La Vanguardia va recordar recentment la historia de la "font màgica" de Montjuïc, que va ser dissenyada per Carles Buïgas per a l'exposició de 1929 (si hi cliqueu al damunt, veureu la imatge ampliada).
Del seu dissenyador diu:
No entenc que Buïgas no figurés en el llibre Guinness dels records en una doble entrada: a) com a l'enginyer més ancià que ha fet una obra (si va néixer el 1808, el 1929 tindria 121 anys) i b) com la persona més longeva (segons La Vanguardia, va viure 171 anys).
Per altra banda, això d'ingeniero electricista em sona bastant estrany. Si bé, en països llatinoamericans és freqüent, aquí em sembla que aquests enginyers són anomenats ingenieros eléctricos, de la mateixa manera que es parla d'ingenieros electrónicos, aeronàuticos, mecánicos, etcètera. Però potser ara se'n diuen així també aquí.
dimarts, 30 de novembre del 2010
dilluns, 29 de novembre del 2010
A la vora del mar
Ahir vaig anar a votar molt d'hora. El dia era fred, però assolellat i després de votar vaig apropar-me fins la vora del mar, a la platja del Bogatell. Com que de vegades, vora mar el vent bufa fort, vaig anar preparada amb un xal de llana que m'agrada molt perquè no pesa gens i abriga força. Vaig seure una estona en un banc per contemplar la mar embravida. No feia vent i, al sol, el xal em destorbava. Me'l vaig treure i vaig deixar-lo al meu costat.
Camí de casa, vaig adonar-me que no duia el xal. Em vaig emprenyar amb mi mateixa per no haver-ne tingut cura. Em sembla que en tota la meva vida no n'he tingut un altre que m'agradés tant. És d'una llana molt suau, que sembla que acaroni i transmetia una escalfor lleugera. Si l'hagués comprat a Barcelona, avui mateix aniria a comprar-ne un altre. Però el vaig comprar a Montevideo; una mica lluny per tornar-hi ara mateix.
Ahir a la tarda pensava quin deu haver estat el seu destí. M'imaginava que potser l'havia trobat una velleta de les que passejaven al sol o aquella que estava fent exercicis en els aparells de gimnàstica que hi ha prop del rellotge de sol. O un noi que l'haurà guardat per regalar a la xicota (no es veia gens rebregat; podria passar per nou). O una noia motxillera amb qui m'havia creuat abans... Sigui qui sigui qui l'hagi recollit, espero que l'apreciï tant com jo.
Fotos: M. Piqueras (28.11.2010)
Camí de casa, vaig adonar-me que no duia el xal. Em vaig emprenyar amb mi mateixa per no haver-ne tingut cura. Em sembla que en tota la meva vida no n'he tingut un altre que m'agradés tant. És d'una llana molt suau, que sembla que acaroni i transmetia una escalfor lleugera. Si l'hagués comprat a Barcelona, avui mateix aniria a comprar-ne un altre. Però el vaig comprar a Montevideo; una mica lluny per tornar-hi ara mateix.
Ahir a la tarda pensava quin deu haver estat el seu destí. M'imaginava que potser l'havia trobat una velleta de les que passejaven al sol o aquella que estava fent exercicis en els aparells de gimnàstica que hi ha prop del rellotge de sol. O un noi que l'haurà guardat per regalar a la xicota (no es veia gens rebregat; podria passar per nou). O una noia motxillera amb qui m'havia creuat abans... Sigui qui sigui qui l'hagi recollit, espero que l'apreciï tant com jo.
Fotos: M. Piqueras (28.11.2010)
Les eleccions catalanes a la premsa estrangera
La premsa estrangera es fa ressò de les eleccions catalanes. Aquí va una mostra dels titulars d'alguns diaris que indiquen com han vist aquestes eleccions. El primer, Le Figaro: "Debacle de Zapatero a Catalunya":
La Repubblica: "Catalunya, caiguda dels socialistes majoria per als nacionalistes"
Público (el portugués): "Nacionalistes amb prou majoria per governar a Catalunya"
The New York Times: "El vot de Catalunya reflecteix el desig de menys obligacions amb Madrid."
La Repubblica: "Catalunya, caiguda dels socialistes majoria per als nacionalistes"
Público (el portugués): "Nacionalistes amb prou majoria per governar a Catalunya"
The New York Times: "El vot de Catalunya reflecteix el desig de menys obligacions amb Madrid."
diumenge, 28 de novembre del 2010
Amb el nas obturat, com Montanelli
Quan era petita, sovint em sortia sang pel nas. La meva mare agafava un manyoc de cotó fluix, el remullava amb aigua oxigenada i amb aquell tampó m'obturava el forat per on sortia sang. Acostumava a ser molt efectiu i en pocs minuts havia deixat de sortir sang.
Aquest matí, camí de l'Escola Ausiàs March de les Corts, on hi ha el col·legi electoral on em correspon votar, sentia el meu nas com si a cada nariu portés entaforat un tampó d'aquells que m'hi ficava la meva mare per tallar l'hemorràgia nasal. Molt a desgrat meu, he votat un partit que no em satisfà, però és que no n'hi ha cap que em satisfaci i que em faci anar a les urnes amb il·lusió. Per tant, he hagut de fer com deia Montanelli, anar a votar amb el nas obturat, per no sentir la ferum d'una llista amb un programa que té moltes coses que no m'agraden, però que és el que menys em desagrada.
Per cert, sobre Montanelli, aquests dies algunes persones l'han parafrasejat i han dit que anirien anar a votar "amb una pinça al nas", com l'escriptor i periodista italià. Segons sembla, no va ser ben bé així, i Montanelli no va fer mai referència a cap pinça, sinó que hauria parlat d'obturar-se el nas: "Turiamoci il naso e votiamo..." (obturem-nos el nas i votem...).
Atès el panorama polític actual, amb una pinça no n'hi ha prou per anar a votar; sempre quedarà algun petit forat per on la ferum arribi a les mucoses de les nostres narius. Cal un bon tampó que ens obturi el nas completament. Aquest vespre sabré si ha valgut la pena tapar-me el nas.
Aquest matí, camí de l'Escola Ausiàs March de les Corts, on hi ha el col·legi electoral on em correspon votar, sentia el meu nas com si a cada nariu portés entaforat un tampó d'aquells que m'hi ficava la meva mare per tallar l'hemorràgia nasal. Molt a desgrat meu, he votat un partit que no em satisfà, però és que no n'hi ha cap que em satisfaci i que em faci anar a les urnes amb il·lusió. Per tant, he hagut de fer com deia Montanelli, anar a votar amb el nas obturat, per no sentir la ferum d'una llista amb un programa que té moltes coses que no m'agraden, però que és el que menys em desagrada.
Per cert, sobre Montanelli, aquests dies algunes persones l'han parafrasejat i han dit que anirien anar a votar "amb una pinça al nas", com l'escriptor i periodista italià. Segons sembla, no va ser ben bé així, i Montanelli no va fer mai referència a cap pinça, sinó que hauria parlat d'obturar-se el nas: "Turiamoci il naso e votiamo..." (obturem-nos el nas i votem...).
Atès el panorama polític actual, amb una pinça no n'hi ha prou per anar a votar; sempre quedarà algun petit forat per on la ferum arribi a les mucoses de les nostres narius. Cal un bon tampó que ens obturi el nas completament. Aquest vespre sabré si ha valgut la pena tapar-me el nas.
dijous, 25 de novembre del 2010
Homenaje de los escritores en lengua castellana a la lengua catalana
Los abajo firmados, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos històricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir con ocasión de las medidas de Gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.Així comença el "Homenaje de los escritores en lengua castellana a la lengua catalana" que l'any 1924 van signar un grup d'escriptors de llengua castellana, entre els quals hi havia Ramón Menéndez Pidal, Concha Espina, Jose i Eduardo Ortega y Gasset, Azorín, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Azaña y Ramón Pérez de Ayala. va publicar-se en el Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (vol. 11, núm. 82, gener a març 1924).
Me n'ha enviat el pdf Jordi Lleonart, investigador del Departament de Recursos Marins Renovables de l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, a qui agrada investigar també aspectes diversos de la història, la llengua i la cultura catalanes, en molts casos en relació amb la seva professió (vegeu per exemple, aquestes interessants reflexions entorn dels noms del peixos, a partir d'una conferència que va impartir en el Museu de zoologia el 1998).
L'Homenaje continua així:
Es el idioma la expresión más intima y característica de la espiritiualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que estas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.El text sencer i la resposta de Francesc Carreras Candi, president de l'esmentada Acadèmia de Bones Lletres, Ferran Valls i Taberner, de l'Institut d'Estudis Catalans, i d'altres, pot veure's en la versió electrònica del Boletín, publicada en el portal de revistes RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert).
El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.
Potser us interessarà:
El bilingüisme, una reserva cognitiva (12.11.2010)
Models per predir l'extinció d'una llengua (i per salvar-la) (03.11.20109
Models per predir la mort d'una llengua (09.04.2010)
dimecres, 24 de novembre del 2010
Gràcies, papa!
Fa un parell d'hores que en Lluís és en el seu despatx assegut davant la taula de treball, amb la mirada clavada en els telèfons: el fix i el mòbil, que ha deixat l'un a costat de l'altre. No pot concentrar-se en la seva feina. Anit, a casa, tampoc va poder preparar aquell report que Mossèn Pere li havia demanat sobre el desenvolupament de la catequesi a la parròquia els darrers cursos. Va passar-se més d'una hora davant l'ordinador i no va escriure-hi més que unes poques línies. El seu cap era en un altre lloc. Com ara. Aquest matí, la Montserrat ha de recollir les anàlisis. Ja hi deu haver anat? Si ja hi anat, què espera a trucar-li? Potser no té bones notícies? Fa dies que imagina el plaer de sentir la veu de la Montserrat que li diu: "Ha sortit positiu!" Però qui sap; si bé té moltes probabilitats que sigui així, sense les anàlisis no es pot saber.
De sobte, els seus pensament queden interromputs per l'al·leluia que sona en el mòbil (en Pep és molt distret i va triar aquest to per si mai s'oblida de desconnectar el mòbil abans d'anar a missa). És la Montserrat: "Lluís, bones notícies!! Ha donat positiu! Aquesta nit ho celebrarem. No t'oblidis de passar per la farmàcia a comprar condons. Jo he d'anar a l'ambulatori perquè em facin les primeres receptes de retrovirals."
