Artur Mas escriu a "La Repubblica"

El proppassat 18 de gener, tornava jo de Roma a Barcelona. En el tren cap a l'aeroport de Fiumicino vaig recollir un exemplar del diari La Repubblica que un altre viatger va abandonar després de llegir-lo. A la pàgina 25, em va sorprendre una carta al director que ocupava tota una columna en el lloc preferent, la dreta d'una pàgina imparell. El signant era Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya. Al vespre, ja a casa, vaig buscar aquell text en el web del diari, però no l'hi vaig trobar. Potser només s'hagi publicat en la versió impresa del diari. Com que em sembla que val la pena saber què va dir Artur Mas als italians, tradueixo aquella carta:

Esperit català

Benvolgut director, Catalunya és notícia. Aquella que el nostre gran escriptor Josep Pla va definir com "la regió més occidental d'Itàlia" atreu l'atenció perquè, malgrat tenir immensos problemes, és a l'avantguarda en modernitat, innovació, benestar. Ho és també perquè des de 2010 s'ha embarcat en un nou camí: preguntar a la ciutadania, per primera vegada, si volen esdevenir un estat d'Europa. Un procés democràtic, pacífic, i que no vol excloure ningú.
    La proposta d'un Estat català és tot el contrari del victimisme. Això que avui dóna energia i fa créixer l'entusiasme per la causa catalana és precisament la seva actitud constructiva: no es vol atacar Espanya, volem senzillament votar per decidir el nostre futur. El moviment per la sobirania nacional catalana no té res en contra dels ciutadans espanyols; el conflicte és amb els poders de l'Estat espanyol, perquè contra la societat catalana hi ha, a més de la manca de reconeixement, també un tractament injust i perjudicial. Som una nació d'Europa, som europeus, volem continuar sent-ho i volem expressar-ho amb els nostres vots.
    En cap cas el moviment per a la sobirania catalana és l'expressió d'un nacionalisme ètnic, victimista i antiespanyol. El catalanisme ha estat sempre civil, un element de modernització i obertura en una Espanya tradicionalment tancada. Durant el franquisme, el Partir Comunista Català (el PSUC), seguint el model de Berlinguer, va ser determinant per vincular a la tradició catalana el moviment obrer i la immigració provinent de les regions més pobres d'Espanya.
    El president Jordi Pujol, fundador del meu partit, Convergencia Democràtica, empresonat durant el franquisme, és l'autor d'una definició que avui dia és encara la més difosa: "És català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser." A la cadena humana que l'11 de setembre passat va reunir 2 milions de persones, se sentien moltes llengües: català, espanyol i també àrab i romanès. Catalunya és una terra on allò que compta veritablement no és el propi origen, sinó el destí que s'hi busca.
    Els governs dirigits pel meu partit van decidir oferir cobertura sanitària pública a tots els immigrants. El meu predecessor, el president José Montilla, va néixer a Andalusia, al sud d'Espanya. Com recorda el professor Francesc-Marc Álvaro, els experts internacionals més acreditats situen el cas català entre els moviments nacionals basats en el ius soli, molt diferents i allunyats dels nacionalismes ètnics, excloents i agressius, basats en el ius sanguinis.
    La Unió Europea té una llarga tradició com a terra d'acollida de les persones que hi han arribat a la cerca d'un futur, però cal millorar les polítiques de col·laboració entre entre els Estats que la componen. A més, són necessàries polítiques socials d'àmbit europeu que tinguin ben presents els drets, la dignitat i el respecte que mereix tot ésser humà, independentment dels seus orígens, raça o religió.
    Acabo amb les paraules de Fermí Santamaria, alcalde d'un petit poble català i membre del mateix partit que jo; va néixer a Cadis, a Andalusia, d'on va marxar als divuit anys per arribar a Catalunya, com tants d'altres, a buscar-hi un futur millor. Repeteix sempre les paraules que la seva mare va dir-li abans de marxar: "No oblidis mai la terra que t'ha vist néixer, però treballa i lluita per la terra que et veurà créixer." Això és Catalunya.

