Comprar, llençar, comprar

Una de les vegades que vaig canviar d'ordinador, en intentar imprimir amb el nou, m'era impossible de fer-ho. Em va costar molt esbrinar quin era el motiu: la impressora tenia ja nou anys i l'ordinador no sabia que existia perquè era... massa vella! Quan, tres anys després de tenir la primera càmera de fotos digital, vaig voler comprar una nova bateria perquè la d'origen durava molt poc temps carregada, no vaig poder aconseguir una bateria de la marca original. Van dir-me que era un model "antic" i ja no en feien bateries. Per sort, com en els medicaments, hi ha les genèriques i vaig trobar-ne una que hi anava bé. Quan un dels ordinadors que he tingut va tenir una avaria en el maquinari (per sort, el disc dur estava íntegre), vaig dur-lo a un servei oficial per veure si me'l podien reparar. Per mirar-lo i fer un pressupost de la reparació --suposant que es pogués reparar-- havia de pagar 200 o 300 euros, que únicament podria recuperar si després em reparaven l'ordinador. Quan se'm va fer malbé el primer mòbil, tampoc el vaig poder reparar perquè ja tenia sis o set anys.

Vivim en l'era del comprar, llençar, comprar. En molts casos perquè et trobes amb circumstàncies com les que he indicat, però també es parla de l'obsolescència planificada o programada: la programació, per part del fabricant, de la vida útil d'un producte perquè no ultrapassi un temps determinat, de manera que el consumidor hagi de renovar-lo tot o parcialment.

El documental Comprar, llençar, comprar, tracta del que la narradora anomena el motor secret de la societat de consum: l'obsolescència planificada, que no és nova, sinó que va començar en la primera meitat del segle XX, quan els fabricants de bombetes d'incandescència van formar un grup de pressió que va fer que les bombetes fossin dissenyades de manera que la seva vida fos limitada. En aquesta pel·lícula mostren com a exemple actual el cas d'un noi a qui falla la impressora i, en dur-la a reparar li diuen que la reparació serà més cara que allò que li costaria una nova impressora (això és perquè avui dia el negoci no el fan amb la impressora, sinó amb la tinta). Però el noi no vola renunciar a la seva impressora i al final esbrina que la causa de l'avaria és l'existència d'un xip, incorporat a la impressora, que marca la seva vida útil. Superat aquest temps, la impressora deixa de funcionar. Al final, el noi aconsegueix, mitjançant programari lliure, reprogramar el xip, posar-lo a zero, i la impressora torna a funcionar.

Fa un parell de dies, en una conversa amb altres persones, algú va preguntar si això de la impressora que presenta el documental, amb una caducitat que ve programada pel fabricant, era cert. Jo, que sempre em mostro escèptica de tot, aquesta vegada vaig ser molt ingènua i vaig dir que hi havia l'exemple del noi del documental. Però Comprar, llençar, comprar és una pel·lícula i, encara que es presenti com un documental, podria haver-hi una part de ficció.

Potser el proper dimarts podré resoldre alguns dels meus dubtes sobre la veritat que hi ha en la història del noi que busca --i troba-- la solució per superar l'obsolescència planificada de la seva impressora. El documental es podrà veure dimarts, 18 de gener, en el "Calaix de ciència" que organitzen l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra (OCC-UPF). Hi haurà un debat, que espero que sigui força animat, en què participaran Cosima Dannoritzer, directora del documental, Joan Úbeda, productor del documental, i Manel Palencia-Lefler, professor de la Facultat de Comunicació de la UPF; a més del públic assistent. Moderarà el debat Vladimir de Semir, director de l'OCC-UPF.

Informació pràctica:
Film: Comprar, llençar, tirar
Data i hora: 18 de gener 2011, 19.00 hores
Lloc: Auditori del Campus de la Comunicació UPF
         C/ Roig Roc Boronat, 138 Barcelona (vegeu el mapa)

El campus de la Comunicació de la UPF es troba en el districte 22@, en el Poble Nou. Casualment es parlarà de les estratègies per promoure el consum en un lloc que té molt aprop un gran centre de consum: el centre comercial de La Maquinista Glòries.

Potser us interessi:
- "Trash People" a Barcelona (09.06.2007). Si més no, hi ha un artista que aprofita les deixalles tecnològiques.
- Alejandro Espinosa. Arte sostenible. Un altre artista que obté les matèries primeres per a les seves obres d'entre les deixalles tecnològiques.

Foto: Trash People (M. Piqueras, Barcelona, juny 2007)