Moments per recordar (1)

Una  amiga meva --na Joana-- té escrits, a la capçalera del seu bloc, aquests pensaments:

La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amors i de moments de desamor. La vida és també un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam, un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.

Té raó, na Joana. I a les nostres vides poden conviure gairebé simultàniament moments d'alegria i felicitat amb d'altres de tristor. De vegades he pensat fer-me un recull de moments de felicitat, d'alegria, de plaer.. per buscar-lo quan les coses no em vagin bé. Uns moments que de vegades han estat molt curts, només instants. Però tots són moments que de tant en tant afloren a la meva memòria. Vaig a començar ara el meu recull, i ho faré amb un moment força recent.

Va ser el proppassat 15 de setembre. Jo era a Tolosa de Llenguadoc i cap a quarts de deu del matí anava caminant al Museu de Ciències Naturals. Aquell barri --crec que es diu de Saint Etienne-- era molt tranquil i silenciós a aquella hora; hi passaven molt pocs cotxes pel carrer i només algunes persones amb la barra de pa o el diari sota el braç. De sobte, en arribar a una cantonada, vaig sentir la música d'una guitarra i una veu d'home que cantava Torna a Surriento. Primer no sabia d'on venia la música, però aviat vaig adonar-me que sortia del carrer que travessava el que jo seguia per anar al Museu. Vaig avançar una mica i vaig descobrir que el so venia d'una planta baixa, un local amb la porta entreoberta per on es podia entrellucar un grup de gent a l'interior. Una placa a la façana, al costat de la porta, deia Radici Editalie Editions; potser una editorial i centre cultural d'immigrants italians? "Un recital", vaig pensar i em vaig aturar per acabar de sentir la cançó napolitana.

De sobte, tot el "públic" va unir la seva veu a la del solista i van cantar la darrera estrofa:

Ma nun me lassà,
nun darme stu turmiento!
Torna a Surriento,
famme campà!

Van seguir aplaudiments i comentaris de les mateixes persones que havien cantat i a continuació la cançó va tornar a començar. Com abans, primer la guitarra i el solista; després, totes les veus juntes. Suposo que es tractava d'un assaig, però ho vaig sentir com si m'haguessin dedicat a mi la cançó i com si hagués esta Luciano Pavarotti o algun dels grans cantants de la cançó napolitana qui l'hagués interpretada.