Em sembla que a Itàlia fins ara no s'ha entès massa el moviment sobiranista català, que molta gent compara amb la ideologia de la Lega Nord, quan no hi té res a veure. Tot i que la carta d'Artur Mas no ho esmenta, em sembla que les diferències queden explícites en el contingut del seu escrit.

Cròniques romanes: un cementiri peculiar

Parada de verdura al mercat Campo dei Fiori

Quan viatjo, hi ha dues coses que m'agrada visitar: mercats i cementiris. Trobo que diuen molt de la gent que viu --o ha viscut, en el cas del cementiri-- en aquell lloc i dels seus costums. De tota manera, els mercats poden ser una mica enganyosos, perquè n'hi ha que ja s'han convertit en atraccions turístiques i estan pensats més per als visitants que no pas per a la població local. És el que passa amb el mercat de la Boqueria a Barcelona i amb el de Campo dei Fiori a Roma. Això no vol dir que no hi vagi també a comprar gent de la mateixa ciutat. Però aquelles parades de la Boqueria amb la fruita preparada a punt per menjar, els sucs de fruita, les llaminadures i torrons, i fins i tot el pernil que tallen fora de la parada, com un espectacle, no són pròpies d'un mercat on es va a comprar els queviures de la vida diària.

En el cas dels cementiris, aquesta sofisticació no es produeix. Qui hi enterra els seus morts no ho fa pensant que algun dia aquell lloc pugui ser un objectiu de la visita de forasters. Passejar per un cementiri, contemplar-ne les tombes, llegir-ne els noms de les persones enterrades i els epitafis... Quantes històries amagades darrere una làpida! Algunes, que es poden saber; d'altres, que mai non es coneixeran. A mi m'agraden especialment els cementiris que tenen les tombes a terra, sense la massificació dels nínxols, que em recorden els blocs de les ciutats dormitori que van proliferar als afores de moltes ciutats fa algunes dècades. De fet, els cementiris atapeïts de nínxols són també ciutats dormitori, en la qual els seus habitants dormen eternament.

Cimitero acattolico. El mur exterior, a via Caio Cestio

Fa poc vaig visitar un cementiri romà molt peculiar. És el Cimitero Acattolico, el cementiri de Roma on hi ha enterrades persones no catòliques. Abans en deien cementiri dels anglesos, o dels protestants, i també cementiri del estrangers, com diu en un cartell a l'entrada del recinte. I molta gent el coneix com a Cimitero del Testaccio, per què el Testaccio és el barri on es troba. La tomba més antiga és de 1716 i des d'aleshores hi han enterrat unes 4000 persones. La majoria són anglesos i alemanys, però n'hi ha de molts països: Rússia, Grècia, Estats Units, Canadà, Noruega, Suècia, etc. També hi ha tombes de persones italianes, però en el conjunt del cementeri, són més aviat poques.

Cimitero Acattolico. Vista parcial

Moltes persones enterrades en aquest cementiri eren artistes o intel·lectuals del món de la literatura, la pintura, l'arqueologia, la dansa, la ciència, la filosofia, la història, el periodisme, la medicina... També diplomàtics i polítics, i dones i homes que van lluitar per defensar la llibertat de pobles o de minories. N'hi ha que van morir a Roma perquè s'hi trobaven de passada; d'altres perquè era on vivien: també n'hi ha que hi van anar expressament --alguns epitafis indiquen que la persona va morir a "la seva estimada Roma". I em sembla que també hi ha tombes de gent morta en altres llocs però enterrada en aquest cementiri.

