Qatar i la ciència

Una de les 4 torres de l'Hotel Ezdan

Mai se m'hauria acudit venir a Qatar, si no hagués estat perquè el Congrés Mundial de Periodisme Científic que s'havia de fer a El Caire (el WCSJ2011) van decidir traslladar-lo aquí arran dels esdeveniments de la plaça Tahrir. No se sabia com acabaria allò i era arriscat seguir amb el projecte inicial. La Fundació Qatar, que ja era un dels principals patrocinadors del Congrés, va oferir una major col·laboració per tal que el Congrés pogués celebrar-se. Així és com les entitats organitzadores van acceptar l'oferta de traslladar el Congrés a Doha, la capital d'aquest petit emirat de la península aràbiga.

No sé si deu ser pels lligams que Qatar té amb Barcelona a través del fútbol (la Fundació Qatar és patrocinadora del Barça), però el cas és que actualment hi ha un vol que enllaça Barcelona i Doha directament. Ahir, però, de les més de dues-centes persones que omplíem l'avió, només cinc o sis teníem aquesta ciutat com a destí final; la resta viatjaven cap a altres països asiàtics.

Vaig arribar a Doha que ja era fosc, tot i que només eren les set del vespre. De fet, només hi ha una hora de diferència de rellotge amb l'Europa occidental, tot i que està molt cap a l'est. Em fa l'efecte que, al contrari que la majoria de països europeus, que anem avançats respecte al sol, aquí deuen anar endarrerits. Camí de la ciutat, des de l'aeroport, no vaig veure molta cosa, però de seguida vaig distingir el perfil dels gratacels que havia vist dies enrere per Google Earth. Per Internet em va semblar un Manhattan del segle XXI construït a costat del desert i la vista al natural m'ha reforçat aquesta impressió. Doha és com un museu d'arquitectura moderna, on es veuen les diverses tendències que predominen en les grans construccions actuals. L'Hotel Ezdan, on ens allotgem els assistents al Congrés (amb una tarifa molt per sota de l'oficial, gràcies a la Fundació Qatar) és enorme, comprèn quatre edificis que deuen tenir pel cap baix quaranta pisos. La meva habitació és al pis 34 de la torre 4 i encara tinc pisos pel damunt.

Vista des de la porta de l'Hotel Ezdan de Doha

M'agrada caminar per les ciutats que visito, però no em sembla que Doha sigui una ciutat per passejar-hi excepte per la Corniche, el passeig que voreja les seves platges. Unes platges que no sé si son gaire freqüentades perquè encara no les he vistes de dia. Anit, a la recepció de l'hotel, hi havia una dona egípcia de l'organització del Congrés que duia un vestit i el corresponent hijab d'una tela molt rara. Algú que la coneixia va fer-li un comentari sobre la vestimenta i ella va respondre que era el seu vestit de bany.

No he fet més que assistir a sessions del congrés (oficialment comença demà, però avui hi havia uns tallers i un sopar de benvinguda), però els viatges amb autocar a la Ciutat de l'Educació m'han permès de veure algunes coses de Doha i els voltants. En aquest país s'ajunten una part de la manera de viure occidental --en realitat potser hauria de dir estatunidenca-- i una societat islàmica que en molts aspectes em sembla més tancada que les de Líbia i Egipte, els únics països islàmics que conec. Les marques de luxe en el vestir o complements o els universals MacDonalds i KingBurgers conviuen amb costums islàmics tradicionals. Enlloc havia vist tants homes amb faldons i mocador al cap, ni tantes dones amb hijab o fins i tot amb la cara coberta. I pertot es veuen minarets de mesquites que semblen en molts casos de construcció recent. Per cert, no sé per què els homes van de blanc i moltes dones de negre.

La Ciutat de l'Educació de Doha

Les diverses activitats del Congrés es fan a la Ciutat de l'Educació, un enorme campus als afores de Doha on hi ha escoles de diferents graus i diverses universitats i centres de recerca, i on encara n'estan construint més. Diuen que el país ha d'aprofitar els anys de vaques grasses que li proporcionen el petroli i el gas natural (el 2010 tenia el producte interior brut per capita més alt del món, un creixement econòmic molt fort i l'atur només era del 0,5 per cent), i preparar-se per quan aquests recursos s'esgotin. I per fer-ho, volen apostar pel coneixement. L'analfabetisme s'ha reduït a aproximadament a un 5 per cent de la població. Tenen convenis amb diverses universitats dels Estats Units com ara Carnegie Mellon University, Georgetown University o Cornell University.

Carnegie Mellon University a Doha

Georgetown University School of Foreign Service a Doha, el vestíbul

Aquest vespre, abans del sopar de benvinguda, ha parlat un representant de la Fundació Qatar. S'ha referit al canvi d'ubicació del Congrés i als fets que ho van motivar. I ha dit que els fets de la plaça Tahrir portaran al poble egipci tres valors fonamentals: llibertat, justícia i democràcia. I mentre l'escoltava, jo pensava que és una paradoxa, per no dir una hipocresia, que aquí parlin de llibertat, justícia i democràcia quan la llibertat només és parcial (no hi pot haver organitzacions i associacions independents de l'estat i les dones no són lliures per a moltes coses), quan la justícia és diferent per als homes que per a les dones (davant d'un tribunal el testimoni de dues dones és igual al d'un sol home) i quan la democràcia no pot exercir-se només que en alguns casos (l'emir actual ho és perquè el 1995 va fer un cop d'estat contra el govern del seu pare). És cert que arran dels esdeveniments d'Egipte i d'altres països islàmics, a Qatar es va anunciar que es reformaria la constitució (o que se'n faria una, perquè no en tenien; no n'estic segura). Tanmateix, per poder dir que es tracta d'un país democràtic encara ha de recórrer un llarg camí.

Fotos: M. Piqueras (25 i 26.06.2011)