El viatge de Nadia

Nadia El-Awady (març 2014)

Si avui, dimarts, o demà veieu per la N-2 en direcció a França una dona amb bicicleta bastant carregada (porta fins i tot tenda per dormir) i pedalejant amb força, saludeu-la amb la mà. Podria ser Nadia El-Awady i segur que agrairà la vostra salutació i potser fins i tot la fareu emocionar.

Alguna vegada he escrit en aquest blog sobre Nàdia, la periodista científica egípcia que, del 25 gener a l'11 de febrer de 2011 va ser testimoni dels fets de la plaça Tahrir (jo vaig seguir els esdeveniments d'aquells dies a través del seu twitter) i fins i tot els va patir, quan un home li va destrossar la càmera fotogràfica. Aquell home va impedir que Nadia pogués difondre imatges del que veia, però ella va saber relatar-ho molt bé amb paraules. Ho ha escrit i ho va explicar a l'Institut d'Estudis Catalans el mes de març d'enguany

Nadia és una musulmana feminista --sembla un oxímoron, però és cert-- i per això de vegades entra en conflicte amb els costums del seu poble i de la seva religió. Com gran part del poble egipci, està decebuda del que ha passat en el seu país, on aquella primavera àrab que s'albirava quan va produir-se la revolució del 2011 no ha produït els fruits esperats, sinó que ha estat un canvi perquè tot continués com estava, com deia Tancredi al seu oncle, el príncep Salina, en El Guepard. És cert que Egipte sembla haver retornat al punt on es trobava abans, però la vida de Nadia ha canviat molt des de 2011. Actualment està casada amb un escocès i reparteix el seu temps entre Egipte --on viuen els seus quatre fills-- i el Regne Unit. I el seu look és molt diferent del que tenia el 2011:

Nadia amb els indignats de pl. Catalunya (maig 2011)

Crec que Nadia va néixer abans de temps; per les seves idees i pels seus fets, és una avançada del que poden arribar a ser les dones del món àrab en un futur no llunyà. Li agrada el món de l'aventura i tan aviat la podeu trobar pujant al Kilimanjaro o al Montblanc, com fent submarinisme al mar Roig, participant en una cursa de llarga distància en el Regne Unit o anant en bicicleta de Lisboa a París, que és el que està fent aquests dies. Va arribar a Lisboa fa dues setmanes, va muntar la seva bicicleta (la duia empaquetada), va agafar el GPS i va començar el seu viatge en solitari cap a París tot travessant la pell de brau i l'hexàgon.

Si fa tres anys vaig anar seguint Nadia a la plaça Tahrir a través de Twitter, ara segueixo el seu viatge a través de Facebook i del seu blog. Amb la seva bici ha pujat i baixat muntanyes, ha anat per camins enfangats, carreteres secundàries i principals i també per autovies. Ha dormit en càmpings, en albergs i en hotels; ha parlat amb gent de molts llocs, cadascú en la seva llengua i entenent-se sovint per signes. Ha vist dies de sol i dies de pluja; ha patit fortes ventades (la més forta ems embla que era el cierzo; era la vall de l'Ebre), calor i fred. En el seu viatge ha fet nit a Evora, Badajoz, Mérida, Cáceres, Talavera de la Reina, Toledo, Guadalajara, Sigüenza, Saragossa, Lleida i Vilanova i la Geltrú, on va arribar ahir, diumenge 28. Avui passarà de llarg per Barcelona i m'ha dit que farà nit en un poble del Maresme; veig que ha decidit fer una etapa curta, potser per gaudir del mar.

Així descriu en el seu blog l'etapa que va dur-la de Lleida a Vilanova i la Geltrú (si voleu veure l'original sencer, en anglès, cliqueu aquí):

Avui ha estat un dia preciós. El temps era perfecte. Era un dia brillant i assolellat amb una brisa fresca. M'he anat posant i traient el jersei perquè em costava decidir si tenia fred o calor. Les carreteres eren molt millors que els dies anteriors. [...] El paisatge durant la major part del camí ha estat increïble. He passat per una vall amb camps als dos costats i, a mesura que jo avançava, hi havia conills que saltaven cap als arbustos. Conills, conills, conills.., quin bé de déu de conills! He fet set quilòmetres de pujada. Cap amunt, cap amunt, cap amunt i revolts, revolts, revolts. he gaudit molt de l'esforç, em sentia com si estigués aconseguint alguna cosa i al mateix temps gaudia de la vista de la vall. Mentre mirava tot allò al meu voltat, pedalejant amb força en aquella pujada, pensant que la vida pot ser molt gran de vegades, un cotxe vermell que baixava per l'altre costat de la carretera m'ha fet un toc breu de clàxon. En aixecar la vista he vist que el conduïa una dona. Ha tret el braç per la finestra i l'ha aixecat per saludar-me, tot estrenyent el puny com indicant-me que jo tenia força. Això m'ha fet plorar. No ha estat la primera vegada que algun conductor de cotxe o de camió m'ha indicat que reconeixia el meu esforç. Em va costar una mica adonar-me'n. [...]