Vista des d'un punt de repòs en el passeig

De tan en tant, en els caminets que separen les tombes, hi ha bancs per seure. Potser sonaré tètrica, però és un lloc molt agradable per seure i meditar una estona. És com un oasi en una ciutat que és bastant caòtica. Però Roma ja ho té això. De tant en tant, a quatre passes de carrers atapeïts de cotxes i de gent atrafegada i de ramats de turistes, trobes places, carrerons, jardins on sembla que el temps s'hagi aturat. El Cimitero Acattolico rep visitants, però no són molts. Hi vaig anar un dissabte al matí i em vaig creuar amb molts poques persones que, com jo, el visitaven pel seu compte, i amb un grup d'anglesos que participava en una visita guiada.

Em fa l'efecte que la tomba que atreu l'atenció de més visitants és la del poeta anglès John Keats, que va morir a Roma de tuberculosi. És curiós, però, que en l'epitafi, no hi surt el seu nom. Segons vaig sentir dir a la guia que acompanyava els grup d'anglesos, aquesta omissió va ser un desig del mateix Keats. El que hi diu --en anglès-- és:

Tomba de John Keats (1795-1821)

Aquesta tomba conté les restes mortals d'un JOVE POETA ANGLÈS que, en el seu llit de mort, en l'amargor del seu cor, davant del poder maligne dels seus enemics, va voler que, en la seva làpida, es gravessin aquestes paraules: "Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit en l'aigua."

Al seu costat reposen les despulles del seu amic Joseph Severn, pintor anglès que va ocupar-se de fer complir la voluntat de Keats, que el seu nom no aparegués a la tomba. Severn va viure a Roma fins a la seva mort, als 85 anys i hi va ser cònsol britànic de 1861 a 1872. La part superior ens parla del seu lligam amb Keats:

En record de JOSEPH SEVERN, gran amic i company fins al final de JOHN KEATS , a qui va sobreviure per veure'l inclòs entre els poetes immortals d'Anglaterra.

Tomba de Bruno Pontecorvo (1913-1993)

A la part baixa del cementiri, tot mirant entre petites làpides que s'alçaven del terra, en vaig trobar una que hi duia escrit: "Bruno Pontecorvo - Pisa 22.8.1913 - Durna 24.9.1993 - Fisico". Pontecorvo és un dels "nois de la via Panisperna", els grup de joves físics que es van formar amb Enrico Fermi a l'Institut de Física de la Universitat de Roma en la década de 1930. Era de família jueva i el 1936 va marxar a París, on va treballar amb Irène Joliot-Curie i el seu marit fins a 1940, i on va abraçar les idees comunistes. Quan els nazis van invadir França, va emigrar als Estats Units i després va treballar també a Canadà i al Regne Unit. El 1950, de manera més aviat misteriosa, va emigrar a la URSS (el 29 d'agost va dur a reparar un cotxe al mecànic i no va tornar a recollir-lo ni es va saber res més d'ell, la seva dona i els tres fills fins al cap de bastant de temps). Va adoptar la nacionalitat soviètica i va viure fins a la seva mort com a Bruno Maksimovic Pontekorvo. El 1992, un any abans de morir, va participar en una trobada científica que es va celebrar a Sicília, en el Centre de Cultura Científica Ettore Majorana (el centre duu el nom d'un altre "noi de la via Panisperna"). Allà va manifestar la seva desil·lusió i l'error tan gran que va cometre en marxar a Rússia. Bruno Pontecorvo era germà del director de cinema Gillo Pontecorvo, recordat sobretot pel seu film La batalla d'Alger (també va dirigir Operación Ogro, sobre l'atemptat a Carrero Blanco).

