Hem de seguir dient no, com Raimon

Ve't aquí que cada cop que vaig a un concert de Raimon, hi ha algun motiu per al qual hem de lluitar i hem de seguir dient no. Moltes de les seves cançons de protesta segueixen sent vàlides. Hi ha una diferència, però, entre els temps actuals i els temps en què Raimon les va escriure: ara es poden cantar lliurement. Gaudim, però, d'una democràcia que en alguns aspectes es molt poc demòcrata i segueix oprimint la gent que no forma part de les majories.

He tornat a sentir Raimon en directe en el Liceu (si no hi heu anat i n'hauríeu tingut ganes, sapigueu que TV3 ha enregistrat el concert per passar-lo algun dia) i tinc un cop més la sensació que allò que vaig escriure sobre concerts seus dels darrers anys ho podria repetir ara per comentar el d'aquesta nit. Això no vol dir que no m'hagi agradat. Al contrari; és com veure diverses vegades una pel·lícula que t'agrada, que cada cop hi trobes detalls nous que fan que encara t'agradi més. Avui em fixava en el clarinet que sonava en algunes cançons; en les guitarres quan canta Idesinenter, amb un ritme i una força molt més potents que no recordo dels primers temps que la interpretava, i que incita el públic a marcar el ritme picant de mans; i en altres aspectes de l'acompanyament musical. I m'ha semblat sentir soroll de grills enmig d'He mirat aquesta terra, quan diu "quan l'estiu ajaça per tot l'adormit / camp l'ample silenci que estenen els grills" (però segurament haurà estat una il·lusió meva).

Han estat unes quaranta cançons (déu n'hi do!) que han passat volant i que han fet vibrar el públic en molts moments. Un cop més m'han emocionat aquell final tan bonic de Com un puny (i floriran millor que mai les roses / i a poc a poc ens clourem con un puny), l'evocació de records i esperances en Parlant-me de tu (si vols records, t'oferiré els més bells / si vols futur, t'ompliré d'esperances), l'anunci de la nit de la nostra vida a M'entre s'acosta la nit (amb més records que projectes / amb més passat que futur).

Després que cantés una de les seves cançons reivindicatives --no en recordo quina, potser era Jo vinc d'un silenci o D'un temps, d'un país-- a l'altre costat d'on jo seia he vist que una dona desplegava una bandera estelada. Ja sé que al Liceu no es poden fer fotos, però no he pogut estar-me de treure la càmera i fer-n'hi una. En aquell moment hi havia poca llum i la foto és dolenta, però conservaré el record visual de la dona que va desplegar una estelada en el concert de Raimon.

Raimon ha acabat el concert --després de la propina-- amb la mateixa cançó que l'havia començat i que és també la primera cançó que va fer i cantar: El vent. I com que ja era el final, aleshores he tret de nou la càmera:

El públic del concert es caracteritzava per dues coses: la mitjana d'edat probablemente superava els cinquanta anys, tot i que també hi havia gent més jove i algunes famílies amb fills (pares i fills, però també avis i nets) i entre les persones d'edat, un aspecte entre intel·lectual i progre dels anys seixanta-setanta. I un detall curiós. En entrar al Liceu he vist un home fora, a costat de la porta, que duia un cartell on, amb lletres ben grosses es llegia: COMPRO ENTRADA.

Fotos: M. Piqueras (30.11.2012)