Camille Claudel als 20 anys |
Va ser la meva filla Elena qui em va parlar per primer cop de Camille Claudel, a la tornada d'un viatge a París amb l'escola. Havien visitat el Museu Rodin i allà va descobrir l'obra d'aquesta artista. En va quedar fascinada. Alguns anys després es va publicar la traducció al castellà d'una biografia seva i l'hi vaig regalar. I quan en vaig tenir l'oportunitat, jo també vaig visitar el Museu Rodin de París. I com l'Elena, vaig quedar fascinada per la seva obra, que em va agradar més que la de Rodin.
Avui fa setanta anys que va morir Camille Claudel, el 19 d'octubre de 1943. Els darrers trenta anys de la seva vida va passar-los en un manicomi, on la va fer recloure la seva família; van enviar a buscar-la uns infermers, que la van treure de casa immobilitzada dins d'una camisa de força. Alguns diaris van denunciar aquell "segrest legal" que havia organitzat la família de Camille per desempallegar-se d'ella. Sembla cert que Camille patia un desequilibri psíquic, però justificava això que la tinguessin tancada en un manicomi la resta de la seva vida?
La presència d'obres de Camille Claudel en el Museu Rodin, no és un fet casual. De de ben joveneta, Camille tenia ja una gran afició i dots per a l'escultura i a París va estudiar primer amb Alfred Boucher. però quan el seu mestre es va traslladar a Roma, Auguste Rodin el va substituir en la classe d'escultura per a noies a la qual assistia Camille.
Rodin va adonar-se de seguida de les grans dots artístiques de Camille i va iniciar amb ella una relació professional i personal que duraria deu anys. Professionalment van ser deu anys molt fructífers per a ambdós, amb influències mútues i sembla ser que fins i tot van treballar conjuntament en alguna obra (El Bes). Quant a la seva relació personal, va ser molt complicada. Rodin, vint-i-quatre anys més gran que Camille, era un home promiscu que tenia una amant "oficial", Rose Beuret, antiga model seva. Va sentir-se també atret per Camille, però mai no va deixar Rose Beuret (de fet, s'hi va casar alguns anys abans de morir). Va ser Camille qui va decidir posar fi a la relació íntima. Després se'n va allunyar també professionalment; la tutel·la del seu mestre era massa aclaparadora i no li havia permès demostrar la seva pròpia creativitat. A més, volia que el món deixés de veure-la com la deixebla o l'ajudant de Rodin.
En aquesta nova etapa, Camille se centra en temes nous; les seves obres són intimistes, capta moments de la vida quotidiana, usa nous materials... En un repte a la moral sexista que impera també en el món de l'art, no dubta a representar el cos nu en les seves obres. Després, la foscor. Els fantasmes omplen el seu cervell. Segueix treballant durant uns anys, però destrueix les seves obres.
En una carta escrita a un amic artista quan era al manicomi, li diu:
Tot el que m'ha passat és més que una novel·la, és una epopeia, la Il·liada i l'Odissea juntes i caldria un Homer per narrar-la. No em posaré a fer-ho pas avui i no vull entristir-vos. Em trobo en un pou sense fons. Visc en un món tan curiós, tan estrany... Del somni que va ser la meva vida, n'és un malson.La periodista i realitzadora Carme Puche, també admiradora de l'obra de Camille Claudel i impressionada per la tràgica fi que va fer l'artista, va filmar Camille, un curtmetratge dedicat a aquesta última fase de la vida de l'artista. En el festival de cinema de Sitges aquest film va rebre el premi al millor guió en la categoria d'autors novells. Mercè Montalà, l'actriu que interpreta a Camille, va rebre també un premi en el festival Madrid International Film Festival.
L'esmentat curtmetratge va rodar-se en català, però ha estat doblat a diverses llengües. En el web Filmin se'n pot veure la versió en castellà.
M'agrada aquest apunt sobre la Camille Claudel. L'any 2009 vaig fer un curset i vaig fer un apunt en el meu blog sobre les dones impressionistes i vaig incloure també a la Camille. Aquestes artistes femenines les tenien ben ignorades!
ResponEliminaGràcies
Cada día surten mes dones pintores, dedicades a la música, escultores, que han estat amagades, menystingudes o oblidades -o plagiades-. Hi ha també una peli del 88, amb l'Adjani, sobre la vida de Claudel. Fa anys que es fan grans esforços per donar a conèixer totes aquestes dones, per cert.
ResponEliminai em sembla que també n'hi ha una altra protagonizada per Binoche que crec que encara no ens ha arribat, sobre la mateixa escultora
ResponEliminaJo no havia sentit a parlar mai d'aquesta artista. Ara he buscat obres seves i realment són fascinants. Amiga de Rodin i de Debussy, no sé si devia arribar a conèixer Rilke (Rilke es va trobar amb Rodin el 1902, i potser aleshores Camille ja hi havia partit peres). Molt trista, la història de la seva reclusió: més de 30 anys en un manicomi t'han de fer tornar boig de debò, i més si ja tenies símptomes depressius. Gràcies per donar a conèixer una dona tan excepcional.
ResponEliminaKRT, no vaig posar cap foto d'obres de Camille Claudel perquè les que vaig trobar que m'agradaven no són de reproducció lliure. Jo en vaig fer alguna el segon cop que vaig visitar el Museu Rodin, però era en l'època pre-digital i hauria de buscar-les i escanejar-les, suposant que m'agradessin, que no recordo com em van quedar.
ResponEliminaMarta, Júlia, ho sento he començat al revés. Gràcies pels vostres comentaris. No conec la pel·lícula que dius, Júlia. I si fan aquesta de Binoche, espero veure-la. I, com dieu, ara s'estan coneixent moltes dones artistes que havien quedat oblidades.
ResponEliminaLa vida de Camille Claudel es realment fascinant i dramàtica a parts iguals... Si voleu descobrir moltes més dones artites, pintores, escultores, músiques... us recomana el llibre "Mujer, arte y sociedad" de Whitney Chadwick, publicat per Destino el 1992. Continua essent la biblia de les dones artistes.
ResponEliminaTambé m'ha agradat molt aquesta entrada, Mercè.
ResponEliminaNo coneixia aquesta artista. Cosa gens estranya donat que com ja s'ha comentat, les dones artistes han estat arraconades, amagades i ignorades.
Em venen ganes de fer una visita a Paris, també hi ha una exposició d'obres de nus masculins al museu d'Orsay. Un tema que també ha estat en segona línia respecte als nus de dones...
Una abraçada