En Lluís obre un calaix. En treu un sobre i un llibre. El sobre conté la carta que la Montserrat va rebre de l'hospital on van operar-la d'aquella fractura oberta de la tíbia; es va complicar i van haver de fer-li una transfusió. Li comunicaven que es posés immediatament en contacte amb l'hospital. Per un error humà en el banc de sang, no s'havia retirat una bossa que havia donat positiu en les anàlisis de la sida, i la probabilitat que ella hagués resultat infectada eren altes.
El llibre és una edició en anglès --l'única que ha pogut aconseguir i d'estranquis, a través d'un contacte de mossèn Pere en el Vaticà, perquè encara no és a la venda-- de l'obra que ha escrit Benet XVI: Light of the World, la llum del món. Hi té marcada la pàgina on el sant pare justifica l'ús del preservatiu. Si una prostituta pot demanar al client que es posi un condó per evitar el contagi de la sida, més motiu tindrà una parella casada i catòlica practicant. O no?
De sobte, els seus pensament queden interromputs per l'al·leluia que sona en el mòbil (en Pep és molt distret i va triar aquest to per si mai s'oblida de desconnectar el mòbil abans d'anar a missa). És la Montserrat: "Lluís, bones notícies!! Ha donat positiu! Aquesta nit ho celebrarem. No t'oblidis de passar per la farmàcia a comprar condons. Jo he d'anar a l'ambulatori perquè em facin les primeres receptes de retrovirals."
En Lluís obre un calaix. En treu un sobre i un llibre. El sobre conté la carta que la Montserrat va rebre de l'hospital on van operar-la d'aquella fractura oberta de la tíbia; es va complicar i van haver de fer-li una transfusió. Li comunicaven que es posés immediatament en contacte amb l'hospital. Per un error humà en el banc de sang, no s'havia retirat una bossa que havia donat positiu en les anàlisis de la sida, i la probabilitat que ella hagués resultat infectada eren altes.
El llibre és una edició en anglès --l'única que ha pogut aconseguir i d'estranquis, a través d'un contacte de mossèn Pere en el Vaticà, perquè encara no és a la venda-- de l'obra que ha escrit Benet XVI: Light of the World, la llum del món. Hi té marcada la pàgina on el sant pare justifica l'ús del preservatiu. Si una prostituta pot demanar al client que es posi un condó per evitar el contagi de la sida, més motiu tindrà una parella casada i catòlica practicant. O no?
dimarts, 23 de novembre del 2010
Brown, Hazen i la nistatina
Quan es descriu per primera vegada un organisme o una molècula o se sintetitza un compost químic, cal posar-los un nom. El nom triat pot tenir relació amb una persona, amb un lloc geogràfic, amb les característiques d'allò que es descobreix, etc. Així, la penicil·lina pren el nom del gènere del fong d'on es va obtenir (Penicillium), el bacteri Escherichia coli, recorda l'investigador austro-alemany Theodor Escherich; les plantes i animals amb espècies que duen en el nom científic l'adjectiu llatí edulis, indiquen que són comestibles.
És ben diferent l'origen del nom de la nistatina, un antibiòtic antifúngic, és a dir, que s'empra per a les infeccions causades per fongs, no pas per bacteris, contra els quals és completament inactiva. És el primer antibiòtic antifúngic que es va aïllar, i va ser descobert el 1949 per dues investigadores nord-americanes: Rachel F. Brown (1898-1980) i Elizabeth L. Hazen (1885-1975), que en principi el van anomenar fungicidina. Tanmateix, després li van canviar el nom per recordar el centre on s'havia fet la descoberta. El nom anglès actual és nystatin que ve de New York State Department of Health (Departament de Salut de l'Estat de Nova York). En català s'anomena 'nistatina'.
La troballa de Brown i Hazen no va ser fruit de l'atzar, sinó d'un treball de cribratge entre molts compostos químics obtinguts a partir de microbis. Quan va començar-se a aplicar la penicil·lina, que era un producte del metabolisme d'una floridura, es va pensar que a la natura hi devia haver molts altres compostos amb poder antibiòtic, entre els quals potser n'hi hauria que serien efectius contra els fongs. La nistatina, van obtenir-la a partir d'una nova espècie de bacteri del gènere Streptomyces, que es troba principalment en el sòl, i que comprèn altres espècies que produeixen antibiòtics com ara l'estreptomicina, l'actinomicetina, la clorotetraciclina o la neomicina. Aquella espècie de bacteri van anomenar-la Streptomyces noursei, perquè van obtenir-la d'una mostra de terra agafada en el jardí d'una família amiga de Hazen que es deien Nourses de cognom.
La descoberta d'aquestes dues pioneres de la lluita contra les infeccions fúngiques amb productes antibiòtics va ser molt oportuna. Si bé el desenvolupament i aplicació dels "altres" antibiòtics (els que eliminen els bacteris), especialment els anomenats "d'ampli espectre" (els que són eficaços contra molts bacteris), va produir resultats espectaculars en la lluita contra les infeccions bacterianes, va tenir com a conseqüència l'augment de les infeccions fúngiques. Això s'explica perquè els antibiòtics d'ampli espectre maten moltes espècies de bacteris, no únicament les que causen la infecció. És com si llencéssim una bomba per matar un batalló enemic que es trobés en un lloc on hi hagués també molta altra gent. La bomba no discriminaria i els mataria tots. I en el nostre cos hi ha molts més bacteris beneficiosos que no pas perjudicials. També tenim fongs, que normalment no causen cap perjudici i van fent la viu-viu. Si desapareixen els bacteris o les seves poblacions disminueixen molt, els fongs aprofiten l'oportunitat per fer-se els amos. Els fongs també poden proliferar en persones immunodeprimides (per exemple, malaltes de sida o de càncer, o que segueixen un tractament per evitar el rebuig després del trasplantament d'algun òrgan).
Una de les infeccions fúngiques més freqüents és la candidosi (o candidiasi) oral, que popularment es coneix com muguet, pel color blanc de la zona infectada. Està causada pel fong Candida albicans, que forma unes plaques blanquinoses que solen localitzar-se a la llengua, la mucosa de les genives i en el paladar, però que poden estendre's cap a la faringe, l'esòfag, la tràquea i els bronquis.
L'any 1952 van sol·licitar la patent de la nistatina i el mètode per produir-la. En expirar la patent, els beneficis que va produir ultrapassaven els 13 milions de dòlars, que les dues investigadores van donar a una fundació que subvenciona la recerca científica innovadora (Research Corporation for Science Advancement). La meitat d'aquells diners no tenien cap destinació específica i l'altra meitat es destinaria a beques i subvencions en l'àmbit de les ciències de la vida.
Rachel F. Brown, una de les dues dones que van descobrir la nistatina, va néixer el 23 de novembre de 1898. Val la pena aprofitar la data per recordar la descoberta que ella i la seva col·lega Elizabeth L. Hazen van fer.
Bibliografia:
Wainwright M (2008) Some highlights in the history of fungi in medicine -- A personal journey. Fungal Biology Reviews 22:97-102
Hazen EL, Brown R (1951) Fungicidin, an antibiotic by a soil actinomycete. Proc. Soc Exp Biol Med 76:93-7
És ben diferent l'origen del nom de la nistatina, un antibiòtic antifúngic, és a dir, que s'empra per a les infeccions causades per fongs, no pas per bacteris, contra els quals és completament inactiva. És el primer antibiòtic antifúngic que es va aïllar, i va ser descobert el 1949 per dues investigadores nord-americanes: Rachel F. Brown (1898-1980) i Elizabeth L. Hazen (1885-1975), que en principi el van anomenar fungicidina. Tanmateix, després li van canviar el nom per recordar el centre on s'havia fet la descoberta. El nom anglès actual és nystatin que ve de New York State Department of Health (Departament de Salut de l'Estat de Nova York). En català s'anomena 'nistatina'.
La troballa de Brown i Hazen no va ser fruit de l'atzar, sinó d'un treball de cribratge entre molts compostos químics obtinguts a partir de microbis. Quan va començar-se a aplicar la penicil·lina, que era un producte del metabolisme d'una floridura, es va pensar que a la natura hi devia haver molts altres compostos amb poder antibiòtic, entre els quals potser n'hi hauria que serien efectius contra els fongs. La nistatina, van obtenir-la a partir d'una nova espècie de bacteri del gènere Streptomyces, que es troba principalment en el sòl, i que comprèn altres espècies que produeixen antibiòtics com ara l'estreptomicina, l'actinomicetina, la clorotetraciclina o la neomicina. Aquella espècie de bacteri van anomenar-la Streptomyces noursei, perquè van obtenir-la d'una mostra de terra agafada en el jardí d'una família amiga de Hazen que es deien Nourses de cognom.
Rachel F. Brown i Elizabeth L. Hazen |
La descoberta d'aquestes dues pioneres de la lluita contra les infeccions fúngiques amb productes antibiòtics va ser molt oportuna. Si bé el desenvolupament i aplicació dels "altres" antibiòtics (els que eliminen els bacteris), especialment els anomenats "d'ampli espectre" (els que són eficaços contra molts bacteris), va produir resultats espectaculars en la lluita contra les infeccions bacterianes, va tenir com a conseqüència l'augment de les infeccions fúngiques. Això s'explica perquè els antibiòtics d'ampli espectre maten moltes espècies de bacteris, no únicament les que causen la infecció. És com si llencéssim una bomba per matar un batalló enemic que es trobés en un lloc on hi hagués també molta altra gent. La bomba no discriminaria i els mataria tots. I en el nostre cos hi ha molts més bacteris beneficiosos que no pas perjudicials. També tenim fongs, que normalment no causen cap perjudici i van fent la viu-viu. Si desapareixen els bacteris o les seves poblacions disminueixen molt, els fongs aprofiten l'oportunitat per fer-se els amos. Els fongs també poden proliferar en persones immunodeprimides (per exemple, malaltes de sida o de càncer, o que segueixen un tractament per evitar el rebuig després del trasplantament d'algun òrgan).
Cultiu de Candida albicans |
L'any 1952 van sol·licitar la patent de la nistatina i el mètode per produir-la. En expirar la patent, els beneficis que va produir ultrapassaven els 13 milions de dòlars, que les dues investigadores van donar a una fundació que subvenciona la recerca científica innovadora (Research Corporation for Science Advancement). La meitat d'aquells diners no tenien cap destinació específica i l'altra meitat es destinaria a beques i subvencions en l'àmbit de les ciències de la vida.