No gaire lluny de la tomba de Pontecorvo n'hi ha una altra, també modesta, que conté les cendres de qui va ser la seva biògrafa: Miriam Mafai (1926-2012), escriptora, periodista, lluitadora antifeixista i membre del Parlament italià. Mafai era filla d'artistes: mare escultora i pare pintor. Le lleis racials de Mussolini van obligar-la a deixar l'escola als 12 anys i, encara adolescent va participar activament en la resistència antifeixista. Des d'aleshores no va abandonar mai l'activisme polític i molts dels seus llibres tenen un rerefons polític i social i també hi reflecteix el seu feminisme. Va treballar en diaris comunistes i a La Repubblica des de la seva fundació. Referint-se a la militància de Mafai en el Partit Comunista Italià a mitjans del segle XX, Eugenio Scalfari --fundador del diari La Repubblica-- va dir que va ser una feminista en el partit més masclista de tots.

Entre les sepultures que em van cridar l'atenció per algun motiu hi ha aquesta de dos homes que, pel cognom i les dates de naixement podrien ser germans. Però un d'ells és cristià i l'altre jueu:

La dels Sr. Smith que diu que si mai pensem en ell, adrecem un somriure a la primera persona que veurem:

La tomba del pintor i escultor Nino Cordio (1937-2000),  que duu incorporat el seu autògraf:

La de Belinda Lee, actriu anglesa que només tenia 25 anys quan va morir, a causa d'un accident de cotxe a California. Els últims anys de la seva vida havia viscut a Itàlia i les seves cendres van ser sepultades en aquest cementiri romà. L'estàtua que hi ha damunt la tomba, de lluny sembla una figura humana sense cap embolcallada amb una túnica. La planta que li fa de cap deu haver anat canviant, perquè he vist fotos en què hi ha unes cintes. La d'ara és una planta crassa:

Aquesta parella damunt la tomba d'una altra parella alemanya:

El nen assegut damunt d'una altra tomba:

La tomba d'Antonio Gramsci (1891-1937), escriptor, filòsof i polític, un dels fundadors del partit Comunista Italià, el 1921. La tomba està molt cuidada i l'arbust que hi creix al costat (un Pittosporum, em sembla) te ja forma d'arbre, amb un tronc que s'ha anat engruixint amb els anys. Qui sap quan el devien plantar!:

Durant la meva visita vaig veure algunes dones que estaven netejant algunes tombes i arreglant-ne les plantes. I no sempre eren tombes de persones mortes recentment. Vaig quedar-me amb les ganes de preguntar-los si en les tombes que netejaven hi havia enterrada alguna persona de la seva família o alguna amistat o si ho feien perquè el cementiri lluís més.

Aquest cementiri, a més dels seus habitants que hi reposen per sempre, en tenen uns altres que s'hi passegen tranquil·lament i que tenen un racó dedicat a ells: són els gats que viuen en el refugi construït en la part més vella del cementiri, on hi ha la piràmide de Cestio. Els cuiden un grup de persones voluntàries i demanen als visitants del cementiri que contribueixin al manteniment "dels gats de la Piràmide".

La Piràmide està en obres; l'estan restaurant. Va ser difícil trobar un punt des d'on es veiés el mínim de la bastida que té en la part inferior (se'n veu una mica a la dreta):

 Per arribar al Cimitero Acattolico, el millor transport és el metro, fins a l'estació de Piramide. En sortir es veu de seguida la piràmide "dels gats".

Fotos: Mercè Piqueras (18.01.2014, menys la foto de Campo dei Fiori, que es de desembre 2011)

Tornar a casa per Nadal? Amb precaucions

Durant molts anys, un anunci típic de Nadal era el de Nescafé El Almendro, amb la cançoneta aquella de "Vueeelve, a casa, vueeelve..." Després, Nescafè va fer un anunci que també recordava les persones que tornen a casa per Nadal. Enguany una altra marca de cafès (em sembla que Marcilla) ha fet un anunci sobre el Nadal i les persones que viuen a l'estranger i crec que sortejaven viatges perquè poguessin venir a passar les festes amb la família. En el futur no sé si la gent que ha hagut de marxar a l'estranger tindrà moltes ganes de venir a passar el Nadal o cap altra festa a la seva terra, després del regal que els ha fet el Govern de Rajoy el passat dia de Sant Esteve.

