La vida en un hospital

Aquests darrers temps he hagut d'anar sovint d'hospitals, no per mi, sinó com a acompanyant. Sé el que és passar gairebé tota una nit a la sala d'espera d'urgències, fer d'acompanyant en un box i veure com es mou el personal i com saben respondre a les emergències. Hi ha acompanyants que es queixen de moltes coses. Tots voldríem que el "nostre" malalt fos el primer a ser atès i molta gent pensa que anar a urgències és com anar al super, que agafes el tiquet i et serveixen segons el número. Malgrat que hi hagi uns cartells que indiquen que l'ordre d'assistència depèn de la gravetat de cada cas, de vegades he sentit comentaris de gent que diu que altres que han arribat després "s'han colat".

D'aquesta experiència hospitalària (no com a pacient) conec, a l'Hospital Clínic, la UCI quirúrgica, la planta de gastroenterologia, la de cardiologia... I com escrivia fa uns mesos en aquest blog, he pogut comprovar que, malgrat les retallades, la qualitat del treball del seu personal no ha quedat retallat. Les Carme, Júlia, Bet, i tantes altres infermeres (i també infermers), amb una gran professionalitat i un tracte amable i respectuós envers els pacients, aconsegueixen fer-los l'estada menys angoixosa.

Aquesta experiència també m'ha permès constatar un fet que en realitat ja sabia: que la medicina s'està convertint en una professió en què les dones, si no són ja majoria, poc els deu faltar. I no em refereixo a l'infermeria, que tradicionalment ha estat una professió femenina, sinó als metges. Però en la societat això encara no està assumit i he vist coses molt curioses. Dissabte, a urgències, una acompanyant que va entrar en una sala on hi havia personal mèdic i d'infermeria, després fer un cop d'ull general, va anar directa a un home vestit de verd i li va dir: "Perdone doctor..." El "doctor" va respondre-li que ell era un infermer. Unes hores més tard, a la planta de cardiologia, l'acompanyant d'un pacient es dirigia a una cardiòloga jove i li preguntava: "Escolta, nena, quan podrà prendre..." Quantes coses han de canviar encara...