Rachel F. Brown, una de les dues dones que van descobrir la nistatina, va néixer el 23 de novembre de 1898. Val la pena aprofitar la data per recordar la descoberta que ella i la seva col·lega Elizabeth L. Hazen van fer.
Bibliografia:
Wainwright M (2008) Some highlights in the history of fungi in medicine -- A personal journey. Fungal Biology Reviews 22:97-102
Hazen EL, Brown R (1951) Fungicidin, an antibiotic by a soil actinomycete. Proc. Soc Exp Biol Med 76:93-7
Foto de les dues investigadores: Wadsworth Center (New York State Department of Health)
Foto de Candida albicans: CDC/Dr. William Kaplan [Public domain], via Wikimedia Commons
Se'n van les ganes de menjar pernil
Veient aquest vídeo de "Igualdad Animal", una organització que promou el veganisme, se'n van les ganes de menjar pernil, botifarra i totes les delícies derivades del porc. La veritat es que la narració de la veu en off em sembla en alguns moments exagerada i esbiaixada cap a l'antropocentrisme. Per exemple, el lletons que hi surten no són lechones, sinó bebés. I no crec que la col·locació d'un xip a l'orella d'un porc sigui molt més dolorosa que la de molts piercings o tatuatges que llueix molta gent. Expliquen també, com una aberració causada per l'amuntegament, que moltes verres mengen les cries mortes o malaltes. El meu pare, que era de poble i a casa seva havien criat sempre alguns porcs, però en condicions més "humanes" --o potser més "animals", segons com es miri-- de les que veiem en el vídeo, explicava que era normal que algunes verres mengessin de tant en tant alguna de les seves cries.
Malgrat que hi trobi algunes exageracions en la narració, les imatges ens mostren la crueltat de la cria intensiva del porc. Però em costa de creure que allò s'ajusti a la normativa europea. És que ni entenc que la carn d'aquells animals sotmesos a aquella situació d'estrès continuat pugui ser bona i tendra. Vull pensar que es una excepció. Però el fet que sigui una excepció no significa que no calgui posar-hi remei i establir uns controls que evitin el maltractament a què se sotmet aquelles pobres bèsties des del naixement.
La meva àvia materna era del Prat del Llobregat, de quan el Prat era un poble de pagesos, on a cada casa hi havia també vaques, porcs, gallines, conills i altres animals. M'agradava molt que ens portessin --a mi i als meus germans-- a veure la germana de la meva àvia, a qui tota la família anomenava la tia Noia (mai no he sabut com es deia). Vivia en el carrer de Barcelona, una zona del Prat que, quan hi vaig passar fa uns quinze anys, no vaig saber reconèixer. Aquell carrer de poble, amb cases d'una o dues plantes, amb patis, corrals i estables, és ara un carrer d'aspecte completament urbà, amb cases de pisos.
La tia Noia tenia sempre alguna verra amb lletons. Eren els porcs més nets que he vist a la meva vida. Tenien la carn rosada, sense aquella capa de ronya que jo havia vist en els porcs d'altres llocs. No sé si els devia raspallar, però ho semblava. A més, aquells animals tenien molt d'espai per moure's. Duien una vida tranquil·la, que no s'assemblava en res a la d'aquestes pobres bèsties del vídeo, condemnades des del naixement a viure amuntegades i gairebé sense poder-se moure.
M'agradaria conèixer l'opinió objectiva d'algú que conegui bé les granges de porcs, sense la visió esbaixada que pugui tenir una persona vegana. Per cert, quin tipus de calçat deuen usar els vegans? Perquè no volen res que sigui d'origen animal. Potser espardenyes o esclops?
Malgrat que hi trobi algunes exageracions en la narració, les imatges ens mostren la crueltat de la cria intensiva del porc. Però em costa de creure que allò s'ajusti a la normativa europea. És que ni entenc que la carn d'aquells animals sotmesos a aquella situació d'estrès continuat pugui ser bona i tendra. Vull pensar que es una excepció. Però el fet que sigui una excepció no significa que no calgui posar-hi remei i establir uns controls que evitin el maltractament a què se sotmet aquelles pobres bèsties des del naixement.
La meva àvia materna era del Prat del Llobregat, de quan el Prat era un poble de pagesos, on a cada casa hi havia també vaques, porcs, gallines, conills i altres animals. M'agradava molt que ens portessin --a mi i als meus germans-- a veure la germana de la meva àvia, a qui tota la família anomenava la tia Noia (mai no he sabut com es deia). Vivia en el carrer de Barcelona, una zona del Prat que, quan hi vaig passar fa uns quinze anys, no vaig saber reconèixer. Aquell carrer de poble, amb cases d'una o dues plantes, amb patis, corrals i estables, és ara un carrer d'aspecte completament urbà, amb cases de pisos.
Pati i corral al Prat de Llobregat (Foto: S. Piqueras, aprox. 1953) |
La tia Noia tenia sempre alguna verra amb lletons. Eren els porcs més nets que he vist a la meva vida. Tenien la carn rosada, sense aquella capa de ronya que jo havia vist en els porcs d'altres llocs. No sé si els devia raspallar, però ho semblava. A més, aquells animals tenien molt d'espai per moure's. Duien una vida tranquil·la, que no s'assemblava en res a la d'aquestes pobres bèsties del vídeo, condemnades des del naixement a viure amuntegades i gairebé sense poder-se moure.
M'agradaria conèixer l'opinió objectiva d'algú que conegui bé les granges de porcs, sense la visió esbaixada que pugui tenir una persona vegana. Per cert, quin tipus de calçat deuen usar els vegans? Perquè no volen res que sigui d'origen animal. Potser espardenyes o esclops?
dilluns, 22 de novembre del 2010
Sostenidors contra el canvi climàtic
Me n'assabento a través d'una notícia a The New York Times: fins al 31 de novembre, moltes botigues italianes de roba interior Intimissimi donen tres euros per cada parell de sostenidors vells de qualsevol marca i en qualsevol estat de conservació que les clientes duguin a la botiga. (En realitat no els donen; els descompten de la compra d'un altre parell.)
El destí dels sostenidors que recullin serà el reciclatge. No pas per fer-ne més sostenidors, però. En un projecte amb l'empresa O.V.A.T., els utilitzaran per a fer panells aïllants de la calor i del soroll. A Barcelona hi ha algunes botigues Intimissimi, però la campanya només es fa a Itàlia.
El 2009, comentava en aquest bloc el premi Ig Nobel de salut pública concedit als inventors d'uns sostenidors que podien convertir-se en mascaretes antigàs en cas d'emergència. Encara se'n podria treure més profit si després també es reciclessin per fer-ne panells aïllants.
El 2009, comentava en aquest bloc el premi Ig Nobel de salut pública concedit als inventors d'uns sostenidors que podien convertir-se en mascaretes antigàs en cas d'emergència. Encara se'n podria treure més profit si després també es reciclessin per fer-ne panells aïllants.
Les eco-esglésies italianes
A Màntua (Itàlia) set parròquies han constituït un consorci per construir un parc fotovoltaic. Tot va començar quan volien instal·lar calefacció a les esglésies, però no tenien diners per a fer-ho. Aleshores van pensar en la possibilitat de construir el parc fotovoltaic. Ho explica aquest vídeo de La Repúbblica.
Van aconseguir un préstec de 6 milions d'euros, amb els quals van fer obres a les esglésies i van construir el parc, que té 4309 panells fotovoltaics. Venen a la xarxa elèctrica l'electricitat produïda i amb els diners que obtenen van pagant el préstec. A més d'haver pogut pagar la instal·lació de calefacció, l'ús d'energia fotovoltaica per a escalfar les set esglésies representa un estalvi d'emissions de CO2 equivalent a 700 tones per any.
Van aconseguir un préstec de 6 milions d'euros, amb els quals van fer obres a les esglésies i van construir el parc, que té 4309 panells fotovoltaics. Venen a la xarxa elèctrica l'electricitat produïda i amb els diners que obtenen van pagant el préstec. A més d'haver pogut pagar la instal·lació de calefacció, l'ús d'energia fotovoltaica per a escalfar les set esglésies representa un estalvi d'emissions de CO2 equivalent a 700 tones per any.
diumenge, 21 de novembre del 2010
El "Nadal" dels sikh?
Ja he dit alguna vegada que el Raval és un barri de Barcelona que em proporciona moltes sorpreses. O potser ja no m'hauria de sorprendre, tenint en compte la mescla de cultures que avui dia hi ha en aquell barri.
Aquest matí anava a l'assemblea de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), que es feia a l'Institut d'Estudis Catalans, i en apropar-me als jardins Fleming des de la plaça de la Gardunya, he sentit molt de xivarri i un soroll com de timbals. Uns nois amb indumentària hindú venien des del carrer Hospital i corrien en direcció al carrer del Carme, com si no volguessin perdre's algun espectacle.
En arribar als jardins Fleming, malgrat els barracons que hi ha ara per les obres de reforma de la plaça de la Gardunya, he vist una espectacle multicolor. Nois i homes amb el turbant típic dels sikh o amb el cap cobert amb mocadors de color groc o ataronjat i els vestits de colors vius. Justament en aquell moment començava a passar per allà una desfilada. Al capdavant duien una pancarta i he pensat si no seria una manifestació de la comunitat hindú en contra dels que han fet declaracions xenòfobes els darrers temps. De seguida m'he adonat, però, que allò semblava més aviat una processó.
He preguntat de què es tractava a un sikh que hi havia aturat a la vorera i m'ha dit que era una celebració religiosa, però sense més explicacions; no semblava que tingués gaire ganes de parlar --potser creuen que una dona no s'ha d'adreçar a un desconegut? No he pogut evitar la temptació i m'he quedat allà a veure la processó, que és un espectacle més entretingut que una assemblea d'una associació (només m'he perdut els deu primers minuts de l'assemblea de la SCHCT).
És curiós que hi ha coses que són recurrents en la majoria de religions. Hi havia uns homes que duien unes bosses plenes de pètals que anaven llençant damunt els que desfilaven, com es fa en processons catòliques. I, dalt d'una quimera de pali i papamòbil, hi havia un guru que, amb una mena de plomall, semblava que anés beneint la gent i els llocs per on passava.