Quan ho vaig llegir en el mur de Facebook de l'Olga Cuevas, em pensava que era una innocentada, que el web on enllaçava era un d'aquests que publiquen notícies de broma. I és que, des de fa algun temps, és difícil esbrinar si una notícia és de broma o és real, o si allò que veus a la televisió és el Telenotícies o el Polònia. Doncs no, no és una broma del dia dels Innocents, sinó un "regal" de Nadal que s'ha fet públic en el BOE del dia de Sant Esteve.

El 26 de desembre de 2013 el BOE va publicar els pressupostos de l'Estat per al 2014. La pàgina 104817 (pàgina 209 del pdf) fa pública una nova disposició incorporada a la Llei General de la Seguretat Social que diu així:

Siete. Se incorpora una nueva disposición adicional, la sexagésima quinta, al Texto Refundido de la Ley General de la Seguridad Social, con la siguiente redacción:

«Disposición adicional sexagésima quinta. Pérdida de residencia a efectos de prestaciones de la Seguridad Social, incluidos los complementos a mínimos.

1. A efectos del mantenimiento del derecho de las prestaciones económicas de la Seguridad Social en las que se exija la residencia en territorio español, se entenderá que el beneficiario de dichas prestaciones, incluidos los complementos a mínimos, tiene su residencia habitual en España aún cuando haya tenido estancias en el extranjero siempre que éstas no superen los 90 días a lo largo de cada año natural, o cuando la ausencia de territorio español esté motivada por causas de enfermedad debidamente justificadas.

No obstante lo dispuesto en el párrafo anterior, a efectos de las prestaciones y subsidios por desempleo, será de aplicación lo que determine su normativa específica.

2. A efectos del mantenimiento del derecho de las prestaciones sanitarias en las que se exija la residencia en territorio español, se entenderá que el beneficiario de dichas prestaciones tiene su residencia habitual en España aún cuando haya tenido estancias en el extranjero siempre que éstas no superen los 90 días a lo largo de cada año natural.»

Quan els polítics de torn ens diuen que les dades de l'atur estan baixant --i ho diuen tots cofois-- no ens diuen que un dels motius d'aquest descens és perquè hi ha persones que decideixen marxar a l'estranger a buscar la feina que no troben aquí. Jo els diria que, del descens de l'atur a Catalunya, ja en poden restar dos que jo conec --Elena i Iñaki-- que ara són a Tailàndia. Com l'Elena i l'Iñaki, molts homes i dones han marxat a l'estranger aquests últims anys. La majoria són persones amb un bona formació, que aquí no trobaven feina d'acord amb la seva titulació o vocació. El món de la recerca, d'això, en té una bona experiència: joves investigadors amb una sòlida formació, alguns fins i tot que treballaven en línies de recerca punteres, han hagut de fer les maletes per poder continuar investigant. És l'exili de cervells, de què parlava fa poc José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (més coneguts com a "Precarios").

Doncs a partir de 2014, tots aquest homes i dones que treballen a l'estranger i que, en decidir fer-ho, han contribuït a alleugerir les llistes de l'atur, si vénen a veure la família, hauran de prendre moltes precaucions, no fos cas que es contagiessin la grip o que prenguessin mal, perquè no tindran dret a assistència sanitària en els centres de salut pública.

Aquests dies els mitjans de comunicació dediquen hores i hores a discutir si està bé que imputin la filla del rei per defraudació a Hisenda. Sembla que no sàpiguen parlar de res més. No he llegit molts diaris ni seguit molts telediaris i telenotícies, però fent una cerca a Internet, no veig que els mitjans més populars hagin dedicat gaire espai --si és que n'hi han dedicat cap-- a comentar aquesta nova disposició que deixa sense cobertura sanitària persones que en molts casos s'han vist abocades a emigrar. Una disposició que espero i confio que no s'apliqui a Catalunya. M'indigna que es perdi el temps a debatre si Cristina de Borbó acabarà o no declarant davant del jutge o si Neymar té una gastroenteritis, mentre que notícies com aquest regal de Nadal de Rajoy passin gairebé desapercebudes!

