Anita Ekberg i "La dolce vita"

Feia set anys que Anita Ekberg es movia en el món del cinema quan aquesta actriu sueca va participar a La dolce vita, de Federico Fellini, amb un paper que era un retrat d'ella mateixa: Sylvia, una diva del cinema que és una sex symbol i es troba de visita a Roma. L'escena en què Sylvia es fica dins la fontana di Trevi, on es posa a ballar i demana al periodista que l'acompanya (Marcello Mastroianni) que s'hi fiqui també, ha esdevingut clàssica.

Llegeixo que avui Anita Ekberg fa vuitanta anys. L'actriu va enamorar-se de Roma, on viu des de fa més de quaranta anys. Però Roma i Itàlia també es van enamorar d'aquella exuberant nòrdica rossa i sensual, i li van dedicar una cançó que es diu Ghiaccio bollente (gel que bull; és un dels noms que rep el gel sec). El títol fa referència al contrast d'aquella noia nòrdica i aparentment freda amb la fogositat que mostrava no solament en els films, sinó també en la vida real.

La dolce vita va ser un film prohibit a Espanya durant molt de temps. L'any que el van estrenar (el 1960) vaig passar un mes a Roma amb una família italiana, una parella amiga dels meus pares. Em van dur al cinema un parell de vegades, però jo era massa jove perquè em deixessin veure La dolce vita. Vaig veure-la de reestrena, el 1967 o 1968, en un poble d'estiueig de la costa adriàtica on, en un viatge devacances amb la meva família, ens vam aturar alguns dies.

Tot i que l'escena més famosa d'aquest film sigui la de la fontana di Trevi, la que jo recordo millor i que més em va impactar va ser l'última, a la vora del mar:



No sé exactament quina era la intenció de Fellini amb aquest final, si és en que tenia, d'intenció; al cap i a la fi sembla que havia filmat més d'un final alternatiu. Jo hi vaig veure la impossibilitat de comunicació entre els dos mons que representaven els dos personatges: el del periodista que es dedica a fer la crònica de la vida mundana de la burgesia, i el de Paola, la noieta senzilla que treballa de cambrera en una trattoria. Són a la platja, no gaire lluny l'un de l'altre, però hi ha un corrent d'aigua que els separa, com una riera que anés a parar al mar en aquell punt. Amb la remor de les onades, cap dels dos pot entendre el que diu l'altre. Tan a prop i tan lluny alhora! Com passa de vegades a la vida...