Cròniques romanes: un cementiri peculiar

Parada de verdura al mercat Campo dei Fiori

Quan viatjo, hi ha dues coses que m'agrada visitar: mercats i cementiris. Trobo que diuen molt de la gent que viu --o ha viscut, en el cas del cementiri-- en aquell lloc i dels seus costums. De tota manera, els mercats poden ser una mica enganyosos, perquè n'hi ha que ja s'han convertit en atraccions turístiques i estan pensats més per als visitants que no pas per a la població local. És el que passa amb el mercat de la Boqueria a Barcelona i amb el de Campo dei Fiori a Roma. Això no vol dir que no hi vagi també a comprar gent de la mateixa ciutat. Però aquelles parades de la Boqueria amb la fruita preparada a punt per menjar, els sucs de fruita, les llaminadures i torrons, i fins i tot el pernil que tallen fora de la parada, com un espectacle, no són pròpies d'un mercat on es va a comprar els queviures de la vida diària.

En el cas dels cementiris, aquesta sofisticació no es produeix. Qui hi enterra els seus morts no ho fa pensant que algun dia aquell lloc pugui ser un objectiu de la visita de forasters. Passejar per un cementiri, contemplar-ne les tombes, llegir-ne els noms de les persones enterrades i els epitafis... Quantes històries amagades darrere una làpida! Algunes, que es poden saber; d'altres, que mai non es coneixeran. A mi m'agraden especialment els cementiris que tenen les tombes a terra, sense la massificació dels nínxols, que em recorden els blocs de les ciutats dormitori que van proliferar als afores de moltes ciutats fa algunes dècades. De fet, els cementiris atapeïts de nínxols són també ciutats dormitori, en la qual els seus habitants dormen eternament.

Cimitero acattolico. El mur exterior, a via Caio Cestio

Fa poc vaig visitar un cementiri romà molt peculiar. És el Cimitero Acattolico, el cementiri de Roma on hi ha enterrades persones no catòliques. Abans en deien cementiri dels anglesos, o dels protestants, i també cementiri del estrangers, com diu en un cartell a l'entrada del recinte. I molta gent el coneix com a Cimitero del Testaccio, per què el Testaccio és el barri on es troba. La tomba més antiga és de 1716 i des d'aleshores hi han enterrat unes 4000 persones. La majoria són anglesos i alemanys, però n'hi ha de molts països: Rússia, Grècia, Estats Units, Canadà, Noruega, Suècia, etc. També hi ha tombes de persones italianes, però en el conjunt del cementeri, són més aviat poques.

Cimitero Acattolico. Vista parcial

Moltes persones enterrades en aquest cementiri eren artistes o intel·lectuals del món de la literatura, la pintura, l'arqueologia, la dansa, la ciència, la filosofia, la història, el periodisme, la medicina... També diplomàtics i polítics, i dones i homes que van lluitar per defensar la llibertat de pobles o de minories. N'hi ha que van morir a Roma perquè s'hi trobaven de passada; d'altres perquè era on vivien: també n'hi ha que hi van anar expressament --alguns epitafis indiquen que la persona va morir a "la seva estimada Roma". I em sembla que també hi ha tombes de gent morta en altres llocs però enterrada en aquest cementiri.

Vista des d'un punt de repòs en el passeig

De tan en tant, en els caminets que separen les tombes, hi ha bancs per seure. Potser sonaré tètrica, però és un lloc molt agradable per seure i meditar una estona. És com un oasi en una ciutat que és bastant caòtica. Però Roma ja ho té això. De tant en tant, a quatre passes de carrers atapeïts de cotxes i de gent atrafegada i de ramats de turistes, trobes places, carrerons, jardins on sembla que el temps s'hagi aturat. El Cimitero Acattolico rep visitants, però no són molts. Hi vaig anar un dissabte al matí i em vaig creuar amb molts poques persones que, com jo, el visitaven pel seu compte, i amb un grup d'anglesos que participava en una visita guiada.

Em fa l'efecte que la tomba que atreu l'atenció de més visitants és la del poeta anglès John Keats, que va morir a Roma de tuberculosi. És curiós, però, que en l'epitafi, no hi surt el seu nom. Segons vaig sentir dir a la guia que acompanyava els grup d'anglesos, aquesta omissió va ser un desig del mateix Keats. El que hi diu --en anglès-- és:

Tomba de John Keats (1795-1821)

Aquesta tomba conté les restes mortals d'un JOVE POETA ANGLÈS que, en el seu llit de mort, en l'amargor del seu cor, davant del poder maligne dels seus enemics, va voler que, en la seva làpida, es gravessin aquestes paraules: "Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit en l'aigua."

Al seu costat reposen les despulles del seu amic Joseph Severn, pintor anglès que va ocupar-se de fer complir la voluntat de Keats, que el seu nom no aparegués a la tomba. Severn va viure a Roma fins a la seva mort, als 85 anys i hi va ser cònsol britànic de 1861 a 1872. La part superior ens parla del seu lligam amb Keats:

En record de JOSEPH SEVERN, gran amic i company fins al final de JOHN KEATS , a qui va sobreviure per veure'l inclòs entre els poetes immortals d'Anglaterra.

