Les dones i les xarxes socials

Fa poc, Laura Chaparro, jove periodista científica que actualment treballa per al Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC) de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) em va enviar un qüestionari per a un reportatge que estava preparant sobre l'ús que fan les dones científiques de la Internet 2.0, especialment de les xarxes socials. He de dir que jo, com a "científica", no sé si sóc un bon exemple. Si més no, per a qui identifiqui ser científic o científica amb una persona que fa recerca o que es dedica a ensenyar ciència. És cert que faig recerca, però, no en un laboratori. Primer la feia en biblioteques, però ara ja ni això. Amb Internet, no em cal moure'm de casa per consultar aquest immens pool d'informació que és la xarxa global.

Avui la Laura ha publicat el seu reportatge  "¿Tendría twitter Marie Curie?", en el qual integra la informació que ha recopilat. I em fa gràcia la manera tan subtil que té de dir que una dona ja no és jove ("con décadas de experiencia a sus espaldas"; aquesta sóc jo).  Potser per pertànyer a una generació que ja compta amb molta gent jubilada, he estat bastant reticent a entrar en les xarxes socials. En el seu moment, quan tothom deia meravelles de Second Life, no em va interessar gens. Si no dono abast a fer tot el que voldria en un món real, què en trauria d'endinsar-me en un de virtual? Després han vingut FaceBook Linkedin i altres xarxes socials per a les quals rebo de tant en tant invitacions de gent que hi participen. Espero que les persones que m'envien la seva invitació no es molestin, però de moment no penso apuntar-me a cap d'ellas.

Twitter, però, és diferent. Vaig trigar a entrar-hi. Primer vaig haver d'arribar a la conclusió que servia per a alguna cosa més que per dir coses com ara "l'autobús triga més que de costum", "quin gol de Messi!", o "avui m'he llepat els dits amb un suquet de peix". A mi, que quan em poso a escriure els dits sovint se m'escapen pel teclat i he de posar-me fre, això d'haver de limitar-me als 140 caràcters em va molt be per exercitar-me en la concisió. I com a tastaolletes que sóc, que m'agrada beure de moltes fonts, també em va molt bé rebre un munt de missatges que no ultrapassen aquella llargària. Aquests dies enrere, he aprofitat viatges de metro o autobús, per anar seguint les piulades que Nadia enviava desde la plaça Tahrir d'El Caire. O a casa, mentre treballava en una pantalla, de tant desviava la mirada cap a la pantalla veïna, on els missatges de Nadia anaven informant els seus milers de seguidor dels esdeveniments.

De vegades, però, m'agradaria posar un filtre a Twitter. I és quan el Barça juga. És com si, de sobte, la major part de piulades portessin totes l'etiqueta #barça. La gent va explicant escenes del partit, si fan un gol, si han fet porres... Com que no m'interessa gens el futbol, totes aquestes piulades per a mi són soroll. Però què hi farem! És el peatge que he de pagar per assabentar-me de coses molt més interessants i per poder piular jo també per Twitter.