I, com en altres religions, les dones també relegades a un segon pla. Desfilaven al darrere, amb les criatures.
Ara ja sé que celebren: el naixement del guru Nanak (1469-1539), fundador de la religió sikh. Sembla ser que va néixer a l'abril, però avui dia la commemoració d'aquell esdeveniment es fa coincidir amb la Lluna plena de novembre. I aquesta nit tindrem Lluna plena.
Aquest matí anava a l'assemblea de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), que es feia a l'Institut d'Estudis Catalans, i en apropar-me als jardins Fleming des de la plaça de la Gardunya, he sentit molt de xivarri i un soroll com de timbals. Uns nois amb indumentària hindú venien des del carrer Hospital i corrien en direcció al carrer del Carme, com si no volguessin perdre's algun espectacle.
En arribar als jardins Fleming, malgrat els barracons que hi ha ara per les obres de reforma de la plaça de la Gardunya, he vist una espectacle multicolor. Nois i homes amb el turbant típic dels sikh o amb el cap cobert amb mocadors de color groc o ataronjat i els vestits de colors vius. Justament en aquell moment començava a passar per allà una desfilada. Al capdavant duien una pancarta i he pensat si no seria una manifestació de la comunitat hindú en contra dels que han fet declaracions xenòfobes els darrers temps. De seguida m'he adonat, però, que allò semblava més aviat una processó.
He preguntat de què es tractava a un sikh que hi havia aturat a la vorera i m'ha dit que era una celebració religiosa, però sense més explicacions; no semblava que tingués gaire ganes de parlar --potser creuen que una dona no s'ha d'adreçar a un desconegut? No he pogut evitar la temptació i m'he quedat allà a veure la processó, que és un espectacle més entretingut que una assemblea d'una associació (només m'he perdut els deu primers minuts de l'assemblea de la SCHCT).
Els que duen corbata no semblen sikh |
És curiós que hi ha coses que són recurrents en la majoria de religions. Hi havia uns homes que duien unes bosses plenes de pètals que anaven llençant damunt els que desfilaven, com es fa en processons catòliques. I, dalt d'una quimera de pali i papamòbil, hi havia un guru que, amb una mena de plomall, semblava que anés beneint la gent i els llocs per on passava.
I, com en altres religions, les dones també relegades a un segon pla. Desfilaven al darrere, amb les criatures.
Ara ja sé que celebren: el naixement del guru Nanak (1469-1539), fundador de la religió sikh. Sembla ser que va néixer a l'abril, però avui dia la commemoració d'aquell esdeveniment es fa coincidir amb la Lluna plena de novembre. I aquesta nit tindrem Lluna plena.
dissabte, 20 de novembre del 2010
La política al carrer
M'agradaria saber si hi ha gaire polítics que vagin al mercat de manera habitual. Ves per on, quan s'apropen les eleccions, a tots els entra la dèria d'anar-hi. No pas perquè vulguin omplir la nevera sinó per omplir el cap a la gent amb les seves promeses (o potser en el mercat també critiquen els adversaris?).
Ahir, davant la Boqueria hi havia el de Ciutadans (com vegeu, vestit i amb posat de bon nen):
Aquest matí, davant del mercat de les Corts, aquests altres:
No sabia de quin partit era aquest logotip amb unes fletxes mirant cap al centre, però he vist que a les banderes deia "Reagrupament". Després, quan he passat al costat de la Boqueria, he vist uns nois amb samarretes com les que diuen els que anaven al mercat de les Corts.
A quarts de sis, tornava cap a casa i a la Rambla he coincidit amb una manifestació:
No havia vist mai una bandera independentista que portés enganxada una bandera republicana. Em sembla un pleonasme visual. O és que potser hi ha independentistes monàrquics? I, si n'hi ha, de quina monarquia?
La manifestació estava convocada per "Unitat contra el feixisme i el racisme", que no crec que sigui un partit polític, sinó més aviat una plataforma a la qual s'han adherit associacions, entitats i col·lectius diversos i també subseccions de partits.
Fotos: M. Piqueras (19-20.11.2010)
Ahir, davant la Boqueria hi havia el de Ciutadans (com vegeu, vestit i amb posat de bon nen):
Aquest matí, davant del mercat de les Corts, aquests altres:
No sabia de quin partit era aquest logotip amb unes fletxes mirant cap al centre, però he vist que a les banderes deia "Reagrupament". Després, quan he passat al costat de la Boqueria, he vist uns nois amb samarretes com les que diuen els que anaven al mercat de les Corts.
A quarts de sis, tornava cap a casa i a la Rambla he coincidit amb una manifestació:
No havia vist mai una bandera independentista que portés enganxada una bandera republicana. Em sembla un pleonasme visual. O és que potser hi ha independentistes monàrquics? I, si n'hi ha, de quina monarquia?
La manifestació estava convocada per "Unitat contra el feixisme i el racisme", que no crec que sigui un partit polític, sinó més aviat una plataforma a la qual s'han adherit associacions, entitats i col·lectius diversos i també subseccions de partits.
Fotos: M. Piqueras (19-20.11.2010)
divendres, 19 de novembre del 2010
Això és propaganda electoral?
Fa uns dies escrivia en aquest bloc les meves impressions d'un debat electoral sobre ciència i recerca al qual vaig assistir i que em va sorprendre perquè, en general, els representats dels partits no van centrar-se en les crítiques a altres partits. Veig que allò va ser una excepció. Com més proper és el dia de les eleccions, més es dediquen a parlar --malament-- d'altre partits i menys a explicar el seu programa.
Entenc que en un míting, al qual se suposa que assisteixen els seguidors del partit que l'organitza, es puguin encendre els ànims i, sense pensar-s'hi massa, en deixin anar alguna contra els contrincants. Però el que no entenc és que això es faci en un espot publicitari, que requereix un guió previ, una filmació, un muntatge, etc.
Avui he vist un espot que primer creia que era d'un partit determinat, perquè tota l'estona hi sortia el seu cap de llista. Però aviat m'he adonat que era impossible que un partit es tirés pedres a la teulada i mostrés que en comptes d'avançar reculen. Quan al final he vist a la pantalla el cap de llista d'un altre partit, he entès que era la versió amb imatges dels retrets i desqualificacions que es fan els un als altres en mítings i declaracions als mitjans i que no publicitaven el partit del protagonista de l'espot, sinó el del senyor que ha sortit al final.
Això és propaganda electoral? Potser aquest tipus d'anunci tingui molt d'èxit per convèncer la gent a votar els partits que els encarreguen. Jo dec ser una rara avis, perquè em causa l'efecte contrari.
Entenc que en un míting, al qual se suposa que assisteixen els seguidors del partit que l'organitza, es puguin encendre els ànims i, sense pensar-s'hi massa, en deixin anar alguna contra els contrincants. Però el que no entenc és que això es faci en un espot publicitari, que requereix un guió previ, una filmació, un muntatge, etc.
Avui he vist un espot que primer creia que era d'un partit determinat, perquè tota l'estona hi sortia el seu cap de llista. Però aviat m'he adonat que era impossible que un partit es tirés pedres a la teulada i mostrés que en comptes d'avançar reculen. Quan al final he vist a la pantalla el cap de llista d'un altre partit, he entès que era la versió amb imatges dels retrets i desqualificacions que es fan els un als altres en mítings i declaracions als mitjans i que no publicitaven el partit del protagonista de l'espot, sinó el del senyor que ha sortit al final.
Això és propaganda electoral? Potser aquest tipus d'anunci tingui molt d'èxit per convèncer la gent a votar els partits que els encarreguen. Jo dec ser una rara avis, perquè em causa l'efecte contrari.
dijous, 18 de novembre del 2010
Discriminació positiva
En el seu comentari a la meva entrada d'ahir en aquest bloc, un lector em diu:
Jo crec que a una persona se l'ha de triar per la seva vàlua, però també entenc que, quan hi ha una situació de desequilibri o desavantatge, cal fer alguna cosa per posar-hi remei. Hi ha dones molt bones en el seu camp que potser passarien desapercebudes si no hi hagués aquestes polítiques de paritat i de discriminació positiva. Per exemple, no entenc de futbol ni m'interessa, i potser m'equivoqui, però em fa l'efecte que, en la majoria d'equips de primera divisió, la proporció de dones en els juntes directives no reflecteix ni de bon tros la proporció de dones que són sòcies de l'equip. Potser si apliquessin la discriminació positiva s'afanyarien a buscar en el teixit associatiu dones amb capacitat directiva; però, algun equip ho ha fet?
Pel que fa a l'educació, en Ferran m'ha deixat intrigada i m'agradaria saber què és allò que veu pels instituts i que el té tant preocupat.
no crec massa en cap discriminació positiva, i en el tema de la dona tampoc, crec que al final provoca que els seus assoliments no tinguin la credibilitat que han de tenir, les persones siguin home o dona han de estar en els puestos per la seva vàlua no pel seu sexe (paritat), encara que això seria un altre tema. Penso que això es una qüestió d'educació, i veient el que veig per instituts... em preocupa molt, i d'això no es parla.Per què a una dona que ocupa un lloc de responsabilitat se li exigeix excel·lència --o se li suposa que ha de tenir-la? Per què, quan una dona és mediocre, la gent pensa que l'han col·locada allà per qüestió de quota? És que no hi ha molts homes mediocres que ocupen càrrecs de responsabilitat? Segurament més que dones (no pas perquè hi hagi més homes mediocres, sinó perquè hi ha més homes ocupant càrrecs de responsabilitat). Una dona pot ocupar aquell càrrec per motius semblants als que podrien fer que un home mediocre també es trobi en llocs directius: per nepotisme o algun tipus d'influència, per partidisme, perquè és una persona que a primera vista enganya i pot semblar de més vàlua de la que té en realitat; perquè és una trepa i posaria la traveta a qualsevol que se li posés pel davant...
Jo crec que a una persona se l'ha de triar per la seva vàlua, però també entenc que, quan hi ha una situació de desequilibri o desavantatge, cal fer alguna cosa per posar-hi remei. Hi ha dones molt bones en el seu camp que potser passarien desapercebudes si no hi hagués aquestes polítiques de paritat i de discriminació positiva. Per exemple, no entenc de futbol ni m'interessa, i potser m'equivoqui, però em fa l'efecte que, en la majoria d'equips de primera divisió, la proporció de dones en els juntes directives no reflecteix ni de bon tros la proporció de dones que són sòcies de l'equip. Potser si apliquessin la discriminació positiva s'afanyarien a buscar en el teixit associatiu dones amb capacitat directiva; però, algun equip ho ha fet?
