La ciència en els llibres

En el món de la microbiologia, hi ha professionals de diverses generacions que van sentir despertar la seva vocació per aquest camp de la ciència gràcies a  lectura d'un llibre de divulgació esdevingut clàssic: Microbe Hunters (Cazadores de microbios, en la versió española). Jo el vaig conèixer a través d'una versió escurçada que va publicar Selecciones del Reader's Digest i anys més tard el vaig llegir, sencer, en anglès i de tant en tant encara en rellegeixo alguns capítols. El llibre de divulgació és un gènere que, tot i ser considerat menor per molta gent, de vegades pot produir també grans bestsellers. I l'èxit no sempre és conseqüència d'una operació de màrqueting.

De llibres de divulgació, es va debatre en la darrera sessió d'una escola d'estiu en què he participat dimecres i dijous d'aquesta setmana --el Campus Gutenberg-- organitzada per l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra. Molts congressos, simposis i cursets deixen per a la darrera sessió els temes de menys interès perquè hi ha qui no es pot quedar fins al final, d'altres que sembla que tinguin pressa per acabar i també qui ja està cansat, sobretot si el programa ha estat intens. Aquesta vegada, però, no va ser així. La taula rodona sobre el llibre com a eina de divulgació va despertat un gran interès.

Claudi Mans, Pere Estupinyà, Xavier Duran i Carlos Elías, coordinats per Sergi Cortiñas, professor de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra van parlar de la seva experiència com a autors de llibres --llibre, en singular, per a Pere Estupinyà, que s'ha estrenat amb molt bon peu-- i Núria Pérez va explicar la seva tasca com a conductora d'un club de lectura de literatura i salut en una biblioteca pública de Barcelona.

Claudi Mans va explicar que ell va anar a parar al món de les lletres per atzar. Ell és químic (és catedràtic emèrit d'enginyeria química de la Universitat de Barcelona) i escrivia articles per a col·legues seus, amb finalitat pedagògica, que es es publicaven en una revista del Col·legi de Químics. Quan ja en tenia una quinzena, van fer-ne un llibre --La truita cremada--, que es va distribuir gratuïtament. Els que van sobrar ell els va dur a un parell de llibreries de Barcelona i els va demanar si els volien tenir sense cap compromís. Al cap de poc temps van trucar-li per demanar-n'hi més, perquè els havien venut. Després ha publicat altres llibres. Va explicar que hi ha tres tipus de llibres de divulgació (i per tant, d'autors): a) el s'escriu per explicar la ciència pròpia; b) el que s'escriu per explicar la ciència que fan altres, i c) el que s'escriu per explicar conceptes bàsics, amb la intenció que la gent els entengui. Diu que ell pertany al darrer grup i que intenta apropar-se al públic amb exemples de la vida quotidiana. A més, en els seus llibres compta amb un interlocutor, el lector amb qui debat i de vegades fins i tot es baralla amistosament.

Pere Estupinya és un autor dels que expliquen la ciència que altres fan. Aquest bioquímic dedicat al periodisme científic i a la divulgació és molt conegut a través del seu bloc Apuntes científicos desde el MIT, que va començar quan era a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts  (el famós MIT) amb una beca Knight de periodisme científic; una beca que molt pocs aspirants aconsegueixen, per passar un curs guanyant un sou magnífic fent una mena de màster de periodisme científic --un màster de cinc estrelles-- que posa els alumnes en contacte amb els millors investigadors del moment. Va explicar com es va gestar el seu primer llibre, El ladrón de cerebros, i algunes de les claus que ell creu que han fet possible l'èxit del llibre que va arribar a estar algunes setmanes en les llistes de més venuts de no ficció. Una d'elles és el títol: que cridi l'atenció, que suggereixi coses. Una altra va ser convèncer Eduard Punset perquè n'escrivís el pròleg. També la portada, amb l'estil inconfusible i simpàtic de Mikel Urmeneta, el dibuixant de les samarretes Kukuxumusu.

Núria Pérez va explicar la seva experiència com a conductora d'un club de lectura sobre literatura i salut. Des de fa alguns anys, els biblioteques públiques de Barcelona tenen clubs de lectura, amb reunions que es fan per comentar els llibres que els membres del grup han llegit i que són elegits per la persona que coordina aquesta activitat. El que coordina Núria Pérez es fa a la Biblioteca de la Sagrada Família. (En el meu districte --Les Corts--, a la Biblioteca Miquel Llongueras hi ha un club de lectura de ciència del qual s'ocupa Bibiana Bonmatí.) Cada curs, ella tria els llibres a partir d'un selecció que les biblioteques tenen per als clubs --han de tenir-ne prou còpies perquè cada membre del club pugui endur-se'n un exemplar en préstec. Molts llibres no són específicament llibres de divulgació; poden ser obres de gèneres diversos, com ara narrativa, assaig, teatre o novel·la gràfica, que facin reflexionar sobre la salut, la professió mèdica, la recerca, els aspectes socials de la malaltia o d'altres relacionats semble amb la salut. El públic és majoritàriament femení.