Actutalització 09.01.2014
Una ciutadana espanyola que viu a Bolívia des de fa sis mesos ha iniciat una petició a change.org adreçada al Govern espanyol perquè es restableixi el dret a la sanitat pública als emigrants espanyols. Quan escric això ja hi ha més de 244.000 signatures.

"La grande bellezza": Postal de Roma o "La dolce vita" de 2013?

Hem entrat al Renoir Floridablanca que el film ja ha havia començat. No pas perquè hi hàgim arribat tard, sinó perquè hi havia una bona cua i només quan ja era el nostre torn per comprar les entrades ha vingut un reforç a l'única taquillera que hi havia hagut fins a aquell moment. No havia llegit res sobre aquest film, només alguns comentaris en xarxes socials que eren contradictoris: molt bona, per a algunes persones; una llauna, per a d'altres. Hi he anat perquè m'agrada veure pel·lícules italianes en versió original, i a l'amiga que m'hi ha acompanyat, també.

En entrar a la sala ens hem endut un ensurt. Una música trepidant gairebé feia tremolar les parets i, a la pantalla, un grup de persones semblava que fossin a punt de desllorigar-se amb aquella dansa frenètica. Després, el reggaetton ha inundat la sala i els actors ballaven com si fessin gimnàstica, tot seguint les indicacions, que en castellà, els feia el cantant latino ('latino' no pas perquè el film estigui ambientat a Roma): Mueve la colita, mueve la colita [...] ¿A dónde les gusta a las mujeres? Ahi!, ahí! [...] palante!, parriba!, palante!, parriba!... Era un grup de persones reunides per celebrar el 65è aniversari del protagonista, Jep Gambardella, un periodista arribat a Roma quaranta anys abans, quan volia ser escriptor i quan, en trobar-se immers en el vòrtex de la mundanitat, no desitjava ser mundà, sinó ser el rei de la mundanitat. Però, pel que es va veient al llarg de la pel·lícula, el vòrtex de la mundanitat no ha acabat de xuclar-lo.

La mundanitat que Gambardella va trobar a Roma en arribar-hi devia ser la mateixa que va mostrar Fellini a La dolce vita? De fet, m'ha semblat trobar moltes referències a aquell film de 1960. He tingut la sensació com si Jep Gambardella fos l'alter ego del futur de Marcello Rubini, el periodista de La dolce vita --interpretat per Marcello Mastroianni-- que també vol ser escriptor i que sembla que observi aquell món de la jet set sense acabar de formar-ne part. Quan Gambardella passeja de nit amb una dona per la piazza Navonna, he pensat si no acabarien ficant-se tots dos en algun de les fonts, com feien Anita Ekberg i Mastroianni a l fontana di Trevi. Fins i tot el final a la vora del mar, m'ha recordat el final de La dolce vita. En algun moment del film, les festes i sopars a la terrassa de Gambardella m'han dut a la memòria un altre film italià, La terrazza, d'Ettore Scola, amb personatges que podrien haver estat també personatges de La grande bellezza. I m'ha semblat (però no n'estic segura) que en una escena del film surt la "Boca della verità" on  la princesa (Audrey Hepburn) de Vacaciones en Roma tem quedar-se sense mà perquè està vivint una gran mentida.