Pel que fa a l'educació, en Ferran m'ha deixat intrigada i m'agradaria saber què és allò que veu pels instituts i que el té tant preocupat.
dimecres, 17 de novembre del 2010
So many things...
En una samarreta que vaig comprar fa gairebé vint anys en una llibreria de vell de Nova York, i que encara conservo, es veu una figura que carrega una pila enorme de llibres i unes lletres que diuen "So many books, so little time". Un dia se'm va acudir d'escriure aquesta frase a google i vaig trobar-me una botiga en línia on venien la meva samarreta! (i una altra que faria les delícies de l'autor del Diari d'un llibre vell)
Ves per on, després de tants anys m'he assabentat que tinc una samarreta d'Edward Gorey (1925-2000), escriptor i il·lustrador que va ser un mestre de l'humor macabre. Llàstima que la tinc ja molt gastada i només me la poso per casa.
Avui dia, que no cal ser una persona rica per poder tenir moltes coses, es podrien fer multitud de variacions sobre el text de la samarreta, segons els desitjos de cadascú. És cert que hi ha tants de llibres per llegir i tan poc temps, però també hi ha molts llocs per visitar, moltes pel·lícules per veure, molts concerts per escoltar, molts plats per provar... i molt poc temps per poder fer tot això.
M'agradaria no tenir res a fer per poder fer moltes coses, per tenir temps. Cada cop que obro la bústia de correu i veig aquell bé de deu d'informació sobre activitats de tota mena, em queda un regust amargant en veure tot el que m'estic perdent. El mes de novembre, especialment, amb la celebració de la Setmana de la Ciència, rebo informació d'un munt d'activitats, i no únicament a Barcelona. Malauradament la majoria de les invitacions que rebo acaben a la paperera; a la real, si són invitacions rebudes per correu postal, o la virtual, si són invitacions rebudes per correu electrònic.
De vegades m'agradaria anunciar-les en el bloc perquè en pogués gaudir la gent que disposa de temps. En alguna ocasió ho faig, però si ho fes sempre això, més que un bloc més o menys personal, esdevindria un tauló d'anuncis i no era aquesta la meva intenció quan vaig començar-lo.
Malgrat que l'anunci potser ja no estigui a temps d'atreure ningú, no puc estar-me d'informar sobre l'activitat que, un cop més, es durà a terme en el mercat de Les Corts amb motiu de la Setmana de la Ciència.
Dijous 18 de novembre 2010, en el mercat hi haurà un taller pràctic (dues sessions, una a les 10.15 i una altra a les 12.00) de cuina, amb explicacions sobre la base científica dels plats que es preparin, les seves propietats, etc. i amb un tast . Enguany, Any Internacional de l'Apropament de les Cultures, es prepararan quatre plats d'orígens ben diversos: l'Europa mediterrània (polenta), el nord d'Àfrica (tagín de pollastre), Àsia (dumplings/farcellets fregits) i Amèrica del Sud (dolç de tapioca amb fruita tropical).
Com a novetat, enguany tindrem el complement d'una sessió de cinefòrum a la tarda. A les 18.30, en el Centre Cívic Les Corts (c/ Dolors Masferrer 33-35, Barcelona; aforament limitat a 147 persones), es projectarà el film Tortilla Soup, que serà presentat per la seva directora, Maria Ripoll. Després de la projecció hi haurà un col·loqui.
Volia posar aquí el tràiler de Tortilla Soup, però m'ha semblat més interessant aquesta entrevista feta per al programa Cinema3 de TV3:
Aquestes activitats estan coorganitzades pel Consell per a la Igualtat de les Dones de les Corts i l'Associació Catalana de Comunicació Científica, amb el suport del Mercat de les Corts, la FECYT i el Ministerio de Ciencia e Innovación.
Ves per on, després de tants anys m'he assabentat que tinc una samarreta d'Edward Gorey (1925-2000), escriptor i il·lustrador que va ser un mestre de l'humor macabre. Llàstima que la tinc ja molt gastada i només me la poso per casa.
Avui dia, que no cal ser una persona rica per poder tenir moltes coses, es podrien fer multitud de variacions sobre el text de la samarreta, segons els desitjos de cadascú. És cert que hi ha tants de llibres per llegir i tan poc temps, però també hi ha molts llocs per visitar, moltes pel·lícules per veure, molts concerts per escoltar, molts plats per provar... i molt poc temps per poder fer tot això.
M'agradaria no tenir res a fer per poder fer moltes coses, per tenir temps. Cada cop que obro la bústia de correu i veig aquell bé de deu d'informació sobre activitats de tota mena, em queda un regust amargant en veure tot el que m'estic perdent. El mes de novembre, especialment, amb la celebració de la Setmana de la Ciència, rebo informació d'un munt d'activitats, i no únicament a Barcelona. Malauradament la majoria de les invitacions que rebo acaben a la paperera; a la real, si són invitacions rebudes per correu postal, o la virtual, si són invitacions rebudes per correu electrònic.
De vegades m'agradaria anunciar-les en el bloc perquè en pogués gaudir la gent que disposa de temps. En alguna ocasió ho faig, però si ho fes sempre això, més que un bloc més o menys personal, esdevindria un tauló d'anuncis i no era aquesta la meva intenció quan vaig començar-lo.
Malgrat que l'anunci potser ja no estigui a temps d'atreure ningú, no puc estar-me d'informar sobre l'activitat que, un cop més, es durà a terme en el mercat de Les Corts amb motiu de la Setmana de la Ciència.
Dijous 18 de novembre 2010, en el mercat hi haurà un taller pràctic (dues sessions, una a les 10.15 i una altra a les 12.00) de cuina, amb explicacions sobre la base científica dels plats que es preparin, les seves propietats, etc. i amb un tast . Enguany, Any Internacional de l'Apropament de les Cultures, es prepararan quatre plats d'orígens ben diversos: l'Europa mediterrània (polenta), el nord d'Àfrica (tagín de pollastre), Àsia (dumplings/farcellets fregits) i Amèrica del Sud (dolç de tapioca amb fruita tropical).
Com a novetat, enguany tindrem el complement d'una sessió de cinefòrum a la tarda. A les 18.30, en el Centre Cívic Les Corts (c/ Dolors Masferrer 33-35, Barcelona; aforament limitat a 147 persones), es projectarà el film Tortilla Soup, que serà presentat per la seva directora, Maria Ripoll. Després de la projecció hi haurà un col·loqui.
Volia posar aquí el tràiler de Tortilla Soup, però m'ha semblat més interessant aquesta entrevista feta per al programa Cinema3 de TV3:
Aquestes activitats estan coorganitzades pel Consell per a la Igualtat de les Dones de les Corts i l'Associació Catalana de Comunicació Científica, amb el suport del Mercat de les Corts, la FECYT i el Ministerio de Ciencia e Innovación.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Vist a la Facultat de Biologia UB
Ahir vaig anar a visitar un professor a l'edifici Ramon Margalef de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Sempre que entro en algun centre universitari m'agrada mirar els taulons d'anuncis, amb informació sobre activitats molt diverses. Entre els anuncis, avisos i propaganda, hi havia un cartell en què demanaven donants d'òvuls per a l'Institut Dexeus i uns altres en què demanaven donants d'esperma per a l'Institut CEFER. Però no qualsevol noi pot ser donador de semen per a l'Instituto CEFER: els donants han de ser de "raça asiàtica" o de "raça negra":
Em pensava que, en l'espècie humana, les races no existien. Si més no, tots els humans actuals som de la mateixa subespècie i les diferències genètiques entre persones que semblen de "raça" diferent no són suficient per poder dir que hi ha una raça negra, una d'asiàtica (groga?) una de blanca, etc.
Un altre cartell curiós és el que anuncia aquest cicle d'encontres "Pensar lo inconciente" (sic):
I en la mateixa línia que aquests encontres, hi ha aquest curs d'introducció a la psicoanàlisi:
Quan jo era jove, Freud i la psicoanàlisi estaven de moda. Jo mateixa vaig llegir-me alguns llibres de Freud que si ara els trobés segurament els enviaria directament al contenidor de reciclatge. Però ve't aquí que la psicoanàlisi sembla aguantar el pas del temps en alguns sectors i fins i tot revifar. Com les modes en el vestir, que van i vénen, aquesta també sembla haver tornat.
Em pensava que, en l'espècie humana, les races no existien. Si més no, tots els humans actuals som de la mateixa subespècie i les diferències genètiques entre persones que semblen de "raça" diferent no són suficient per poder dir que hi ha una raça negra, una d'asiàtica (groga?) una de blanca, etc.
Un altre cartell curiós és el que anuncia aquest cicle d'encontres "Pensar lo inconciente" (sic):
I en la mateixa línia que aquests encontres, hi ha aquest curs d'introducció a la psicoanàlisi:
Quan jo era jove, Freud i la psicoanàlisi estaven de moda. Jo mateixa vaig llegir-me alguns llibres de Freud que si ara els trobés segurament els enviaria directament al contenidor de reciclatge. Però ve't aquí que la psicoanàlisi sembla aguantar el pas del temps en alguns sectors i fins i tot revifar. Com les modes en el vestir, que van i vénen, aquesta també sembla haver tornat.
dilluns, 15 de novembre del 2010
L'altra Josephine Baker
La gent que ja tenim una certa edat associem el nom de Josephine Baker amb una cantant i ballarina nord-americana que va viure de 1906 a 1975 i en realitat es deia Freda Josephine McDonald; va establir-se a França i era coneguda com a activista en favor dels drets humans i per haver adoptat 12 orfes de diversos països. En el seu temps va ser molt famosa.
Tanmateix, hi va haver una altra Josephine Baker (Sara Josephine Baker, 1873-1945), pionera de la medicina comunitària, que no va ser tan famosa com la cantant nord-americana, i de la qual val penar conèixer la vida i el que va fer per millorar la salut de la població a Nova York. Tothom la coneixia per Josephine i va ser ja molt endavant en la seva vida quan va fer servir també el primer nom o la inicial, per distingir-se de la cantant, que era més coneguda que ella.
