Quan escoltàvem la ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Sóc de la generació que va créixer quan la ràdio feia el paper que després va tenir la televisió. A les cases, l'aparell de ràdio ocupava un lloc destacat, i la família solia reunir-se al voltant per escoltar-la. A casa dels meus avis paterns la tenien damunt d'una taula que era la taula de la ràdio (com després cada casa tenia la taula de la tele) i ocupava un angle del menjador, com es veu a la foto (la nena sóc jo quan tenia quatre anys; la noia, una tia meva i el bebè que té a la falda és el meu germà Josep).

La ràdio, en un lloc destacat de la casa.

Anunci de Radio Maymó a La Vanguardia

Jo vaig ser afortunada perquè, quan tenia uns deu o onze anys, vaig tenir una ràdio per a mi sola. Me la va fer el meu pare. De fet, totes les ràdios que havíem tingut a casa meva fins que van arribar els transistors les havia fetes ell. N'havia après seguint els cursos per correspondència a la Escuela Radio Maymó (acabo de comprovar que encara existeix!) Quan era molt jove, i encara vivia en el seu poble manxec i la ràdio era una novetat, va fer el primer curs i es va construir un aparell dels que deien "ràdios de galena", perquè feien servir aquest mineral com a semiconductor. Eren uns aparells molt senzills, sense vàlvules, que calia escoltar amb uns auriculars. El meu pare m'explicava que, des del seu poble, a les nits, que és quan millor es transmeten les ones, escoltava ràdio Andorra i ràdio Montecarlo (d'aquesta última emissora, no entenia res; només sabia que deien "ici Radio Montecarló"). Després va aprendre a fer aparells de ràdio amb vàlvules. A casa tenia un petit taller, que s'havia fet en un espai que devia ser originàriament un armari de paret. Era on feia les ràdios i també era el seu laboratori de fotografia. Quan penso en les dimensions tan esquifides d'aquell espai, no entenc com podia aprofitar-lo tan bé.

La meva ràdio tenia la caixa més petita que la que hi havia al menjador i jo la tenia a la tauleta de nit. Mentre estudiava, la deixava engegada, i quan em ficava al llit sovint m'adormia escoltant-la ben fluixeta perquè no em renyessin per l'hora que era. A la nit, m'agradava escoltar-hi teatre: el Teatro Invisible de Radio Nacional, i el que feien a Ràdio Barcelona. A través de la ràdio vaig conèixer alguns autors espanyols de teatre del segle XX, com ara Miguel Mihura (Tres sombreros de copa), Edgar Neville (El baile), José López Rubio (Celos del aire)  i altres d'anteriors i també alguns estrangers, com Noel Coward (Un espíritu burlón) o Ionesco (El rinoceronte). Fins i tot autors catalans, malgrat la repressió que hi havia de la llengua. De Josep Maria de Sagarra, per exemple, en recordo L'hostal de la Glòria, El Cafè de la Marina, o La ferida lluminosa.

La ràdio tenia programes per a totes les edats. Per a la mainada, els contes de Tambor (al migdia, a Ràdio Barcelona) i Cascabel (al vespre a Radio España de Barcelona); el Pau Pi, un personatge trapella que feia un ventríloc; les aventures de Diego Valor, que s'enfrontava al tirà que governava el planeta Mekong; i un cop la setmana escoltàvem Matilde, Perico y Periquín, que retransmetia la SER des de Madrid. Al voltant de Nadal i Reis, ens interessàvem per la Campaña Benèfica de Radio Nacional que presentaven els senyors Dalmau i Viñas. I petits i grans escoltàvem l'humorista argentí Pepe Iglesias "El Zorro" (Yo soy el Zorrro, zorrito, para mayores y pequeñitos...), que presentava les històries del "Hotel la Sola Cama, donde hay bronca toda la semana". La seva veu camaleònica s'adaptava per representar tots els personatges que desfilaven pel programa. També ens aplegàvem tots al voltant de la ràdio quan feien Lo toma o lo deja, un concurs de preguntes de cultura general (el premi començava per 5 pessetes i a cada pregunta encertada es doblava, però no recordo fins on arribava i si es perdia tot en fallar alguna pregunta) i Las aventuras de Taxi Key, el detectiu que cada dissabte resolia un assassinat.

Moltes dones escoltaven els consultoris: el de Montserrat Fortuny, a Radio España de Barcelona i, especialment, el d'Elena Francis, a Radio Barcelona. I no es movien del costat de la ràdio quan van començar a emetre les primeres radionovel·les. Jo en recordo una que es deia Lo que no muere, que feien quan jo tornava d'escola cada tarda. Era un melodrama amb un rerefons polític i amb molts personatges que eren molt bons, una mica bons, una mica dolents o molt dolents (especialment els comunistes). El guió estava ambientat en l'època en què es va emetre, cap al 1952, però els personatges recordaven el que havia passat abans i intentava inculcar unes idees esbiaixades del que havia estat la República i la guerra: el rojos eren tots comunistes, la pell del dimoni, plens d'odi cap als que no combregaven amb les seves idees; els nacionals eren tots bellíssimes persones i havien donat mostra d'una gran heroïcitat. Jo això m'ho vaig creure durant un temps, especialment perquè una nena de l'escola em va dir un dia que s'havia mort l'home que manava a Rússia (Stalin), que era molt dolent perquè era comunista. El serial, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca, va fer-se tan popular que fins i tot es va publicar en fascicles i després va passar al teatre i al cinema.

Cada diumenge al matí escoltàvem un programa en el qual la ràdio va tornar tímidament a parlar català. Es deia La comarca nos visita i el "visitant" era un pagès, el Pep de cal Gros, que gairebé no sabia parlar castellà, com passava moltes vegades entre la gent de poble. (Anys després vindria Radioscope, que presentava Salvador Escamilla.)

Amb l'arribada de la televisió, semblava que la ràdio desapareixeria, però no va ser així. Tot i que aquest mitjà ha passat èpoques de crisi, avui dia la ràdio és ben viva i té l'avantatge que ja no cal un aparell especial ni trobar-se en una zona on les ones arribin adequadament. És cert que la ràdio va deixar de ser aquell aparell que aglutinava la família al seu voltant, però està passant el mateix amb el televisor. Tanmateix, gràcies a Internet podem escoltar la "nostra" emissora de ràdio des de qualsevol lloc del món i molts programes podem escoltar-los a la carta, a l'hora que vulguem. A mi m'agrada escoltar-la diàriament, però avui, Dia Mundial de la Ràdio, encara més.