Una altra visió particular d'un debat amb polítics

Representants dels partits polítics i Joaquim Elcacho (al centre), moderador

L'anterior va ser el 9 de novembre de 2010 i es va fer a CosmoCaixa. El d'enguany va tenir lloc ahir, 7 de novembre de 20o12, a l'Ateneu. Es tractava d'un debat sobre "La ciència a Catalunya a la propera legislació", amb representats dels partits polítics amb grup parlamentari. Fa dos anys, el moderador va ser Tomàs Molina; enguany, el periodista científic Joaquim Elcacho, amb experiència en la moderació d'aquest tipus de debats. Per parts dels polítics, hi havia representants dels partits amb grup parlamentari: CiU (Antoni Castellà), PSC (Marina Geli), PPC (Pere Chumillas), ERC (Albert Castellanos) i ICV (havien anunciat que hi participaria Josep Vendrell, però al final hi va anar Marta Ribas).

El debat
Com fa dos anys, no faré una crònica del debat com ho faria algú que entengués política científica, o un periodista, sinó que explicaré el que jo vaig entendre i la impressió que en vaig treure. Com el 2010, el d'ahir tampoc va ser un debat abrandat, com solen ser els que fan per televisió, ni es van desqualificar els uns als altres obertament, com solen fer quan parlen individualment. A més, no hi va haver grans sorpreses, el que van dir tots era bastant previsible.

ICV dóna prioritat a la recerca enfocada a l'estalvi i l'eficiència d'energia i a la lluita contra el canvi climàtic. A més, a la recerca que reverteixi en la societat, que tingui en compte la perspectiva de gènere i que inverteixi en projectes basats en la cooperació i la solidaritat.

Les propostes d'ERC parteixen de la necessitat de tenir un estat propi per tenir més recursos per a la recerca i poder apropar-se a una inversió del 3% del PIB. Són, però, realistes i saben que en el camí a l'autodeterminació hi haurà un temps de transició en què els recursos per a la recerca seran escassos. Per això creuen que cal promoure la col·laboració amb centres d'altres estats que inverteixin en centres nostres, i que cal dissenyar la carrera científica "catalana", que fomenti la internacionalització, facilitant la marxa a l'estranger d'investigadors del país.

El PP proposa una política científica inclusiva, i entenen com a 'inclusiva' que no s'oposi a l'espanyola i que tampoc oposi la recerca pública a la privada. El seu representant va dir que aquell debat no era el lloc adient per parlar d'independentisme; com si no hi hagués una gran diferència entre dependre, per a la recerca, de les decisions de Madrid o poder autogestionar-la. Potser va oblidar que és un sector en què les competències són del Govern central. Dues coses sensates: a) sobre la priorització algun tipus de recerca, es pregunta què haurà de fer la gent valuosa en camps que no són prioritaris, marxar del país?, i b) és imprescindible que la formació científica comenci a l'escola, en els nivells d'estudi obligatoris.

El PSC es compromet a mantenir el model de recerca català, amb centres que tenen personalitat jurídica pròpia, i a garantir la continuïtat dels parcs científics. A més, aposten per invertir en ciència el 2% del PIB, que és el percentatge que s'hauria hagut d'assolir el 2010. Les àrees de recerca que creuen que cal mantenir o reforçar són: l'agroalimentària, la de salut, la química-física i les ciències socials com ara l'economia i la sociologia. A més, creuen que cal convèncer les entitats financeres que arrisquin més en recerca, en comptes de dedicar-se a l'economia especulativa.

CiU va explicar que, malgrat que el pressupost dedicat a la recerca s'ha retallat un 11,8%, hi ha alguns sectors en què la dotació ha augmentat, com ara la captació de talent (ha augmentat un 8%) i la despesa en infraestructures (també un 8%). Entre les noves propostes hi ha un programa de doctorats industrials, per estimular la inserció del personal doctorat en la indústria. També es reforçarà el model propi català de centres públics però autònoms, amb avaluacions internes i també externes, amb experts internacionals, i donaran suport a les grans instal·lacions científiques catalanes, com ara el Sincrotró Alba i el Centre de Supercomputació de Barcelona. Creuen que cal donar més possibilitats de governança a les universitats, actualment molt burocratitzades. Per altra banda, va recordar que en els propers anys caldrà substituir-hi gairebé un miler de professors (deu ser perquè es jubilen?)  i l'ICREA pot ser el planter d'on en surtin els nous. Quant al model de recerca, va destacar que amb un estat propi, a més de disposar de més recursos, es podrien dissenyar programes propis.

