Va pujar a l'autobús 59 a la parada on jo l'agafo habitualment. Era una dona jove, no crec que tingués més de 35 anys i la seva fesomia denotava el seu origen sud-americà; podria haver estat la protagonista d'una pel·lícula de Claudia Llosa, la noia de Madeiunsa o la de La teta asustada. En un cotxet duia un bebè i, un cop dalt de l'autobús, va "aparcar" el cotxet, i amb la criatura a braç, va seure al seient del meu costat. Discretament, va obrir-se la brusa i va començar a alletar la criatura. Se'm va acudir preguntar-li quant de temps tenia el bebè i em va dir que acabava de fer el mes. Em semblava molt gran per a un mes --ella era més aviat menuda-- i va explicar-me que era perquè, durant l'embaràs, ella havia tingut diabetis "estacional" i que els metges van dir-li que això causava que el fetus creixés més del normal.
Vaig fer-li alguna altra pregunta: d'on era, com és deia el bebè (es diu Isaías), si tenia més fills, si feia temps que era Barcelona... No li vaig preguntar com es deia ella, però l'anomenaré Maria (el meu avi patern deia que totes les dones eren Maries, que a qualsevol nom de dona li podies posar davant el 'Maria'.). Després, ja no vaig haver de fer gaire preguntes, ella em va anar explicant la seva història. L'Isaías és el seu cinquè fill; els altres tenen 15, 14, 9 i 8 anys, i són amb el pare a Cochabamba, a Bolívia. La Maria va venir a Barcelona quan estava embarassada de tres mesos. Volia treballar fins que estigués de sis mesos i aleshores tornar a Cochabamba, però l'embaràs es va complicar i els metges van prohibir-li viatjar. Van dir-li que l'úter podia "explotar-li" si viatjava en avió. Era un embaràs de risc i ja van avisar-la que el part hauria de ser per cesària, cosa que no la va agafar de nou, perquè els altres quatre fills que té també van néixer per cesària. Als metges els va costar de creure que la Maria hagués tingut quatre fills per cesària i que encara s'hagués arriscat a un cinquè embaràs; van explicar-li que aquí, quan una dona té el tercer embaràs per cesària, li fan una lligadura de trompes perquè una nova operació pot ser un gran perill per a la mare; i si la dona no accepta, li fan signar un document en què reconegui que és voluntat seva no sometre's a la lligadura (això em va explicar).
El dia abans d'anar a l'hospital a tenir el fill, la Maria va parlar amb la família i es va acomiadar de la mainada com si fos l'última vegada que parlaven; els va demanar que fossin obedients i que estudiessin molt per progressar a la vida. Ella i l'Isaías se'n van sortir, però diu que van ser uns dies molt dolents; estava molt feble i sense ningú de la família. El nadó, tan bon punt li van dur i va sentir el contacte de la mare, va buscar el seu pit i va començar a mamar. Però ella no tenia forces per a res. Quan la infermera va dir-li que es dutxés, no podia ni aixecar el braç per aguantar enlaire la carxofa de la dutxa; es va tirar només una mica d'aigua per sobre.
El dia que vam coincidir a l'autobús, la Maria anava al consolat de Bolívia per fer el passaport a l'Isaias per poder tornar amb ell a Cochabamba. Van dir-li que abans del mes no li podien fer perquè les empremtes dactilars són "demasiado tiernas". Vaig preguntar-li si ja passarien el Nadal amb la resta de la família, però diu que no podrà ser, que triguen molt a lliurar els passaports i que fins al gener no podran marxar. Es mor de ganes de veure els altres seus fills; està molt amoïnada pel noi gran --el de quinze anys-- que ha patit molt per l'absència de la mare i per saber que ella no estava bé de salut: Diu que ha perdut el curs i el febrer, quan comenci el proper curs escolar haurà de repetir. Que el seu marit li explica que el noi està molt apàtic i que es passa el dia tancat en el seu dormitori. El marit li diu enfadat i ella li demana que tingui paciència amb el noi, que està segura que no s'ha pogut concentrar en l'estudi preocupat pel que li pogués passar a la mare a Barcelona.