 I en apropar-se a la mar:

He vist la Mediterrània moltes vegades, però mai tan bella com avui. Tot d'una he pensat en allò que acabava de fer i he tornat a plorar. Aquest viatge vaig plantejar-me'l més com un repte mental que no pas físic. Estic plena de dimonis: dimonis que em fan dubtar de mi mateixa, dimonis que em causen angoixa, dimonis que em causen por, dimonis que em provoquen manca de confiança en mi mateixa... la llista continua. Cada matí mantinc un diàleg amb els meus dimonis i els he de convèncer perquè em donin una altra oportunitat. Mai no és fàcil. Però avui he arribat a la #%^uda* Mediterrània, baby! Ho hem fet jo i els meus dimonis, junts, pel nostre compte.

[*Nota: en l'original, Nadia escriu "#%^ing Mediterraniaa". Suposo que la paraula amb els signes significa 'fucking', però no li agrada escriure paraulotes per no ofendre ningú.]

No sé quants dies trigarà Nadia a arribar a la seva meta, París, on es trobarà amb el seu marit. Però ha fet ja més de la meitat del camí i, un cop passi els Pirineus, no crec que trobi tantes dificultats com n'ha trobades en travessar la península Ibèrica. Ahir vaig dir-li que veia aquesta excursió seva com una mena de camí de Sant Jaume. Com ella, molta gent que fa el camino, no s'ho plantegen com un repte físic, sinó més aviat mental, uns dies d'introspecció per trobar-se a si mateixos. Per això, tot i saber que avui passarà per Barcelona i que farà nit en un poble del Maresme, no li he dit de veure'ns. La ciutat és molt gran i no sé per on li indicarà el seu GPS de travessar-la, però si ho sabés, m'agradaria situar-me a la vorera, com la gent que s'atura a veure passar els ciclistes d'un cursa i, quan passés la Nàdia, la saludaria aixecant la mà i estrenyent i movent el puny com a reconeixement del seu esforç.

Podeu seguir el seu viatge en el seu blog Inners Workings of My Mind. L'etapa d'ahir, aquí.

Rachel Carson i el 14 dabril

Rachel Carson (1907-1964)

Un dia com avui, 14 d'abril de 1964, va morir a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora del llibre Primavera silenciosa, i d'altres llibres de divulgació. Com que he escrit moltes vegades sobres aquesta autora i el paper que la seva obra va tenir en les societats occidentals (i no solament occidentals; al Japó hi ha una mena de club o associació de persones admiradores de la seva obra), no torno a fer-ho avui, però posaré alguns enllaços per qui no la conegui i tingui interès a saber més coses sobre aquesta dona que va alertar el públic general sobre el perill de l'ús dels plaguicides sintètics, especialment del DDT.

- Tot reivindicant Rachel Carson (diari Ara, 13.04.2014). He volgut recordar Rachel Carson en la meva columna d'aquest mes i denunciar la impossibilitat de llegir en català el seu llibre, una obra que se segueix publicant i que ha estat traduïda a més de 30 llengües.
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- 50 anys d'un llibre que va canviar el món (aquest blog, 27.04.2012)
- La fuerza y la penetración de las ideas: Rachel Carson y Lynn Margulis (M. Piqueras, Quark, 26, 2002)
- La força de les paraules (M. Piqueras, Mètode, 26, estiu 2000)

Foto de Rachel Carson: Wikimedia Commons

La fira dels rams de la rambla Catalunya

Dijous vaig passar per casualitat per la rambla Catalunya i vaig topar-me amb la fira de Rams, que jo creia que ja no existia. Doncs, sí, encara existeix tot i que em sembla que va fent la viu-viu i és només l'ombra del que va ser el segle passat. No hi havia moltes parades i no feien gens de goig perquè gairebé totes tenien les palmes i palmons embolcallats en plàstic. Suposo que deu ser perquè no es ressequin.