El mateix moderador va iniciar el debat preguntant si el Pacte Nacional per a la Recerca, ratificat fa alguns mesos, encara és vàlid, i tots van estar d'acord que sí; cosa que no hauria d'estranyar perquè es tracta precisament d'un 'pacte' al qual es va arribar el 2008 amb els diferents partits i també amb institucions. Marina Geli (PSC) va dir que cal no baixar els pressupostos i també cal incentivar la participació del sector privat. Albert Castellanos (ERC) va dir que, al pacte, li cal upgrading (tan fàcil que seria dir que cal millorar-lo o actualitzar-lo) i que podria esdevenir un pacte d'estat. Antoni Castellà (CiU) va destacar l'estabilitat que dóna el pacte, independentment de qui mani. I Pere Chumillas (PPC va insistir de nou que era un problema que s'entrés en el debat nacionalista i separatista; que creu que no cal traslladar als investigadors aquesta inquietud.

El col·loqui
A continuació, algunes impressions que vaig treure a partir de les preguntes que es van fer --no moltes, no hi havia gaire temps:

- Es manté el compromís que hi havia d'apropar la ciència a la societat, i aquesta és una de les funcions de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

- En general, tots estan d'acord que cal prioritzar alguns sectors, però quins? Antoni Castellà (CiU) va dir que és l'èxit dels grups allò que haurà de decidir la priorització. Malgrat la meva poca afinitat amb el PP, a mi també em preocupa que, amb la priorització, es deixin de banda alguns sectors. Avui dia hi ha sectors que estan més "de moda" i d'altres que, tot i que tinguin una forta tradició a Catalunya i que encara hi hagi gent molt bona que hi treballa, no es tenen massa en compte a l'hora d'establir prioritats i repartir subvencions. Per altra banda, m'hauria agradat saber a què es refereix Castellà en parlar d'"èxit" en un camp de recerca: que publiquin en revistes de factor d'impacte elevat?, que els mitjans en parlin molt?, que tingui aplicacions immediates?... Per a ICV, les línies prioritàries han de tenir com a objectius l'excel·lencia i la utilitat social.

- Hi va haver referències a la llei de mecenatge que fa mesos que està anunciada i que caldria que oferís incentius fiscals al mecenatge de la recerca per estimular la inversió privada. Castellanos va dir que tenir un estat propi permetria oferir aquests incentius fiscals sense dependre del que pensin a Madrid (sembla ser que la llei s'està endarrerint perquè el Govern central considera que frenaria l'entrada d'impostos).

- Es va defensar el paper dels parcs científics com a pont entre la recerca i la indústria, si bé seria convenient establir una única xarxa de recerca i de transferència.

- La pregunta que va fer Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, suposo que va incomodar una mica el representant del PP, però va servir-li perquè pogués adoptar la tàctica de la por que tan bé practica Alicia Sánchez Camacho. Ros va dir que Catalunya avui dia capta molts recursos europeus per a la recerca i va preguntar què passaria en una Catalunya amb estat propi, en l'època de transició en què potser no es podria accedir a recursos europeus i tampoc als recursos estatals actuals. Chumilla va dir que la pregunta era intel·ligent, perquè és cert que si Catalunya sortís d'Espanya quedaria fora de la Unió Europea i el temps que trigués a entrar-hi de nou no podria accedir als fons europeus per a la recerca. Només va faltar que digués els investigadors jubilats deixarien de cobrar les pensions. Marina Geli va dir que la recerca catalana està internacionalitzada i que, passi el que passi, no creu que Catalunya estigui mai fora de la Unió Europea i que, en ciència, hi haurà qüestions compartides (suposo que es referia a Espanya). I algú va recordar que Israel i Suïssa no són membres de la Unió Europea, però participen en projectes de recerca europeus.

Impressió general
La impressió general que en vaig treure és que no van voler mullar-se massa. O serà que el fet d'haver arribat a un consens per fer el Pacte Nacional de la Recerca fa que no difereixin gaire dels plantejaments en què cal basar la recerca a Catalunya?

Alguns comentaris finals:
- El representant del PP devia tenir molt poc a dir, perquè dels cinc minuts inicials que tenia cada ponent per exposar el programa del seu partit sobre la ciència, en va gastar més d'un per explicar que havia fet dos cursos d'escriptura a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, que s'ha adonat que el relat curt se li dóna molt bé, i que potser quan deixi la política tornarà a l'Ateneu a fer algun altre curs per escriure relats basats en el que ha vist aquests anys.

-En sentir Marina Geli, em costava imaginar que sigui membre del mateix partit polític que Carme Chacon, de la qual unes hores abans vaig llegir les declaracions que va fer en una entrevista de televisió el dia abans.

-El vocabulari dels polítics. Per sort ningú no va parlar de 'complicitats' ni de sinergies (que solen pronunciar a la castellana, 'sinèrgies'); potser ja no estiguin de moda. Però vaig aprendre un nou terme, que he de veure quin sentit té, en política: 'aminorament' (el va usar diverses vegades Marina Geli). I alguns van fer servir anglicismes, com l'upgrading (ERC) o matching (CiU). La representant d'ICV va referir-se en diverses ocasions a "la investigació i la recerca". Quina diferència hi deu haver?

Potser us interessarà:
Una visió particular d'un debat amb polítics (aquest bloc, 9 de novembre 2010). Les meves impressions del debat anterior a les eleccions catalanes del 2010.