Sara Josephine Baker va néixer a Poughkeepsie (Nova York) el 15 de novembre de 1873, en una família quàquera benestant. Quan Josephine tenia setze anys, el pare va morir de febre tifoide i ella va decidir-se a estudiar medicina per poder lluitar contra les infeccions, que mataven tanta gent. No ho va tenir fàcil, perquè en aquella època no hi havia molts centres universitaris que acceptessin dones.
Després de treballar algun temps a Boston, va establir-se a Nova York, on va muntar una consulta i va fer oposicions per a inspectora mèdica al Departament de Salut Pública de Nova York. Van destinar-la al barri de Hell's Kitchen, que a començament del segle XX era un dels més miserables de Manhattan, amb una mortalitat infantil molt gran, especialment durant els mesos d'estiu en què hi havia molts casos de disenteria. Sovint havia d'actuar de mediadora, intentant convèncer la gent de la necessitat i conveniència de prendre determinades mesures higièniques o preventives. Podien encarregar-li tasques com ara anar, acompanyada d'un policia, a un alberg on feien cap per dormir els rodamons, per vacunar-los de la verola; havien d'anar-hi entre la mitjanit i les sis de la matinada, que era quan sabien que els trobarien dormint. O com va fer durant l'epidèmia de meningits de 1905-1906, en què va haver de voltar per la ciutat de Nova York prenent mostres, fent puncions espinals, diagnosticant casos i comprovant que les persones afectades seguissin els tractaments adequats.
Un cas molt sonat en què va participar va ser el de Mary Mallon, la cuinera irlandesa que treballava a Nova York, on va arribar a contagiar 57 persones de febre tifoide, malaltia que ella no patia però n'era portadora sana. (No descriuré aquí els detalls de la història, que ja vaig explicar en una altra entrada del bloc.) Baker va ser enviada a una de les cases on van localitzar la cuinera perquè li prengués mostres de sang per fer anàlisis. La primera vegada va ser impossible perquè Mallon va tancar-li la porta als nassos. Quan l'endemà hi va tornar amb alguns policies, la cuinera va intentar escapar i van haver de perseguir-la i fer-la sortir d'un amagatall on s'havia ficat en una casa veïna.
Les malalties infeccioses i parasitosis eren molt freqüents en les escoles (tenir polls semblava una cosa normal). Hi havia inspectors escolars que anaven per les cases i feien anar a l'escola els nens i nenes que hi trobaven, sense tenir en compte si la falta a l'escola era perquè estaven malalts. Una infermera va unir-se al grup de Baker i es va encarregar d'anar per les escoles vetllant per la higiene i controlant la salut de la mainada. Els resultats van ser tan bons que el Departament de Salut de la ciutat va engegar un programa amb visites a totes les escoles.
Allò que més preocupava Baker era la salut infantil en una ciutat on la tercera part de les morts eren nens i nenes de menys de cinc anys, i una cinquena part de tots els morts tenien menys de dos anys. Estava convençuda que moltes d'aquelles morts podien prevenir-se i va lluitar perquè l'Ajuntament de Nova York dediqués esforços a la medicina preventiva i a l'educació en salut pública. El 1908 es va dur a terme la primera campanya, amb infermeres que visitaven les cases on hi havia nadons en un barri dels més pobres (Lower East City) i explicaven a les mares les normes que havien d'adoptar per tenir-ne cura adequadament. Els resultats van ser espectaculars, amb 1200 morts menys que l'estiu anterior, i es va crear la Divisió d'Higiene Infantil, al front de la qual va estar Baker fins al 1923. Malgrat l'oposició dels metges, que la van canalitzar a través de l'Acadèmia de Medicina de Nova York, es va aprovar el treball de les llevadores i les estadístiques van mostrar que morien moltes més dones que parien en hospitals, amb assistència mèdica, que no pas les que ho feien a casa, assistides per una llevadora.
Baker, però, tenia enemics que van voler fer-la fora dels circuïts de salut pública, fins al punt que una trentena de metges de Brooklyn van enviar una carta a l'alcalde de Nova York queixant-se que el treball de Baker estava arruïnant les seves carreres perquè la mainada estava sana. Quan Baker va conèixer l'existència de la carta va dir que se sentia afalagada per la impressió que d'ella tenien els metges. Va lluitar també en favor de les "marones" (little mothers), nenes que amb vuit o nou anys havien de fer-se càrrec de germans i germanes més petits perquè la mare pogués anar a treballar. Atès que era impossible que la mare deixés la feina, van organitzar uns cursets per ensenyar a aquelles nenes com tenir cura dels seus germanets i germanetes.
La necessitat d'obtenir finançament per a molts dels seus projectes per a la millora de la població van fer de Sara Josephine Baker una activista i va participar en molts comitès i associacions. A més, va escriure cinc llibres sobre salud infantil i materna, i nombrosos articles per a diaris i revistes, a més dels articles professionals per a revistes mèdiques. El 1939 va publicar-se la seva autobiografia. Quan Baker va morir, el 1945, en la necrològica que va publicar The New York Times es deia que, gràcies al seu treball, Nova York s'havia convertit en una de les ciutats més segures per als nadons.
Potser us interessarà:
- Mary Mallone, la tifoide (aquest blog, 22.08.2009)
- O'Hern EM (1985) Profiles of pioneer women scientists. Acropolis Books, Washington DC (cap. I, pp 21-30)
- Matyas ML (2000) Sara Josephine Baker: physician and public health worker
Sara Josephine Baker |
Tanmateix, hi va haver una altra Josephine Baker (Sara Josephine Baker, 1873-1945), pionera de la medicina comunitària, que no va ser tan famosa com la cantant nord-americana, i de la qual val penar conèixer la vida i el que va fer per millorar la salut de la població a Nova York. Tothom la coneixia per Josephine i va ser ja molt endavant en la seva vida quan va fer servir també el primer nom o la inicial, per distingir-se de la cantant, que era més coneguda que ella.
Sara Josephine Baker va néixer a Poughkeepsie (Nova York) el 15 de novembre de 1873, en una família quàquera benestant. Quan Josephine tenia setze anys, el pare va morir de febre tifoide i ella va decidir-se a estudiar medicina per poder lluitar contra les infeccions, que mataven tanta gent. No ho va tenir fàcil, perquè en aquella època no hi havia molts centres universitaris que acceptessin dones.
Després de treballar algun temps a Boston, va establir-se a Nova York, on va muntar una consulta i va fer oposicions per a inspectora mèdica al Departament de Salut Pública de Nova York. Van destinar-la al barri de Hell's Kitchen, que a començament del segle XX era un dels més miserables de Manhattan, amb una mortalitat infantil molt gran, especialment durant els mesos d'estiu en què hi havia molts casos de disenteria. Sovint havia d'actuar de mediadora, intentant convèncer la gent de la necessitat i conveniència de prendre determinades mesures higièniques o preventives. Podien encarregar-li tasques com ara anar, acompanyada d'un policia, a un alberg on feien cap per dormir els rodamons, per vacunar-los de la verola; havien d'anar-hi entre la mitjanit i les sis de la matinada, que era quan sabien que els trobarien dormint. O com va fer durant l'epidèmia de meningits de 1905-1906, en què va haver de voltar per la ciutat de Nova York prenent mostres, fent puncions espinals, diagnosticant casos i comprovant que les persones afectades seguissin els tractaments adequats.
Un cas molt sonat en què va participar va ser el de Mary Mallon, la cuinera irlandesa que treballava a Nova York, on va arribar a contagiar 57 persones de febre tifoide, malaltia que ella no patia però n'era portadora sana. (No descriuré aquí els detalls de la història, que ja vaig explicar en una altra entrada del bloc.) Baker va ser enviada a una de les cases on van localitzar la cuinera perquè li prengués mostres de sang per fer anàlisis. La primera vegada va ser impossible perquè Mallon va tancar-li la porta als nassos. Quan l'endemà hi va tornar amb alguns policies, la cuinera va intentar escapar i van haver de perseguir-la i fer-la sortir d'un amagatall on s'havia ficat en una casa veïna.
Les malalties infeccioses i parasitosis eren molt freqüents en les escoles (tenir polls semblava una cosa normal). Hi havia inspectors escolars que anaven per les cases i feien anar a l'escola els nens i nenes que hi trobaven, sense tenir en compte si la falta a l'escola era perquè estaven malalts. Una infermera va unir-se al grup de Baker i es va encarregar d'anar per les escoles vetllant per la higiene i controlant la salut de la mainada. Els resultats van ser tan bons que el Departament de Salut de la ciutat va engegar un programa amb visites a totes les escoles.
A la feina, aprox. 1912 |
Allò que més preocupava Baker era la salut infantil en una ciutat on la tercera part de les morts eren nens i nenes de menys de cinc anys, i una cinquena part de tots els morts tenien menys de dos anys. Estava convençuda que moltes d'aquelles morts podien prevenir-se i va lluitar perquè l'Ajuntament de Nova York dediqués esforços a la medicina preventiva i a l'educació en salut pública. El 1908 es va dur a terme la primera campanya, amb infermeres que visitaven les cases on hi havia nadons en un barri dels més pobres (Lower East City) i explicaven a les mares les normes que havien d'adoptar per tenir-ne cura adequadament. Els resultats van ser espectaculars, amb 1200 morts menys que l'estiu anterior, i es va crear la Divisió d'Higiene Infantil, al front de la qual va estar Baker fins al 1923. Malgrat l'oposició dels metges, que la van canalitzar a través de l'Acadèmia de Medicina de Nova York, es va aprovar el treball de les llevadores i les estadístiques van mostrar que morien moltes més dones que parien en hospitals, amb assistència mèdica, que no pas les que ho feien a casa, assistides per una llevadora.
Baker, però, tenia enemics que van voler fer-la fora dels circuïts de salut pública, fins al punt que una trentena de metges de Brooklyn van enviar una carta a l'alcalde de Nova York queixant-se que el treball de Baker estava arruïnant les seves carreres perquè la mainada estava sana. Quan Baker va conèixer l'existència de la carta va dir que se sentia afalagada per la impressió que d'ella tenien els metges. Va lluitar també en favor de les "marones" (little mothers), nenes que amb vuit o nou anys havien de fer-se càrrec de germans i germanes més petits perquè la mare pogués anar a treballar. Atès que era impossible que la mare deixés la feina, van organitzar uns cursets per ensenyar a aquelles nenes com tenir cura dels seus germanets i germanetes.