Tomba de Bruno Pontecorvo (1913-1993)

A la part baixa del cementiri, tot mirant entre petites làpides que s'alçaven del terra, en vaig trobar una que hi duia escrit: "Bruno Pontecorvo - Pisa 22.8.1913 - Durna 24.9.1993 - Fisico". Pontecorvo és un dels "nois de la via Panisperna", els grup de joves físics que es van formar amb Enrico Fermi a l'Institut de Física de la Universitat de Roma en la década de 1930. Era de família jueva i el 1936 va marxar a París, on va treballar amb Irène Joliot-Curie i el seu marit fins a 1940, i on va abraçar les idees comunistes. Quan els nazis van invadir França, va emigrar als Estats Units i després va treballar també a Canadà i al Regne Unit. El 1950, de manera més aviat misteriosa, va emigrar a la URSS (el 29 d'agost va dur a reparar un cotxe al mecànic i no va tornar a recollir-lo ni es va saber res més d'ell, la seva dona i els tres fills fins al cap de bastant de temps). Va adoptar la nacionalitat soviètica i va viure fins a la seva mort com a Bruno Maksimovic Pontekorvo. El 1992, un any abans de morir, va participar en una trobada científica que es va celebrar a Sicília, en el Centre de Cultura Científica Ettore Majorana (el centre duu el nom d'un altre "noi de la via Panisperna"). Allà va manifestar la seva desil·lusió i l'error tan gran que va cometre en marxar a Rússia. Bruno Pontecorvo era germà del director de cinema Gillo Pontecorvo, recordat sobretot pel seu film La batalla d'Alger (també va dirigir Operación Ogro, sobre l'atemptat a Carrero Blanco).

No gaire lluny de la tomba de Pontecorvo n'hi ha una altra, també modesta, que conté les cendres de qui va ser la seva biògrafa: Miriam Mafai (1926-2012), escriptora, periodista, lluitadora antifeixista i membre del Parlament italià. Mafai era filla d'artistes: mare escultora i pare pintor. Le lleis racials de Mussolini van obligar-la a deixar l'escola als 12 anys i, encara adolescent va participar activament en la resistència antifeixista. Des d'aleshores no va abandonar mai l'activisme polític i molts dels seus llibres tenen un rerefons polític i social i també hi reflecteix el seu feminisme. Va treballar en diaris comunistes i a La Repubblica des de la seva fundació. Referint-se a la militància de Mafai en el Partit Comunista Italià a mitjans del segle XX, Eugenio Scalfari --fundador del diari La Repubblica-- va dir que va ser una feminista en el partit més masclista de tots.

Entre les sepultures que em van cridar l'atenció per algun motiu hi ha aquesta de dos homes que, pel cognom i les dates de naixement podrien ser germans. Però un d'ells és cristià i l'altre jueu:

La dels Sr. Smith que diu que si mai pensem en ell, adrecem un somriure a la primera persona que veurem:

La tomba del pintor i escultor Nino Cordio (1937-2000),  que duu incorporat el seu autògraf:

La de Belinda Lee, actriu anglesa que només tenia 25 anys quan va morir, a causa d'un accident de cotxe a California. Els últims anys de la seva vida havia viscut a Itàlia i les seves cendres van ser sepultades en aquest cementiri romà. L'estàtua que hi ha damunt la tomba, de lluny sembla una figura humana sense cap embolcallada amb una túnica. La planta que li fa de cap deu haver anat canviant, perquè he vist fotos en què hi ha unes cintes. La d'ara és una planta crassa:

Aquesta parella damunt la tomba d'una altra parella alemanya:

El nen assegut damunt d'una altra tomba:

La tomba d'Antonio Gramsci (1891-1937), escriptor, filòsof i polític, un dels fundadors del partit Comunista Italià, el 1921. La tomba està molt cuidada i l'arbust que hi creix al costat (un Pittosporum, em sembla) te ja forma d'arbre, amb un tronc que s'ha anat engruixint amb els anys. Qui sap quan el devien plantar!:

Durant la meva visita vaig veure algunes dones que estaven netejant algunes tombes i arreglant-ne les plantes. I no sempre eren tombes de persones mortes recentment. Vaig quedar-me amb les ganes de preguntar-los si en les tombes que netejaven hi havia enterrada alguna persona de la seva família o alguna amistat o si ho feien perquè el cementiri lluís més.

Aquest cementiri, a més dels seus habitants que hi reposen per sempre, en tenen uns altres que s'hi passegen tranquil·lament i que tenen un racó dedicat a ells: són els gats que viuen en el refugi construït en la part més vella del cementiri, on hi ha la piràmide de Cestio. Els cuiden un grup de persones voluntàries i demanen als visitants del cementiri que contribueixin al manteniment "dels gats de la Piràmide".

La Piràmide està en obres; l'estan restaurant. Va ser difícil trobar un punt des d'on es veiés el mínim de la bastida que té en la part inferior (se'n veu una mica a la dreta):

 Per arribar al Cimitero Acattolico, el millor transport és el metro, fins a l'estació de Piramide. En sortir es veu de seguida la piràmide "dels gats".

Fotos: Mercè Piqueras (18.01.2014, menys la foto de Campo dei Fiori, que es de desembre 2011)