Instants dalt del bus

Tornava cap a casa d'un esmorzar de treball. A mig matí, hi havia poca gent a l'autobús. Unes quantes files davant meu seien un home i una dona. Els veig d'esquena, però he notat que ell era jove. La dona, no hauria sabut dir-ho. Ella li passava el braç per sobre les espatlles i li acaronava el cap suaument; des de dalt, la seva mà baixava cap al coll, per damunt de l'orella, gairebé sense fregar-la. Era com una mare quan vol consolar una criatura; una carícia que tenia més de maternal que no pas d'eròtica.

Han baixat abans que ho fes jo i els he pogut veure bé. Com havia suposat, el noi és jove i deu ser estudiant, duu una carpeta d'una universitat plena de fulls. La seva mirada és trista, apagada i fa ulleres; es nota que alguna cosa l'amoïna i que potser ha dormit poc. M'adono que ella també es jove. La seva nòvia?, la seva companya? Està seriosa, però és evident que el problema el té ell.

Baixen de l'autobús i jo començo a imaginar què pot haver causat que aquells ulls joves, amb una vida per davant, estiguin tristos i ullerosos. Potser és un desamor i ella no és la nòvia, sinó una amiga a qui ho ha explicat? Potser té un problema familiar, de diners, de salut...? De sobte sento: "Propera parada, Mercat de les Corts". És la meva.