dilluns, 16 d’abril del 2012

D'aquí a trenta anys, adéu Titanic!

Nota: Tenia ja preparada aquesta entrada del bloc quan he llegit un diari en què també parlaven del mateix tema. Per tant la meva suposició que tractaria un tema nou, que fora de l'àmbit de la ciència no se n'havia parlat, se'n va en orris. Tanmateix, he esmerçat molt de temps per buscar la informació i tot i que ja no sigui cap novetat, ho publico tot recordant aquella expressió de fa 2000 anys: nihil novum sub sole.

Dec ser una de les poques persones que no ha vist cap pel·lícula sobre el Titanic, ni tan sols la darrera, que ara crec que fan en tres dimensions. I aquests dies, quan veig la paraula Titanic en les pàgines de revistes o diaris, giro el full sense aturar-m'hi; i canvio de canal quan veig que comencen a parlar també del vaixell enfonsat fa cent anys. Potser ho faci perquè inconscientment penso si la titanictis mediàtica no serà una cortina de fum per oblidar-nos del Titanic real en què vivim, que fa aigua per tots costats.

M'havia promès que no parlaria del Titanic en aquest bloc, però ves per on, avui trenco la promesa. No escriuré, però, de les causes del seu naufragi, ni de les víctimes o els supervivents, sinó d'un petit organisme, un microbi, que la ciència ha conegut gràcies al Titanic. Molta gent ho sap gairebé tot d'aquest vaixell; però  possiblement, fora de l'àmbit de la microbiologia, siguin poques les persones que sàpiguen que el transatlàntic enfonsat fa cent anys ha donat nom a un bacteri: Halomonas titanicae. El nom no és un caprici dels investigadors que el van descobrir: li van posar aquest nom perquè el van aïllar precisament de mostres preses de les restes del vaixell. I l'estudi d'aquest microbi fa pensar que tenim Titanic només per a uns trenta anys.

Les restes del Titanic es troben al fons de l'oceà Atlàntic, a una profunditat d'uns 3700 metres i van ser descobertes el 1985 per un grup d'investigadors francesos i nord-americans. L'any següent, el cap del grup americà, Robert Ballard, va baixar fins al lloc on es troben les restes del vaixell. Hi va arribar amb l'Alvin, un petit submarí per a la recerca dels fons abissals, amb què uns anys abans s'havien descobert les anomenades 'xemeneies negres' i les fonts hidrotermals submarines en les dorsals oceàniques. Un petit robot teledirigit, Jason Junior, va ficar-se per entre mig de les restes del Titanic per filmar-les i fer-ne fotos. Les imatges preses pel robot mostraven l'efecte del pas del temps en les restes del vaixell. Els components de ferro forjat, de ferro colat i d'acer s'havien recobert per una capa d'aspecte de rovell i la corrosió havia format unes estructures que Ballard va anomenar 'rusticles' perquè semblaven caramulls (icicles) de rovell (rust).

Caramells de rovell (rusticles) del Titanic
El 1991, un grup d'oceanògrafs de Rússia, Canadà i Estats Units van tornar al lloc del Titanic per filmar un documental en IMAX. Aleshores van recollir mostres d'aigua, de sediments i d'aquells caramells de rovell. L'estructura microscòpica dels rusticles, que tenien formes diverses, era molt complexa i estava constituïda per una agrupació de bacteris, fongs, neu marina (partícules de matèria orgànica i pols que cauen al fons del mar des de capes superiors), sorra, argila, petits fragments de vidre, fragments de petxines i en alguns llocs també de carbó. El carbó eren del que es feia servir en les calderes del Titanic per generar energia. Quan està ben establert, altres organismes, com ara algues i cucs tubícoles s'hi poden desenvolupar també.

Henrietta Mann i  Bhavleen Kaur, investigadores canadenques de la Universitat Dalhousie de Halifax i de l'Ontario Science Center de Toronto, respectivament, i Antonio Ventosa i Cristina Sánchez-Porro, de la Universitat de Sevilla han dut a terme l'estudi microbiològic de les mostres recollides el 1991. Els microorganismes que formen aquells caramells de rovell estableixen unes relacions de convivència en què cada espècie duu a terme una funció diferent; solen tenir metabolismes diferents, però complementaris. Normalment, una de les espècies, com a mínim, produeix un polímer que li serveix per adherir-se a la superfície del metall, que utilitza per obtenir-ne energia, i també a altres cèl·lules, a més d'atrapar nutrients que es troben en l'ambient circumdant.