Una de les poques parades sense les palmes dins de bosses

Em vaig posar nostàlgica i vaig recordar aquelles parades plenes a vessar de palmes i palmons, guarnides o sense guarnir, que els guarniments podien comprar-se per separat. A mi m'agradava el palmó, per poder fer força escombra picant al terra, i me'l compraven com el dels meus germans. Però a mi m'hauria agradat que algun any m'haguessin comprat un d'aquells palmons despentinats, en què les fulles de palma estan tallades molt fines i sembla com si el palmó tingués una melena, Quan vaig ser més gran jo mateixa em preguntava com era possible tenir aquell desig, si aquell tipus de palmes eren els que duien les nenes pijas de Barcelona.

I vaig recordar també l'olor de la palma blanca i tendra. Fa un parell d'anys, una lectora del blog em va dir que ella compra cada any una mini-palmeta a la rambla de Catalunya i camí de casa se l'apropa al nas per ensumar-la, que fa olor d'infantesa.

Després de comprovar que s'havia perdut una tradició,vaig decidir mantenir-ne una altra (no tan coneguda com la de la palma): entrar al Forn Sant Jaume i menjar-me un croissant, que són dels millors que es fan a Barcelona.

La forma no és molt maca, però tenen un gust....

Potser us interessarà:
- Palma o palmó (aquest blog, 01.04.2012)

Viena, "El tercer home" i Hundertwasser

(Per al Max, que ahir va fer 12 anys. Per molts anys!)

Cartell mexicà d'El tercer home

Max, aquest any canvio de tema i et parlaré d'algunes coses sobre Viena, una ciutat on he estat recentment. No la coneixia (només hi havia passat un parell d'hores ja fa anys), però era per a mi una ciutat familiar través d'una pel·lícula molt antiga (de 1949!): El tercer home. És possible que l'hagis vista algun estiu a casa de la teva àvia perquè és una obra que no sol faltar en les bones filmoteques. No sé si t'agraden les pel·lícules en blanc i negre, però en aquesta, el blanc i negre és important; les ombres de la nit en els carrers de Viena, o les d'una persecució per l'interior dels canals de les clavegueres de la ciutat, augmenten la intriga de l'argument. I la música inconfusible, tocada amb una cítara, un instrument de corda poc freqüent, va donar fama mundial al seu compositor i intèrpret (Anton Karas), un músic que tocava en un bar de Viena per entretenir els clients. Amb els anys, aquesta pel·lícula s'ha convertit en un clàssic del cinema i molts visitants de Viena busquen els llocs que apareixen en el film. Tant és així, que fins i tot té un petit museu i s'organitzen recorreguts turístics per la ciutat per mostrar llocs on es va filmar.

Una escena important del film passa dalt d'una nòria gegant que hi ha en un parc d'atraccions. I només arribar a Viena, en sortir del tren de l'aeroport la vagi veure al meu davant:

Nòria del parc Preter

Hunderwasserhous, Viena

Però més que de la Viena d'El tercer home, et volia parlar d'un artista vienès del segle XX i de la seva obra, que per a mi ara ja van lligats per sempre a la capital d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser (1928-2000).

Quan vaig dir a la meva amiga Karen que anava a Viena, va recomanar-me que no deixés de veure la Hundertwasserhaus, una casa de veïns molt singular construïda en la dècada de 1980. Havia anat a Viena per feina i dels tres dies que hi vaig ser, només vaig disposar d'un matí per fer turisme. Viena és una ciutat per passar-hi molts dies veient-hi els seus nombrosos parcs i jardins, visitant museus, anant a concerts (la música és un altre tret distintiu de la ciutat), passejant per la riba del riu Danubi i els seus canals, contemplant edificis i palaus... Però jo només tenia unes hores lliures i vaig decidir seguir el consell de la meva amiga i apropar-me fins la Hundertwasserhous per veure al natural el que ja havia vist per Internet, un edifici de formes molt irregulars, colors variats, jardins en el terrat...

En arribar al carrer on es troba aquesta casa vaig tenir la mateixa sensació que tinc quan passo davant de la Pedrera o de la casa Batlló de Barcelona (les dues al passeig de Gràcia) i no únicament perquè aquella arquitectura i disseny em recordaven l'obra de Gaudí, sinó pels nombrosos turistes que hi havia i que amb càmeres o mòbils hi feien fotos. Jo mateixa, al cap d'uns minuts també vaig treure la càmera per tenir un record visual d'aquella casa tan singular.

