"El gordo y el flaco"

Quan jo tenia uns nou anys --podrien ser vuit o també deu, no n'estic segura-- el meu pare va comprar una càmera de filmar de 8 mm i un projector per veure les pel·lícules que filmava. (El projector s'assemblava al que hi ha aquí al costat, trobat per Internet.) La primera filmació va fer-la quan vam fer la visita tradicional de cada mes de juny a la fira de mostres. A mi no m'agradava gens veure-la perquè jo hi sortia corrent, movent el cos d'un costat a un altre, d'una manera que, vista després, em semblava molt ridícula i em feia una mica de vergonya.

Ja que teníem el projector, valia la pena aprofitar-lo i sovint vèiem pel·lícules que el meu pare llogava en una casa de la Rambla que es deia "Cine familar". Era en el primer pis de la cantonada del carrer de la Portaferrissa, banda mar, on, a la planta del carrer hi havia un bar minúscul (només una barra i espai per a unes poques persones). Em sembla que segueix havent-hi un bar i posaria la mà al foc que ara tè taules en el pis on hi havia el "Cine familar". (A l'hemeroteca de La Vanguardia del 2 de gener de 1966 he trobat un anunci del "Cine Familiar"; en aquella època feia ja molts anys que el meu pare n'era client.)

En aquella època, les pel·lícules que es llogaven solien ser curtes, que els rotllos on venien no donaven per a molt. I els temes bastant limitats al cinema mut o de dibuixos: Charlot, el gordo y el flaco i Walt Diseny, principalment. Passàvem unes bones estones veient aquells films, que sempre feien riure. Teníem també algunes pel·lícules nostres --a més de les d'escenes familars-- que el meu pare havia comprat en alguna ocasió. Ens les sabíem de memòria, però sempre ens feia gràcia tornar-les a veure. Una d'elles era la del Pato Donald quan va d'excursió i les formigues li volen robar el menjar que duu a la cistella. Una altra, també de Walt Disney, però amb altres personatges, exemplificava la transformació que les persones experimenten quan es posen davant d'un volant i els surt el pitjor que tenen dins, i com la cortesia entre els conductors podia evitar situacions desagradables i a més contagiar-se a la resta de persones.

Veure les pel·lícules del gordo y el flaco era una mica com veure els pallassos llest i tonto. El personatge interpretat per Oliver Hardy --el gordo-- no és que fos massa intel·ligent, però ell s'ho creia i tractava el seu amic --el flaco-- com si fos el tonto. En realitat, cap dels dos personatges era una llumenera, més aviat eren dos tipus innocents i tendres, a qui sovint altres persones intentaven enredar; per altra banda, ells mateixos eren uns sapastres a l'hora de treballar, com ho serien anys més tard Pepe Gotera y Otilio en els tebeos.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit que un dia com avui --18 de gener-- de 1892 va néixer Oliver Hardy, el gordo. En les primeres dècades de Televisión Española, passaven sovint pel·lícules del gordo y el flaco i també d'altres personatges de les primeres èpoques del cinema còmic com ara Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd i Jaimito. Les del gordo y el flaco que no eren mudes estaven doblades; la veu de Stan Laurel --el flaco-- era molt més divertida en castellà que en la versió original.

A Youtube hi ha moltes pel·lícules de Laurel & Hardy --el nom amb què s'anunciava la parella en anglès. Aquí podeu veure una recol·lecció de gags esbojarrats, on tot els surt malament, especialment al pobre Hardy.