Abans de l'òpera, Festival de Spoleto (2003)

L'església catòlica, que a Itàlia és un grup de pressió molt fort, tot i que sigui un país oficialment laic, també és present a La grande bellezza. Per una banda, al llarg del film surten moltes monges. A més, s'hi mostren dues imatges oposades de l'església: la dels clergues mundans, que formen part d'aquella jet set buida i superficial que busca la felicitat en l'hedonisme del moment, i la franciscana, de les persones que es bolquen en els qui no tenen res. La presència del cardenal en algunes de les festes no és un caprici del guionista; n'hi ha bastants que s'hi assemblen. Clergues que contradiuen allò de "el meu regne no és d'aquest món" que llegim a l'Evangeli. Fa anys en vaig veure alguns al Festival de Spoleto. Alternaven amb la jet set que assistia a les representacions de teatre, òpera o dansa --com el que es veu a la foto-- i després te'ls podies trobar en els restaurants més luxosos de la ciutat. I no eren una excepció. És una imatge que sembla que el Papa Francesc vol canviar; ja veurem si se'n sortirà.

Crec que La grande bellezza és un film que cal pair per entendre'l. Primer et desconcerta --si més no a mi m'ha desconcertat. Per una banda, no deixa de ser un film "postal", en què Roma té un gran protagonisme. El director fins i tot aconsegueix que la gent no abandoni la sala quan surten els crèdits del final perquè ho fan sobre unes imatges precioses de la ciutat eterna. Per altra banda, t'aclapara amb tants de personatges i amb una història que són moltes alhora. I si bé no és un film perfecte, al final quedes fascinada per la seva bellesa, pel seu surrealisme, i per la banda sonora, que malgrat que comenci amb aquell ritme trepidant i amb allò de mueve la colita, després té moments memorables. M'hi ha agradat molt la veu del protagonista  --Toni Servillo, un actor que desconeixia-- amb els seus monòlegs --o potser no eren monòlegs i parlava amb un interlocutor, no ho recordo bé. Em sembla que desprès de Vittorio Gassman no havia sentit una veu masculina italiana tan impressionant. Crec que veure aquest film doblat és perdre's una part de l'excel·lent interpretació de Servillo, com passava amb els films de Vittorio Gassman i els de Richard Burton.

No sé si l'he païda o no, aquesta pel·lícula, però m'han entrat unes ganes de tornar a visitar Roma!..

Primera passejada de l'any

Fem la primera passejada de l'any. El matí és tranquil; molt poca gent pels carrers i a penes circulen cotxes. Un noi amb aspecte sud-americà obre la botiga del "todo hasta 2,99€". No sé qui anirà a comprar-los res el primer dia de l'any, però com que van inaugurar-la fa poc, no deuen voler perdre cap oportunitat de vendre. Potser algú que a última hora decideix que prefereix posar copes de plàstic per al cava perquè són molts a dinar, o que s'adona que per Sant Esteve va esgotar les provisions de tovallons de paper amb motius nadalencs. De tota manera, amb la gent que hi ha ara pel carrer, no crec que facin gaire calaix.

Pel carrer de Les Corts ens creuem només amb un home jove que duu un cotxet amb una criatura molt tapada i adormida. On deu anar amb aquell bebè el primer dia de l'any? A passejar, no ho sembla. Potser toca canvi de llar a la criatura? Fa anys, eren molts avis els qui anaven de casa en casa, ara a casa d'un fill o filla, ara casa d'un altre. Avui dia això --i moltes coses més-- ha canviat. Hi ha pares i mares a qui no queda més remei que anar a viure a casa dels avis perquè han perdut la pròpia llar --de vegades també la feina-- i no tenen mitjans per mantenir la família. Quant a la mainada, caps de setmana i èpoques de vacances són també per a moltes criatures moment de trasllat, de passar de la casa d'un progenitor a la de l'altre.

Flors de l'arbre de la llana (Barcelona, Institut Dexeus)

Fem cap al parc de la Maternitat, però no hi anem directament, sinó passant per l'Institut Dexeus, que és tan desert com els carrers del voltant. M'adono que l'arbre de la llana que hi ha a costat de la cafeteria té algunes flors. Em sobta que li surtin flors en aquest època de l'any. L'exemplar que hi ha en el mateix jardí, a costat del carrer, l'he vist florir a l'estiu. Potser siguin races diferents o qui sap si li passa com a la margarida i el romaní del meu balcó, que en ple hivern estan treien flors; la primera vegada que ho fan en aquesta època de l'any.