El dia abans, un periodista austríac em va explicar que l'Ajuntament de Viena va encarregar a Hundertwasser el disseny d'un projecte per construir uns habitatges de tipus social. Hundertwasser no era arquitecte, però havia treballat ja en projectes arquitèctonics. De fet, era un artista polifacètic, que pintava, dissenyava portades de llibres, segells de correus, tapissoss, objectes diveros... sempre amb colors molt vius --sovint col·locant colors complementaris un a costat de l'altre-- i un estil molt particular, que gairebé mai contenia línies rectes. Quan s'ha vist algun dels quadres, segells o pòsters d'aquest artista, és fàcil reconèixer-ne d'altres fets també per ell. Mira aquests segells, que originals.

Pel que fa a l'esmentada casa de veïns, la Hundertwasserhous, va aplicar-hi les idees que ja havia desenvolupat des de feia més de vint anys. El disseny de les cases era obra de la seva creativitat artística i imaginació, però és fonamentaven també en criteris ecològics i socials. Per una banda, volia fugir de la monotonia que solen tenir les cases fetes en un mateix període; per una altra, volia dur la natura als edificis que ell dissenyava i ho feia tenint en compte aspectes ecològics i de sostenibilitat, tot i que quan va començar a participar en la construcció d'edificis ningú no parlava de sostenibilitat. Ell, però, no era arquitecte i en la construcció de la casa va treballar amb dos arquitectes, Josef Krawina i Peter Pelikan.

En veure la Hundertwasserhous vaig pensar que aquell home havia estat el Gaudí austríac, i que segurament s'havia inspirat en la seva obra: predomini de línies corbes, dibuixos fets amb peces petites de rajola --com el trencadís de Gaudí-- apropament a la natura... Però quan he anat buscant en la seva biografia, enlloc no he trobat cap esment a Gaudí, ni que l'artista austríac hagués conegut l'obra de l'arquitecte català. En el porxo de l'entrada, les parets i el sostre tenen motius que podrien ser propis d'un edifici de Gaudí, a més de les corbes del sostre. I la font in la sanefa que envolta la porta també tenen trencadís:

Porxo i font

Porta d'entrada a l'escala (i autofoto)

A la façana hi ha una part que sembla d'un edifici clàssic; suposo que deu ser perquè es noti el contrast entre la seva obra i els edificis que es construïen a Viena. I fixa't que, del terrat, sobresurten les branques d'un arbre, perquè hi posava jardins.

Façana: contrast

Les persones que viuen en aquesta casa deuen estar tipes dels turistes que s'aturen al davant i que, en molts casos volen veure més enllà de la façana perquè han posat un cartell que indica que aquell edifici està habitat i no es pot visitar per dins.

Per tant, vaig procurar no quedar-me per allà molta estona i de seguida vaig anar cap a un edifici proper que també va ser dissenyat per Hundertwasser i es pot visitar per dins perquè és un museu dedicat a aquest artista: el KuntsHausWien o Museu Hundertwasser, instal·lat en un edifici que havia estat una fàbrica de mobles. Aquí es pot conèixer bé l'obra d'aquest dissenyador en molts camps i s'hi veuen dutes a la pràctica les seves idees per a la construcció. Per exemple, a l'interior de cada pis hi ha moltes plantes. I s'hi poden veure les maquetes d'algunes obres seves, com ara una incineradora de brossa, una urbanització, una església que va reformar tot donant-li el seu estil inconfusible (deia que una església ha de ser bonica i estar en harmonia amb la natura perquè la gent s'hi trobi bé i hi vagi). La llàstima és que només deixen fer fotos a les escales, els porxos i als patis i restaurant. En aquesta foto feta en un replà de l'escala, es pot apreciar la curvatura del terra ( a la dreta, a costat de la paret):

Museu Hundertwasser, replà

Altres vistes de la casa-museu:

Museu Hundertwasser, vista posterior

Museu Hundertwasser, vestíbul (amb el terra ondulat)

Per descansar i prendre alguna cosa

Gairebé vaig passar tot el matí admirant l'obra de Hundertwasser. Després només vaig tenir temps per passejar una horeta per Viena, una ciutat on espero tornar algun dia perquè té moltes coses boniques per veure. Si algun vegada hi vas, et diré com em va dir la meva amiga Karen: no deixis de veure la Hundertwasserhous.

Per molts anys, Max!