Estic acostumada que en els vagons de metro sovint entrin persones que van pregonant les seves desgràcies i les de la seva família; allò de "tengo cinco hijos y no tengo comida para darles...", "mi mujer está enferma y yo estoy sin trabajo...", "triste es pedir, pero más triste es robar..." per acabar demanant almoina. Sempre tinc el dubte si aquelles històries són de debò o és una lletania inventada per fer pena. Estic segura que la Maria no em va explicar tot allò per fer-me pena. Malgrat els seus problemes, no semblava angoixada i contemplava l'Isaías dolçament mentre ell anava xuclant-li el pit. Quan em va dir que aquí no tenia ningú, vaig dir-li "Sí, tienes a Isaías contigo" i va somriure. I és que la Maria, malgrat tots els seus problemes, creu que ha tingut sort, perquè a Barcelona ha trobat gent que, sense conèixer-la l'ha ajudada. A la parròquia de Santa Tecla li van proporcionar tota la robeta per al nen, i gairebé cada dia hi va a dinar, que tenen obert un menjador on ofereixen un àpat calent a persones necessitades.
Vaig baixar de l'autobús abans que ho fessin la Maria i l'Isaías. Vaig desitjar-li molta sort i que aviat ella i l'Isaías puguin reunir-se amb la resta de la família. I mentre caminava pel carrer Aragó anava reflexionant i pensant que de vegades m'angoixo per coses que no tenen massa importància o que potser no la tenen gens mentre aquella noia, amb qui la vida no ha estat gens generosa, no parla amb amargor ni rancúnia. Al contrari, creu que ha tingut sort pels ajuts que ha anat trobant a Barcelona i suposo que deu pensar que "Dios aprieta pero no mata" (en el seu relat va esmentar algunes vegades Déu), tot i que de vegades déu ni do amb quina força prem.
També vaig recordar els versos que Joana Raspall --que havia mort el dia abans-- va escriure sobre el destí de les persones pel fet d'haver nascut en un lloc o un altre:
Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fora casa teva,
i diries 'sí'
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera
més bona potser,
potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.
Crec que aquí sovint ens queixem 'de vici' que deia la meva mare, he escoltat darrerament comentaris irònics d'immigrants sobre 'la nostra crisi' comparant el tema amb el dels seus països. Quan tenia la meva mare ingressada venia una senyora peruana a cuidar una iaia amb alzheimer que havia tingut quinze fills, la seva mare vint-i-noséquants, no sé si del mateix home, encara tenia humor per venir arreglada i amb tacons i en ocasions me la trobava pel barri doncs anava a fer feines a no sé quantes cases a més d'allò de l'àvia. Mirava d'ajudar els fills, crec que en tenia vuit o nou de vius, com podia.
ResponEliminaAquest poema em ve també molt al cap, el vaig sentir per primera vegada per Nadal i per la ràdio, fa uns quants anys, dit per un infant d'una escola.
A l'escola he conegut molts casos extraordinaris. Un conegut que havia fet cooperació a l'Àfrica em va explicar que aquí, encara que dormissin al carrer, sempre tenien aigua potable a prop, els immigrants d'alguns països del continent, tot un luxe.
La veritat és que quan escolto segons què sobre la crisi, els immigrants i algunes coses més m'adono de com ens hem tornat una colla de nou rics d'estar per casa.
A més a més, no hem d'anar tant lluny, els qui tenim anyets ja havíem vist casos greus ben a prop, fa anys.
Júlia, gràcies pels teus comentaris. Tens raó en això que la nostra crisi deu fer riure a la gent que no té ni aigua potable. Quan va començar la "nostra" crisi, en algun lloc vaig escriure que els mitjans parlaven de la crisi econòmica dels països que havien estat més o menys rics, però oblidaven que a moltes regions del món no s'havia perdut la riquesa perquè mai no havien deixat de ser pobres.
ResponElimina