Estructura microscòpica d'un rusticle
Aquests investigadors van descobrir, en els rusticles, una espècie nova de bacteri; un bacil (un bacteri de forma cilíndrica) amb una amplada de 0,5-0,8  micròmetres i una longitud variable, de 1,5 a  6 micròmetres (un micròmetre, o micra, és la milionèsima part d'un metre) que es mou mitjançant uns flagels que té en un extrem. L'estudi genètic va indicar que pertanyia al gènere Halomonas, però no es corresponia amb cap de les espècies que es coneixien d'aquell gènere. per tant, els investigadors van proposar que es tractava d'una nova espècie, que van anomenar Halomonas titanicae, pel lloc on havia estat trobada.

Halomonas titanicae i els altres microorganismes que formen el rusticle que cobreix el Titanic duen a terme una intensa activitat biològica de degradació de les restes del vaixell. De fet, els càlculs indiquen que d'aquí trenta anys, potser encara menys, no quedarà res d'aquell grandiós transatlàntic. Aquest coneixement obre les portes a la possible aplicació biotecnològica d'aquest bacteri per al desballestament de vaixells fora d'ús i de plataformes petrolíferes.

Per saber-ne més:
New bacterium species discovered on RMS Titanic rusticles. Mann H, Kaur B, Cole M, Ventosa A, Sánchez-Porro C. UNESCO Scientific Colloquium on Factors Impacting the Underwater Cultural Heritage (13-14 December, 2011)
Halomonas titanicae sp. nov., a halophilic bacterium isolated from the RMS Titanic. Sánchez-Porro C, Kaur B, Mann H, Ventosa A (2010) International Journal of Systematic and Evolutionary Microbiology 60:2768-2774

Procedència de les il·lustracions: Titanic i rusticles, Vikimedia Commons; estructuera microscòpica dels rusticles, Ponència Col·loqui UNESCO desembre 2011

9 comentaris:

  1. Moltes gràcies per l'article; és interessantíssim i em servirà per la meva feina.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Ja en som dues! D'això de no saber-ne res de la qüestió cinematogràfica, m'avorreix enormement. En canvi, la notícia que ens fas arribar em sembla terriblement interessant! Gràcies! :)

    ResponElimina
  3. Ets un crack, Mercè! Saps enfocar els teus escrits d'una manera tan diferent i original que mhi tens engrescada.
    Una altra cosa: jo no tenc compte a twitter. Com ho puc fer per seguir-te?

    ResponElimina
  4. Gràcies pels vostres comentaris. M'agrada trobar el vessant científic a les notícies i si és sobre microbis, encara millor!

    Joana, no sé si es pot seguir algú a Twitter, sense estar-hi, però no ho crec. De tota manera, és molt fàcil apuntar-s'hi. A mi, m'és més útil que Facebook. I pots apuntar-t'hi i no fer més que llegir les piulades de la gent o entitats a qui segueixes (a diferència de Facebook, pots seguir qui vulguis, no cal demanar permís ni que el seguiment sigui recíproc).

    ResponElimina
  5. Ja estic a twitter, però no hi sé fer res. N'aprendré a poc a poc.

    ResponElimina
  6. Sóc de lletres pures, però segueixo el teu bloc perquè m'agrada quan parles de coses científiques i les entenc... ja ja ja

    Curiosament, fa poc vaig escriure una entrada al meu bloc sobre el Titanic, per que a tots els medis de comunicació se'n parlava. I m'he pres la llibertat d'enllaçar el teu article per que em va agradar molt!

    Felicitats,

    Una abraçada,

    Judith

    ResponElimina
  7. Si vols veure l'enllaç:

    http://donahaviadeser.blogspot.com.es/2012/04/violeta-c-jessop-la-dona-que-va.html

    Fins aviat

    ResponElimina
  8. Gràcies, Judith. Molt interessant el teu bloc.

    ResponElimina