Fotos: M. Piqueras, 30.03.2014

El C4 i Artur Mas

Tomàs Molina i Artur Mas en l'Àgora del C4

El setembre de 2011 vaig titular una entrada del meu blog "Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell". Ara podria haver fet servir el mateix títol substituint el nom del conseller Mas-Colell pel del president Mas, amb qui vaig dinar ahir. He d'aclarir que, a més dinar jo amb ell, també ho van fer més d'una trentena de persones i que no era un dinar en què la gent s'entaulés, sinó que cadascú es duia el plat a la cadira i anàvem menjat i escoltant o intervenint en el col·loqui. Els comensals érem membres del Consell Català de la Comunicació Científica (el C4) que, tot i el nom tan pompós, que recorda el G5 o el G8, no és més que un col·lectiu de persones relacionades amb la comunicació científica i la ciència que ens reunim pel cap baix dues vegades l'any, amb l'aixopluc de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

I què fa el C4? Tomàs Molina, que presideix el C4, va dir ahir que "som un grup que no fa res". Cal entendre però què vol dir aquest "no fer res". És cert que el C4 no desenvolupa projectes, ni organitza altres activitats que les trobades dels seus membres; entre d'altres coses, perquè no té els mitjans per fer-ho. Per una banda, és un grup transversal --o multidisciplinari, com preferiu-- amb membres del món de la comunicació i el periodisme científics, del món acadèmic i de la recerca, de l'edició científica i també --però menys-- de la política. Per una altra, els membres del C4 tenim un interès comú: la difusió del coneixement científic i tecnològic entre la població i el foment de l'esperit crític en la ciutadania i també en la classe dirigent. I si bé la major part dels membres del C4 són de l'àrea d'influència barcelonina, també n'hi ha que vénen de més lluny: de Vic o de Girona, per exemple.

El C4 intenta ser un grup de pressió; de fet, ja ha actuat així en algunes ocasions. Per exemple, el Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT) potser no existiria si no hagués estat per la pressió del C4. I les seves trobades (les 'Agores') sovint són una pluja d'idees que es deixen anar perquè les recullin qui les pots posar en pràctica. Diu Tomàs Molina que la percepció que es té del C4 en molts llocs és bona, que quan ell truca a Presidència o a una conselleria en nom del C4, l'escolten. De tota manera, em pregunto si l'escolten perquè és el president del C4 o perquè és allò que ara se'n diu un personatge mediàtic. Farien el mateix cas a un president del C4 que fos professor d'universitat o investigador del CSIC, per exemple?

Rellegint el que vaig escriure quan ens vam trobar amb el conseller Mas-Colell el 2011, m'adono que alguns temes que van tractar-se ahir són recurrents i gairebé surten en cada reunió que fa el C4, com ara la necessitat de més formació científica en els estudis de formació del professorat, o que es consideri la ciència part de la cultura i el Departament de Cultura la tingui en compte. Però en van sortir altres de nous. Després de la introducció de Tomàs Molina i d'Enric Claverol, director de la Fundació Catalana per a la Recerca, l 'editor científic Jaume Estruch va iniciar el col·loqui tot parlant de la "democràcia del coneixement" i del perill de caure en  la "tirania de la ignorància". Va insistir en el coneixement com a dret fonamental que ens allunya d'aquell perill. Esmentaré ara alguns altres dels temes que van anar sortint durant la reunió.

Subvencions per a la difusió de la ciència
Es va parlar de les subvencions a activitats de difusió de la ciència que han patit una retallada més forta perquè possiblement es veu com la part menys imprescindible en el sector científic i Joaquim Elcacho va suggerir que, quan s'abandonin les retallades es recuperin les subvencions amb aquesta finalitat. El president va especificar que, quan el Govern diu que no es faran més retallades, no significa que hi haurà més diners. Per altra banda, va afegir que la recuperació econòmica no afectarà a curt termini els ingressos de la Generalitat, sinó el govern central. I aquí va donar xifres que suposo que sap de memòria, de tantes vegades que ha hagut de donar-las, sobre la distribució del dèficit entre el Govern central, les autonomies i els ajuntaments.

Els mitjans de comunicació
Ens les innombrables tertúlies que hi ha a la ràdio i la televisió no hi sol haver científics ni tecnòlegs, com tampoc entre els col·laboradors en les seccions d'opinió dels diaris. Sembla que com si tothom pogués opinar de tot, però els científics només poguessin opinar de ciència i per això no es considera adient que participin en tertúlies sobre l'actualitat.

La ciència i la tecnologia davant la perspectiva d'un país independent
Hi ha una sèrie de temes que afectarien la vida quotidiana en un país independent i que, si s'han tingut en compte, no s'han explicat a la ciutadania. Per exemple, com afectaria les telecomunicacions? Es podrien fer trucades com ara a la resta de la península? I se'n veuria afectat l'abastiment energètic?