Xavier Duran és químic i es dedica des de fa molts anys a la comunicació científica en diversos àmbits. Des de 1999 dirigeix el programa Medi ambient, aquells cinc minuts d'informació ambiental que TV3 ens ofereix abans del Telenotícies del migdia. Va reflexionar sobre la decisió d'escriure un llibre. Al cap i a la fi, s'arriba a més lectors amb articles publicats en la premsa. Tanmateix, el llibre permet fer coses que no són possibles en un article ni tampoc en un reportatge periodístic. El llibre permet estendre's més i intercalar-hi coses amenes. A ell li agrada promoure la reflexió, tot i que, en un llibre de divulgació, la reflexió no pot ser molt elevada. Quant al contingut científic, cal trobar un equilibri: deixar prou base científica, però no avorrir. Una bona tàctica és fer aparèixer la ciència allà on no se l'espera. Com Pere Estupinyà, Xavier Duran creu que el títol és important per atreure l'atenció. Va explicar que el seu darrer llibre, que es titula Per què les lleones no els prefereixen rossos? és el que més ha cridat l'atenció dels mitjans, que l'han trucat més que en altres ocasions per parlar-ne.

Carlos Elías també és químic i professor de periodisme de la Universitat Carles III de Madrid. Les seves obres no són de divulgació, més aviat tracten de la situació de la ciència en la societat i de la comunicació de la ciència. El darrer, La razón estrangulada, és un compendi d'un treball de recerca que va fer a la London School of Economics. Hi va anar a investigar per què avui dia en els països desenvolupats ha anat minvant el nombre d'estudiants de les carreres científiques i tècniques. va trobar-ho tant interessant que va pensar que era una llàstima que l'anàlisi de la situació que ell havia fet quedés reflectida només en uns quants articles en revistes científiques. Tot i que se solen donar algunes normes per tal d'aconseguir que un llibre tinguí més èxit, ell no es deixaria dur per capa regla a l'hora d'escriure un llibre.

En el debat es va tractar de nou sobre la manera d'aconseguir que un llibre de divulgació tingui èxit. Però primer caldria definir què s'entén quan es diu que un llibre té èxit: que és el llibre més venut?, el llibre més llegit?, aquell del qual parlen més els mitjans? De vegades el públic es deixa dur pel carisma o la figura de l'autor. És el cas de les obres d'Eduard Punset o de la Breve historia del tiempo de Stephen Hawking. Hi va haver acord que els llibres que transmeten emocions i estan escrits de manera entenedora tenen més èxit entre un públic general. També es va parlar dels nous formats. Pere Estupinyà, que viu als Estats Units, va explicar que el llibre electrònic està agafant molt volada i una de les tendències actuals en aquell país és la publicació electrònica de llibres curts, d'unes 10.000 paraules com a molt. Hi ha editors que creuen que aquest tipus de llibres pot ser molt popular en el futur.

Jo no crec que hi hagi una fórmula única perquè un llibre tingui èxit, de la mateixa manera que no hi ha un públic únic. Però estic d'acord que posar-hi emoció serveix per establir un vincle entre la persona que ha escrit el llibre i qui el llegeix. Per això, explicar històries que apropin a la realitat el tema que es tracti en el llibre sol funcionar bé. De tota manera, com en els programes de televisió, els que que tenen més èxit no són sempre els millors.

Si entre la gent que em llegeix hi ha algú que recordi especialment algun llibre de divulgació o, que sense ser de divulgació --per exemple una novel·la o una obra de teatre-- tractés algun tema relacionat amb la ciència o la tècnica, m'agradaria que compartís el seu record. Us agrairia que perdéssiu algun minut per dir de quin llibre es tracta i per què va deixar-vos un record especial.  Després podria fer una entrada específica reproduint els comentaris per donar-los més visibilitat.

Actualització 17.09.2011
Penso que, si demano que la gent digui algun llibre de divulgació que recordi especialment, estaria bé que jo faci el mateix. En diré no un, sinó dos. El primer és un llibre que em sembla que no és molt conegut, si més no entre el gran públic: El siglo de los cirujanos. Según las notas de mi abuelo, el cirujano H. St. Hartmann, de Jürgen Thorwald (Ed. Destino, 1961). És un llibre que descriu els primers temps del desenvolupament de la cirurgia "moderna" (si es pot anomenar "moderna" la cirurgia del segle XIX). Està narrat en primera persona; el narrador és un metge que en molts casos és testimoni dels fets que descriu o fins i tot hi té una participació més o menys directa. Més que els capítols centrats en avenços en tècniques quirúrgiques, em van atrapar els que tracten dels factors que van fer possible que una pràctica mèdica que abans era un últim recurs, que sovint no feia més que prolongar el patiment de la persona malalta, esdevingués un mitjà per salvar moltes vides. Entre aquest factors hi ha el desenvolupament de l'anestèsia o de la microbiologia i l'aplicació de mesures antisèptiques en cirurgia.

Bastants anys més tard vaig llegir un altre llibre de divulgació que em va canviar la manera de veure moltes coses: Primavera silenciosa, de Racherl Carson. Aquest llibre, publicat el 1962 (la primera edició en castellà crec que és del 1964) va ser la primera denúncia feta al gran públic del perill de l'ús indiscriminat dels plaguicides organoclorats, com ara el DDT. Tot i que en coneixia la seva existència, no vaig llegir aquest llibre fins fa uns vint o vint-i-dos anys, en la versió original. De tota manera, no em vaig perdre res no llegint-lo abans en castellà. Fns al 2010, en què se'n va publicar una nova traducció, impecable, feta per Joandomènec Ros, la que s'havia publicat en diverses edicions era horrible, plena d'errors que feien inintel·ligibles moltes coses i que no permetien apreciar la bellesa del text original.

Potser us interessarà:
Cazadores de microbios, de Paul de Kruif. PDF d'una edició castellana publicada a Xile (per la xarxa es poden trobar altres edicions descarregables d'aquesta obra).