La necessitat d'obtenir finançament per a molts dels seus projectes per a la millora de la població van fer de Sara Josephine Baker una activista i va participar en molts comitès i associacions. A més, va escriure cinc llibres sobre salud infantil i materna, i nombrosos articles per a diaris i revistes, a més dels articles professionals per a revistes mèdiques. El 1939 va publicar-se la seva autobiografia. Quan Baker va morir, el 1945, en la necrològica que va publicar The New York Times es deia que, gràcies al seu treball, Nova York s'havia convertit en una de les ciutats més segures per als nadons.
Potser us interessarà:
- Mary Mallone, la tifoide (aquest blog, 22.08.2009)
- O'Hern EM (1985) Profiles of pioneer women scientists. Acropolis Books, Washington DC (cap. I, pp 21-30)
- Matyas ML (2000) Sara Josephine Baker: physician and public health worker
dissabte, 13 de novembre del 2010
Banderes catalana i basca en un segell de Turkmenistan
Turkmenistan és un país situat a l'oest de l'Afganistan que ha fet de la filatèlia una indústria. A més dels típics segells d'animals, als quals tanta gent té afició, emeten segells per commemorar qualsevol esdeveniment. Així, el 1997, any de la mort de Diana de Gal·les, van emetre uns segells d'homenatge a la princesa desapareguda. Aquell any en feia 35 de la mort de Marilyn Monroe i van treure un full amb sis retrats de l'artista nord-americana.
Doncs bé, en un full commemoratiu, també de 1997, a costat del segell corresponent, hi surten les banderes catalana i basca; vegeu-les a la dreta del segell (si cliqueu damunt la imatge, la veureu ampliada):
En el catàleg diu: "Mariage de la Princesse Christine de Bourbon and Inaki Urdangarin". que hi hagi la bandera d'Euskadi suposo que deu ser per l'Urdangarin, que és basc. Devien pensar que ella era catalana perquè vivia a Barcelona?
Doncs bé, en un full commemoratiu, també de 1997, a costat del segell corresponent, hi surten les banderes catalana i basca; vegeu-les a la dreta del segell (si cliqueu damunt la imatge, la veureu ampliada):
En el catàleg diu: "Mariage de la Princesse Christine de Bourbon and Inaki Urdangarin". que hi hagi la bandera d'Euskadi suposo que deu ser per l'Urdangarin, que és basc. Devien pensar que ella era catalana perquè vivia a Barcelona?
divendres, 12 de novembre del 2010
Ordinadors portàtils i esterilitat masculina
No us heu parat mai a pensar perquè molts mascles de mamífer tenen els testicles en unes bosses a la part externa del cos? Si aquesta localització no tingués algun avantatge, no crec que hagués anat endavant en l'evolució, perquè em sembla que d'inconvenients en té bastants, començant per la nosa que deu fer --si més no aquesta és la meva percepció-- en els mascles d'Homo sapiens posar-se uns pantalons amb aquells penjolls a un costat i un altre, o el perill que jugant a futbol t'hi donin un cop de pilota.
La raó que aquesta "novetat" evolutiva prosperés és que dins del cos fa massa calor i això perjudica la formació de l'esperma i la seva qualitat. Fa anys, hi havia professions masculines que se sabia que podien causar esterilitat. Per exemple, els homes que treballaven en foneries, els ferrers, els que alimentaven les calderes de les locomotores de vapor, i que estaven exposats a temperatures molt altes de manera continuada durant la seva jornada laboral. Ara són més aviat els joves i no tan joves aficionats als ordinadors portàtils els qui poden tenir problemes d'esterilitat.
En les darreres dècades, la qualitat de l'esperma humà ha disminuït bastant per diversos factors, que poden ser ambientals o relacionats amb el tipus de vida que porti cada home. El contacte amb plaguicides, l'acumulació en el medi de contaminants persistens com ara el DDT o dels fums dels tubs d'escapament dels cotxes, alguns additius dels aliments, o el tabaquisme i l'obesitat, s'ha comprovat que no solen anar de la mà d'un esperma de primera classe.
Avui dia, hi ha un altre factor a tenir en compte: els ordinadors portàtils. No penséssiu que emeten radiacions o alguna cosa semblant. El seu efecte negatiu és per l'escalfor que transmeten als testicles dels homes que passen moltes hores amb el portàtil a la falda. Els homes en edat fèrtil que no vulguin veure compromesa la seva capacitat reproductora haurien de tenir-ho en compte.
Per saber-ne més:
- Sharpe RM (2010) Environmental/lifestyle effects on spermatogenesis. Phil Trans R Soc B 365:1697-1712
- Sheynkin Y et al. (2005) Increase in scrotal temperature in laptop computer users. Human Reproduction 25:452-455
La raó que aquesta "novetat" evolutiva prosperés és que dins del cos fa massa calor i això perjudica la formació de l'esperma i la seva qualitat. Fa anys, hi havia professions masculines que se sabia que podien causar esterilitat. Per exemple, els homes que treballaven en foneries, els ferrers, els que alimentaven les calderes de les locomotores de vapor, i que estaven exposats a temperatures molt altes de manera continuada durant la seva jornada laboral. Ara són més aviat els joves i no tan joves aficionats als ordinadors portàtils els qui poden tenir problemes d'esterilitat.
En les darreres dècades, la qualitat de l'esperma humà ha disminuït bastant per diversos factors, que poden ser ambientals o relacionats amb el tipus de vida que porti cada home. El contacte amb plaguicides, l'acumulació en el medi de contaminants persistens com ara el DDT o dels fums dels tubs d'escapament dels cotxes, alguns additius dels aliments, o el tabaquisme i l'obesitat, s'ha comprovat que no solen anar de la mà d'un esperma de primera classe.
Avui dia, hi ha un altre factor a tenir en compte: els ordinadors portàtils. No penséssiu que emeten radiacions o alguna cosa semblant. El seu efecte negatiu és per l'escalfor que transmeten als testicles dels homes que passen moltes hores amb el portàtil a la falda. Els homes en edat fèrtil que no vulguin veure compromesa la seva capacitat reproductora haurien de tenir-ho en compte.
Per saber-ne més:
- Sharpe RM (2010) Environmental/lifestyle effects on spermatogenesis. Phil Trans R Soc B 365:1697-1712
- Sheynkin Y et al. (2005) Increase in scrotal temperature in laptop computer users. Human Reproduction 25:452-455
Recerca i divulgació
A propòsit del Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, que vaig anunciar ahir en aquest bloc, un lector (Ferran) em diu en un comentari: "em preocupa més la manca d'ajut i suport a la investigació en general". Estic d'acord amb ell que calen més ajuts i suport per a la recerca, però crec que la divulgació és també molt necessària. Per diversos motius.
En primer lloc, cal tenir en compte que la major part de la recerca que es fa a Catalunya es duu a terme en centres públics, és a dir la paga la ciutadania amb els seus impostos. Convé que la gent sàpiga que fan els investigadors i investigadores amb els diners que reben de l'administració. Però el treball d'un laboratori o d'un grup de recerca no es pot explicar de la mateixa manera als col·legues de l'àmbit corresponent, que se n'assabenten a través dels articles publicats en revistes del ram, que a la població general. Per a això és necessària la divulgació.
Per altra banda, la ciència i la tecnologia i els seus avenços afecten com mai la vida quotidiana. La legislació actual ha de tractar molts temes que hi estan relacionats, des de l'aprovació de mesures per prevenir el canvi climàtic --o contrarestar-lo, atès que sembla que ja hem fet tard per a la prevenció-- , lleis en favor de la salut i la integritat física (penso ara en mesures per prevenir els accidents de trànsit o la contaminació, en la llei del tabac, etc.), fins a lleis relacionades amb l'ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les famoses TIC.
Debats socials actuals que preocupen molta gent tenen a veure amb la ciència i la tecnologia: l'esmentat canvi climàtic, vacunacions, transvasament, cultius transgènics, possible perill de les antenes de telefonia mòbil, fonts netes d'energia, deixalles nuclears, el TGV i la Sagrada Família, etc.
Per poder prendre decisions, cal primer disposar d'informació i saber destriar el gra de la palla, allò que és demagògia del que són dades contrastades. Moltes vegades ens movem més per les emocions que per la raó i donem més credibilitat a qui sap comunicar millor o crear aquesta empatia que ens mou a confiar en aquella persona.
Quant al Premi Joan Oró o altres de similars, no crec que la recerca surti gaire perjudicada per la seva existència, perquè pugui restar-li diners. El Departament d'Universitats (actualment el DIUE; abans el DURSI) subvenciona parcialment aquest premi i amb els diners que hi dedica segurament no n'hi hauria ni per comprar les pipetes o les provetes que qualsevol laboratori necessita. En canvi, el premi és un estímul perquè el jovent investigador s'animi a explicar la seva recerca.
I quan es parla de 'recerca', en la convocatòria del premi, no s'està fent referència exclusivament a la investigació que es fa en un laboratori ni tampoc queda restringit a l'àmbit de les ciències experimentals. Al llarg de les diverses convocatòries, hi ha hagut alguns premis o accèssits que eren d'àmbits que potser la gent no associa amb la recerca científica o tecnològica, com ara la lingüística o l'economia.
En primer lloc, cal tenir en compte que la major part de la recerca que es fa a Catalunya es duu a terme en centres públics, és a dir la paga la ciutadania amb els seus impostos. Convé que la gent sàpiga que fan els investigadors i investigadores amb els diners que reben de l'administració. Però el treball d'un laboratori o d'un grup de recerca no es pot explicar de la mateixa manera als col·legues de l'àmbit corresponent, que se n'assabenten a través dels articles publicats en revistes del ram, que a la població general. Per a això és necessària la divulgació.
Per altra banda, la ciència i la tecnologia i els seus avenços afecten com mai la vida quotidiana. La legislació actual ha de tractar molts temes que hi estan relacionats, des de l'aprovació de mesures per prevenir el canvi climàtic --o contrarestar-lo, atès que sembla que ja hem fet tard per a la prevenció-- , lleis en favor de la salut i la integritat física (penso ara en mesures per prevenir els accidents de trànsit o la contaminació, en la llei del tabac, etc.), fins a lleis relacionades amb l'ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les famoses TIC.