Assessorament científic del Govern
Si bé el Parlament compta amb l'assessorament del CAPCIT, aquí no hi ha el càrrec d'assessor del president per a temes relacionats amb la ciència  la tecnologia, com tenen governs d'altres països. El president va replicar que, per a temes ambientals, el Govern disposa de l'assessorament del CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya) i que, per a temes científics, el seu assessor és el conseller Mas-Colell i que possiblement no en podria tenir cap de millor. 

Estímul de vocacions científiques i ciència a l'escola
Artur Mas va reconèixer que hi ha un problema en la manca de vocacions científiques i tècniques i va assegurar que intenten posar fil a l'agulla per millorar la situació. Tanmateix, des de la seva perspectiva de president, els problemes més greus per resoldre ara a l'escola són tres: l'abandonament escolar prematur, el fracàs escolar i el coneixement deficient de llengües estrangeres.

Grans projectes econòmics i impacte ambiental
Davant de grans projectes com el BCN World, els líders del país no sembla que els vegin com una oportunitat d'aplicar criteris de sostenibilitat a les empreses i fer un projecte d'excel·lència en realció amb l'ambient. El president de l'Institut d'Estudis Catalans i catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, Joandomènec Ros, va fer tres suggeriments al president: a) que el Govern consulti la comunitat científica sobre temes en els quals es necessita un criteri científic per prendre decisions; b) que es creguin els informes de l'anàlisi feta per experts i en segueixin el consell, i c) que expliquin que les decisions s'han pres a partir de les opinions emeses pels experts. Ros va dir que hi ha vegades que el Govern fa justament el contrari del que aconsellen els informes.

Artur Mas va voler saber algun cas en què el Govern no havia fet cas dels informes sol·licitats a experts i Ros n'hi va esmentar dos: el canal Segarra-Garrigues i el projecte d'extracció de gas i petroli del subsòl mitjançant la fracturació hidràulica (el fracking), si bé en el cas del fracking finalment es va desestimar. El president va demanar que ho consideréssim des de la seva perspectiva i que el criteri polític pot diferir del criteri dels científics. Per una banda, Catalunya ha de poder abastir-se d'aliments i a la nostra geografia, amb més d'un 60% del territori de boscos, no queda massa espai per a l'agricultura, pràcticament, les planes de Lleida, les terres de l'Ebre i les planes de l'Empordà. Per altra banda, va reconèixer que no és fàcil anar a Lleida i dir-los que no es farà el canal; sobretot dir-ho a la pagesia. Ros va rebatre-li que d'aquí a trenta anys tindrem un canal que no servirà per a res perquè no hi haurà aigua per transportar. I el president encara va replicar que això serà per culpa d'una llei del Govern central que pot deixar Catalunya sense bona part de l'aigua de l'Ebre.

Jo vaig indicar al president un altre cas en què el Govern no havia tingut en compte l'opinió dels experts: l'eliminació del límit de 80 km/h en les autopistes i autovies de l'àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat que hi hagués estudis epidemiològics ambientals que recomanaven aquesta limitació, el primer Govern d'Artur Mas la va suprimir. Aleshores, però, el Govern va tenir en compte únicament els efectes sobre la sinistralitat i ahir de nou va insistir que la sinistralitat en carretera a Catalunya ha anat baixant. (És possible que no demanessin un estudi específic sobre aquest tema, però no calia, perquè ja hi havia estudis fets per investigadors del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental [CREAL] de Barcelona que ho recomanaven. Ningú no deu haver informat el Govern de l'estalvi en despesa sanitària que representaria mantenir aquell límit de velocitat?)

 ____________________________

Tertúlia a peu dret del tot prenent cafè

En acabar el dinar, el president encara va quedar-se uns minuts dialogant a peu dret amb diversos membres del C4, mentre la gent prenia cafè. És d'agrair que Artur Mas dediqués al C4 més de dues hores, malgrat les seves moltes ocupacions, especialment en un dia --l'endemà del debat sobre la petició que el Parlament de Catalunya va fer al Congrés en relació al referèndum d'independència-- que suposo que devia tenir moltes altres preocupacions. Per cert, el vaig veure prenent notes d'algunes de les coses que se li van dir. Espero que les tingui en compte i potser fins i tot que les comenti amb el seu assessor científic.