Poca gent també en els jardins de la Maternitat. En una de les zones de jocs infantils, dos homes joves amb criatures que pugen als tobogans i a les diverses estructures acolorides. Pares de família monoparental? O potser han tret les criatures mentre la mare es queda endreçant la casa i cuinant el dinar? La figura que més abunda a aquesta hora al parc són els amos i mestresses de gossos que han sortit a passejar-los. Els cans no hi entenen, del calendari, i tant els fa que sigui Nadal, cap d'any o Sant Joan. Han de sortir a buidar el cos i a fer l'exercici diari. De vegades, els diumenges o dies de festa hi ha gent asseguda als bancs llegint la premsa del dia, però avui no hi ha diaris. Una dona gran llegeix un llibre; una parella, també de la tercera edat, seu al sol en un banc. Un home madur fa gimnàstica sota un arbre. El krrrrr-krrrrr-kuik-kuik-kerreeeek de les cotorretes omple el parc. N'hi ha que volen en grup, d'altres que busquen menjar entre la gespa i algunes sembla que només prenguin el sol amb les companyes.

M'agrada venir a la Maternitat quan el sol és encara baix, com quan hi he anat aquest matí, o bé a la tarda, abans que es pongui. Aleshores els seus rajos es filtren obliquament entre les branques dels arbres, i el verd de les fulles i la gespa tenen una lluminositat especial, que és difícil de descriure i de copsar amb la càmera.

Maternitat. Edifici Rosa de la Universitat de Barcelona

Maternitat, pins i dona que llegeix

Tot cremant els excessos de Nadal, que avui hi torna a haver àpat abundant

Avui era un bon dia per gaudir del parc. Només entrar, ja hem vist una cuereta, amb el seu pitet negre i movent la cua amunt i avall (per això en castellà l'anomenen lavandera blanca; mou la cua com les antigues bugaderes movien les pales de fusta per colpejar la roba que rentaven). No he pogut fer-li una foto perquè ella ha estat més ràpida a arrencar el vol que jo a treure la càmera. Després hem sentit puputs. No cal dir que per veure i sentir les cotorretes no cal esforçar-s'hi

Cotorres al parc de la Maternitat

Sempre que vinc al parc de la Maternitat penso que podria ser un petit jardí botànic. No costaria gaire posar uns plànols amb les espècies d'arbres que hi creixen; o algun cartell a costat de l'arbre o plafons al terra com els que tenen alguns arbres de la ciutat. La Maternitat té veïns rics: el Barça, l'Institut Dexeus, l'Hotel Princesa Sofia, Mercadona i no gaire lluny, El Corte Inglés. No es podria recórrer al mecenatge per part d'alguna d'aquestes o altres empreses per pagar l'import de la senyalització?

Tornem a casa per la Travessera de les Corts. Només sortir, ja em ve la flaire de pollastre a l'ast de la botiga que hi ha a tocar de Carles III. Falten hores pel dinar, però ja deuen estar cuinant pollastres i coent patates al forn. Abans d'entrar a la nostra escala, faig un cop d'ull a la mimosa per veure si ja se n'han obert les flors. Fa dies que sembla que estiguin a punt de fer-ho, però encara són només uns botonets tancats.

Mimosa a punt de florir

Arribem a casa que comença el concert de cap d'any des de Viena. El segueixo per la ràdio mentre començo a descriure el meu primer passeig de l'any.

Potser us interessarà:
- Llum de ponent (aquest blog, 06.09.2011). La Maternitat a la posta del sol.
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest blog, 19.08.2010)
- Les cotorres i els arbres de l'amor (aquest blog, 31.03.2008). Vist també a la Maternitat.
-