologia era una assignatura optativa en els estudis de biologia. La notícia del traspàs del professor m'evoca el record de les seves classes a la Universitat de Barcelona, en què sovint es desviava del programa, com féu a la Generalitat quan se sortí del text que duia escrit. M'agradaven aquelles divagacions. Era com deixar la carretera principal i prendre una via secundària per admirar un paisatge. Aquells comentaris eren com els requadres que molts llibres de text inclouen per tractar aspectes marginals del tema general de cada capítol. De vegades, contenen informació molt valuosa i de gran interès, com ho era el paisatge ecològic que podíem contemplar des dels viaranys pels quals ens duia Margalef en les seves classes.

Margalef era un home modest i senzill, que defugia les entrevistes perquè volia dedicar a la ciència el màxim possible del seu temps. Pertanyia a aquella generació a la qual una guerra inútil arrabassà part de la joventut.

Si algun privilegi vaig tenir a la universitat fou el d'haver pogut ésser alumna seva. Posteriorment, una trobada amb ell era sempre una nova classe d'ecologia. La darrera a què vaig assistir va ser la del Saló de Sant Jordi.

Hauria pogut escriure molt més sobre Ramon Margalef, però l'espai del diari imprès ho limitava: En rellegir el text, fins i tot em sembla que algunes frases potser no acaben d'entendre's a causa de la retallada que hi vaig haver de fer per encabir-lo en el nombre d'espais assignats.

El concepte que jo tenia de la biologia i de les ciències naturals va canviar des que vaig assistir a les classes de Margalef (també a les de genètica i evolució que impartia Antoni Prevosti). Avui dia costa interpretar la natura sense tenir en compte el concepte ecològic. Cada espècie té les seves característiques pròpies, que la distingeixen de les altres, però estan influïdes per les altres espècies i per l'ambient. Totes les espècies --la humana també-- formem part d'una xarxa global en la qual hi ha xarxes més petites que alhora s'entrecreuen. Les repercussions de qualsevol canvi que es faci en un punt d'una xarxa --ja sigui en l'ambient o en una espècie-- poden ultrapassar els límits d'aquella xarxa i afectar altres ecosistemes. Però aquesta idea que vivim en un món de xarxes era nova per a mi i per a molts estudiants, com ho era la idea que l'espècie humana no és el punt culminat de l'evolució, sinó que és una espècie més que podria no haver existit si l'evolució hagués seguit un camí diferent.

Dir, en els temps actuals, que l'aigua és un bé escàs, sembla una obvietat que ningú no posa en dubte. Però quan Margalef ens deia, el 1970, que en el futur l'aigua seria un bé escàs en el planeta, la seva afirmació tan categòrica ens sorprenia. Recordo que alguns companys deien que era una exageració, que d'aigua, n'hi havia per tot arreu i era impossible que s'esgotés.

Tornant a aspectes de la personalitat de Margalef, malgrat la seva bonhomia, no tenia pèls a la llengua i acostumava a dir les coses tal com les pensava, encara que poguessin incomodar. Per això no em va estranyar, el dia del lliurament de la medalla d'or, que digués que la seva dona l'havia ajudat a eliminar del text del seu parlament "fragments incovenients". Per cert, en Margalef es complia la dita que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Però a diferència de molts grans homes, Margalef n'era ben conscient i reconeixia la grandesa de la seva esposa, Maria Mir. La recordo el dia que van fer el funeral del seus espòs, a l'església de Santa Maria del Mar, serena i acompanyada dels fills. I crec que va ser l'endemà que va morir, mentre mirava per televisió un programa que van dedicar al seu marit. Junts fins al final.