Dani Jiménez, Íngrid Aznar i Cristina Ribas conversen amb Artur Mas

Fotos: M. Piqueras (09.04.2014)

Un tast de Viena

Diumenge passat era a Viena. Hi vaig anar per feina divendres i dissabte, i només vaig disposar d'unes hores diumenge al matí per voltar una mica per la ciutat. Feia un temps com el que avui tenim a Barcelona, més propi del mes de maig que no pas de març (era el 30 de març).

Havia arribat a Viena divendres al matí, amb aquell tren que, des de l'aeroport, et deixa en 16 minuts en el centre de la ciutat. Baix baixar una parada abans però, a Preter, per agafar el metro per anar a l'hotel. A través dels enormes vidres de l'estació de metro vaig veure una cosa que em va fer sortir al carrer per apreciar-la millor: era la nòria on Harry Lime i Holly Martins (Orson Welles i Joseph Cotten) es troben abans de la persecució per les clavegueres de Viena. Per a mi, Viena ha estat sempre la ciutat d'El tercer home. La primera vegada que vaig passejar pels seus carrers --només unes hores el 2006, aprofitant una espera de més de quatre hores entre dos avions-- ja vaig veure alguns racons de la ciutat que em van fer evocar el film d'Orson Welles, però la nòria del Prater n'és un tret molt característic, com ho són també les clavegueres, tot i que no tinc cap interès per visitar-les, llevat que fos amb una mascara que evités sentir-ne les olors.

La nòria de Prater

Diumenge, per l'Innere Stadt (la Ciutat Vella) vaig veure també altres indrets que em van fer pensar en El tercer home. Traient el color a les fotos, encara m'ho recorden més, tot i que vaig veure aquells carrers en plena llum del dia i d'un dia ben assolellat:

Un racó del Districte 1r de Viena (Innere Stadt)

Un altre carreró de l'Innere Stadt de Viena

Karlsplatz és una enorme plaça --sembla més un parc que una plaça-- on conflueixen línies de metro, tramvia i autobús i es troba en el límit dels districtes 1r (Innere Stadt) i 4rt (Wieden).

Karlsplatz, amb l'església de Sant Carles al fons (Karlskirche)

Primavera a Karlsplatz

Em va sobtar agradablement la quantitat de zones verdes i parcs que hi ha pel centre de Viena. A Burgarten hi ha un monument que molta gent s'aturava a fotografiar, i és que si Viena és la ciutat d'El tercer home, encara és més la ciutat de Mozart:

Monument a Mozart al Burggarten

En un matí no es poden veure moltes coses, però no podia marxar de Viena sense sense veure les aigües del Danubi, que de blau, avui dia no te res i que, a més no les vaig veure en la llera principal del riu, sinó en una ramificació que està canalitzada des de fa segles (el Donaukanal):

El Donaukanal i la Viena moderna

Pescadors en el Danubi (es deuen menjar la pesca?)

Era un matí de març més propi de la Mediterrània que de l'Europa central, amb una temperatura que rondava els 20 graus. Molta gent anava en mànigues de camisa o fins i tot amb roba d'estiu, les criatures jugaven en els parcs i es rebolcaven per la gespa, les terrasses dels bars i restaurants eren plenes i molta gent --sobretot jovent-- feia una llarga cua en una gelateria a Rotenturmstrasse:

Fent cua per un gelat al mes de març

Vaig deixar Viena amb ganes de tornar-hi per poder visitar amb calma molts dels llocs que només vaig poder veure de passada diumenge al matí i d'altres que eren a la meva llista com a gairebé imprescindibles. A les tres recollia la meva maleta a l'Hotel 25 Hours, que em deia adéu també amb una imatge de primavera:

Hotel 25 Hours (Viena), vista parcial

Fotos: M. Piqueras (30.03.2014)

La fi de la guerra (in)civil

Plaça de Bous de València, aprox. 1930 (Wikimedia Commons)

Sempre que vaig a València amb tren --la manera més còmoda, per a mi, de viatjar fins a aquella ciutat-- en sortir de l'Estació, la imatge de la plaça de Bous veïna em porta records familiars: un episodi trist i alhora entranyable de la vida del meu pare. I aquests últims dies, sense haver anat a València, hi he pensat sovint.

Llegeixo en alguns diaris que TVE ha passat per alt la commemoració dels 75 anys de la fi de la guerra. Únicament La 2 va dedicar La noche temática al fotògraf Robert Capa, amb la projecció de dos documentals, i en el web diu: "Con motivo del 75º aniversario del final de la Guerra Civil española, La noche temática analiza la relación del fotógrafo Robert Capa con esta contienda. Y lo hará con la emisión de dos documentales coproducidos por TVE, 'El mundo en el que queríamos vivir' y 'La maleta mexicana'".

Sento no haver vist el programa, perquè estic segura que devia ser molt interessant (fa alguns anys vaig veure La maleta mexicana i m'hauria agradat veure-la de nou). Tanmateix, crec que els 75 anys de la fi d'una guerra que encara té ferides obertes mereixia un programa ben diferent, dedicat als (i les) protagonistes d'aquells tres anys que Alfred Giner-Sorolla qualificava sempre de guerra incivil. Les persones que vam néixer a la postguerra, sense haver viscut aquells tràgics esdeveniments, en tenim el record a través dels relats de pares, mares, avis i àvies, o d'altres persones més grans a qui hem conegut. El meu pare i la meva mare m'havien explicat moltes coses d'aquells anys i també de les dificultats de la postguerra i m'agradava escoltar-los, mai no ho vaig prendre com qui escolta amb paciència les batalletes dels avis.

Vaig néixer ja en el franquisme, en una família on aleshores no es parlava de política, i durant bastant de temps vaig tenir la impressió que la manera com es vivia en el nostre país era normal. No recordo quan vaig ser conscient de la manca de llibertat que patíem ni quan vaig entendre per què tantes amigues i gent que coneixíem tenien parents a França, a Argentina, a Veneçuela, a Mèxic..., on no hi havien anat precisament en busca de fortuna. O per què havien condemnat a mort l'oncle d'un parent nostre en tornar al seu poble alguns anys després d'haver marxat a França. Ni quan vaig adonar-me que, entre aquelles emissores de ràdio que captava el meu pare amb els aparells de ràdio que ell mateix construïa (gràcies als cursos per correspondència de l'Escuela Radio Maymó), segurament havia escoltat programes emesos per Radio España Independiente (coneguda també com La Pirenaica). Crec que molta gent no gosava parlar de política perquè tenia por.

Les històries que la meva mare explicava de la guerra eren sobre la vida quotidiana a Barcelona. Una quotidianitat que consistia a fer tot el que es podia per sobreviure: procurar-se menjar i, des que van començar els bombardejos, estar pendents de les alarmes per anar als refugis. El meu pare parlava de la seva vida en terres extremenyes, on el van destinar. M'explicava que afortunadament mai no va haver de disparar un tret; tenir carnet de conduir el va salvar d'haver d'empunyar un arma i sempre va fer de xofer. Aquests dies que he sentit parlar tant de la fi de la guerra he pensat en el record tan entranyable que el meu pare va tenir sempre d'un matrimoni valencià que aquells dies el va ajudar en uns moments en què ell no tenia res.

El meu pare va ser un dels milers de soldats republicans que, en acabar la guerra, van estar empresonats a la plaça de braus (o de bous) de València, convertida en un camp de concentració. M'he assabentat amb retard que el 2013 es va fer, a l'edifici històric de la Universitat de València, una exposició (Cartografies silenciades) per donar visibilitat a llocs emblemàtics de la repressió franquista i entre aquests espais hi ha la plaça de braus valenciana. El meu pare no parlava gaire dels dies que hi va passar --potser preferia oblidar-ho-- però moltes vegades recordava aquella parella que el va acollir quan va sortir-ne i no tenia ni roba, ni menjar ni diners per viatjar fins a Barcelona. Era una matrimoni gran i crec que tenien algun fill també mobilitzat per la guerra (o potser havia mort?; la memòria  falla). Al meu pare i a un altre soldat que anava amb ell, els van donar acollida a casa seva per una nit, roba per canviar-se, diners per comprar el bitllet de tren fins a Barcelona i algunes provisions perquè mengessin durant el viatge.

Suposo que el trasbalsament del moment va fer que el meu pare ni s'adonés on era exactament la casa d'aquella gent --només recordava que era als afores de la ciutat-- ni pensés a preguntar-los el nom. Anys més tard, quan ho recordava, sentia no haver pogut tornar a donar les gràcies a aquelles persones per la seva solidaritat i generositat. Quan ell i el company de captiveri estaven disposats a emprendre el camí a peu per tornar a Barcelona i no sabien com s'ho farien per menjar durant el camí, aquell home i aquella dona els van facilitar les coses i així va ser com va poder arribar a Barcelona el 8 d'abril, el dia que per a ell marcava el final de la guerra. Una guerra que de 'civil' no va tenir res, perquè la ciutadania no l'havia provocada, sinó que l'havia patit; per això em sembla molt adient com l'anomenava Alfred Giner Sorolla: la guerra incivil.