Debats socials actuals que preocupen molta gent tenen a veure amb la ciència i la tecnologia: l'esmentat canvi climàtic, vacunacions, transvasament, cultius transgènics, possible perill de les antenes de telefonia mòbil, fonts netes d'energia, deixalles nuclears, el TGV i la Sagrada Família, etc.
Per poder prendre decisions, cal primer disposar d'informació i saber destriar el gra de la palla, allò que és demagògia del que són dades contrastades. Moltes vegades ens movem més per les emocions que per la raó i donem més credibilitat a qui sap comunicar millor o crear aquesta empatia que ens mou a confiar en aquella persona.
Quant al Premi Joan Oró o altres de similars, no crec que la recerca surti gaire perjudicada per la seva existència, perquè pugui restar-li diners. El Departament d'Universitats (actualment el DIUE; abans el DURSI) subvenciona parcialment aquest premi i amb els diners que hi dedica segurament no n'hi hauria ni per comprar les pipetes o les provetes que qualsevol laboratori necessita. En canvi, el premi és un estímul perquè el jovent investigador s'animi a explicar la seva recerca.
I quan es parla de 'recerca', en la convocatòria del premi, no s'està fent referència exclusivament a la investigació que es fa en un laboratori ni tampoc queda restringit a l'àmbit de les ciències experimentals. Al llarg de les diverses convocatòries, hi ha hagut alguns premis o accèssits que eren d'àmbits que potser la gent no associa amb la recerca científica o tecnològica, com ara la lingüística o l'economia.
El bilingüisme, una reserva cognitiva
Si el destí d'una persona és patir alzheimer, de moment em sembla que no hi ha res per poder evitar-ho. Tanmateix, segons un article de recerca publicat aquesta setmana a la revista Neurology, hi ha una circumstància que pot retardar-ne l'aparició: el bilingüisme. Un estudi dut a terme a l'Institut Rotman, a Toronto (Canadà) reforça les conclusions d'estudis similars fets anteriorment, que el bilingüisme practicat al llarg de la vida actua com una reserva cognitiva i confereix protecció contra l'aparició de l'alzheimer.
Hi ha estudis epidemiològics que proven que les persones grans que porten una vida activa pel que fa a participació en activitats físiques, mentals i socials, estan parcialment protegida contra l'aparició de la demència. Aquests factors podrien compensar l'acumulació d'amiloide, que és el principal component de les plaques senils típiques de l'alzheimer.
Aquest estudi d'ara va fer-se en un grup de 211 pacients diagnosticats amb una probable malaltia d'alzheimer, 102 dels quals eren bilingües i 109 monolingües. Se'n va anar fent el seguiment i es va veure que, en els bilingües, l'aparició dels símptomes va retardar-se una mitjana de 5,1 anys en relació als monolingües. L'estudi va tenir en compte característiques socials i culturals dels pacients i conclou que el retard no pot atribuir-se a factors com ara el nivell d'educació, la situació professional o la immigració, com tampoc hi té a veure el sexe de les persones incloses en l'estudi.
Si bé els resultats d'un estudi fet en un grup de només 211 persones no em semblaria suficient per extrapolar-los a tota la població, el fet que arribi a les mateixes conclusions que estudis fets per altres grups de recerca, li confereix més fiabilitat.
He estat bilingüe des de la meva infància, parlant en català a la meva mare i a una àvia que no sabia parlar en castellà malgrat que hagués nascut a costat de Barcelona (al Prat de Llobregat) i que hagués vingut a viure a la capital en casar-se, i parlant en castellà al meu pare i a l'altra àvia, arribats d'un poble de Castella pocs anys abans de la guerra. M'alegro d'aquest bilingüisme per moltes coses, però ara en tinc una altra per estar-ne satisfeta i és pensar que, si mai he de contreure l'alzheimer, trigarà una mica més a manifestar-se.
Hi ha estudis epidemiològics que proven que les persones grans que porten una vida activa pel que fa a participació en activitats físiques, mentals i socials, estan parcialment protegida contra l'aparició de la demència. Aquests factors podrien compensar l'acumulació d'amiloide, que és el principal component de les plaques senils típiques de l'alzheimer.
Aquest estudi d'ara va fer-se en un grup de 211 pacients diagnosticats amb una probable malaltia d'alzheimer, 102 dels quals eren bilingües i 109 monolingües. Se'n va anar fent el seguiment i es va veure que, en els bilingües, l'aparició dels símptomes va retardar-se una mitjana de 5,1 anys en relació als monolingües. L'estudi va tenir en compte característiques socials i culturals dels pacients i conclou que el retard no pot atribuir-se a factors com ara el nivell d'educació, la situació professional o la immigració, com tampoc hi té a veure el sexe de les persones incloses en l'estudi.
Si bé els resultats d'un estudi fet en un grup de només 211 persones no em semblaria suficient per extrapolar-los a tota la població, el fet que arribi a les mateixes conclusions que estudis fets per altres grups de recerca, li confereix més fiabilitat.
He estat bilingüe des de la meva infància, parlant en català a la meva mare i a una àvia que no sabia parlar en castellà malgrat que hagués nascut a costat de Barcelona (al Prat de Llobregat) i que hagués vingut a viure a la capital en casar-se, i parlant en castellà al meu pare i a l'altra àvia, arribats d'un poble de Castella pocs anys abans de la guerra. M'alegro d'aquest bilingüisme per moltes coses, però ara en tinc una altra per estar-ne satisfeta i és pensar que, si mai he de contreure l'alzheimer, trigarà una mica més a manifestar-se.
ExpAliments: la festa de l'alimentació, aquest dissabte
Una bona alimentació és fonamental per a la nostra salut. Sobre nutrició i alimentació, en podreu aprendre moltes coses dissabte (13 de novembre 2010) al llarg del matí, alhora que passeu una bona estona. Pares i mares, avis i àvies, oncles i tietes i, com no, la mainada, trobaran a ExpAliments, la festa de l'alimentació, alguna activitat a la seva mida.
Copio del web de la festa:
Per al públic infantil: tallers i demostracions. I titelles.
Per al públic jove: activitats, tallers i microponències.
Per al públic no especialitzat: microponències, demostracions, estands, exposicions.
Per al públic especialitzat: microponències, pósters, exposicions.
Per a l’interessat en el patrimoni local: visites de portes obertes als nous pavellons restaurats.
Per a alumnes de Torribera: tot.
Per a professors de secundària: visites de portes obertes, demostracions, microponències, pósters.
Per a tothom: estands d’empreses d’alimentació i d’entitats.
El lloc on se celebraran aquestes activitats és el Campus de l'Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona. Torribera es una finca als afores de Santa Coloma de Gramenet, que ocupa els terrenys d'una antiga masia del segle XVIII que a començament del segle XX va comprar la Mancomunitat de Catalunya. Durant la dècada de 1920 s'hi van construir alguns edificis modernistes amb finalitat assistencial i sanitària.
Segons expliquen Miquel Bernardo i Rafael Casa a Història de la Psiquiatria a Catalunya, en la dècada de 1930, a Torribera s'hi va dur a terme una de les experiències més importants de la Generalitat relacionades amb la renovació de l'assistència psiquiàtrica. S'hi va adequar una masia pensada com a pas intermedi per a la reinserció social dels malalts mentals que estaven reclosos en manicomis. No tenia reixes ni muralles i s'organitzaven activitats laborals per als malalts que rebien, pel seu treball, tabac, diners, excursions i berenars en el camp, etc.
El curs 2010-2011, a Torribera, convertida en el campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, s'hi han iniciat els estudis de dos graus adscrits a la Facultat de Farmàcia d'aquella universitat: el de Nutrició humana i dietètica, i el de Ciència i tecnologia dels aliments.
El programa de la festa de l'alimentació i la informació per arribar a Torribera poden veure's en el web d'ExpAliments.
Copio del web de la festa:
Per al públic infantil: tallers i demostracions. I titelles.
Per al públic jove: activitats, tallers i microponències.
Per al públic no especialitzat: microponències, demostracions, estands, exposicions.
Per al públic especialitzat: microponències, pósters, exposicions.
Per a l’interessat en el patrimoni local: visites de portes obertes als nous pavellons restaurats.
Per a alumnes de Torribera: tot.
Per a professors de secundària: visites de portes obertes, demostracions, microponències, pósters.
Per a tothom: estands d’empreses d’alimentació i d’entitats.
El lloc on se celebraran aquestes activitats és el Campus de l'Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona. Torribera es una finca als afores de Santa Coloma de Gramenet, que ocupa els terrenys d'una antiga masia del segle XVIII que a començament del segle XX va comprar la Mancomunitat de Catalunya. Durant la dècada de 1920 s'hi van construir alguns edificis modernistes amb finalitat assistencial i sanitària.
Segons expliquen Miquel Bernardo i Rafael Casa a Història de la Psiquiatria a Catalunya, en la dècada de 1930, a Torribera s'hi va dur a terme una de les experiències més importants de la Generalitat relacionades amb la renovació de l'assistència psiquiàtrica. S'hi va adequar una masia pensada com a pas intermedi per a la reinserció social dels malalts mentals que estaven reclosos en manicomis. No tenia reixes ni muralles i s'organitzaven activitats laborals per als malalts que rebien, pel seu treball, tabac, diners, excursions i berenars en el camp, etc.
El curs 2010-2011, a Torribera, convertida en el campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, s'hi han iniciat els estudis de dos graus adscrits a la Facultat de Farmàcia d'aquella universitat: el de Nutrició humana i dietètica, i el de Ciència i tecnologia dels aliments.
El programa de la festa de l'alimentació i la informació per arribar a Torribera poden veure's en el web d'ExpAliments.
dijous, 11 de novembre del 2010
Joan Oró i la divulgació de la ciència
Vaig replicar-li que a ell li passava com a aquell personatge d'una obra de Molière que tota la vida havia estat parlant en prosa sense saber-ho. Que ell no havia fet allò que se sol entendre com a divulgació, és a dir, escriure articles o llibres per a un públic general, fer un programa de ràdio o de televisió o documentals, però que, sense adonar-se'n, durant molts anys havia fet divulgació. Oró sabia explicar la seva recerca d'una manera planera i comprensible. Recordo un programa de TV3 en què la mainada "entrevistava" gent famosa i Oró va saber explicara a aquells nens i nenes d'entre cinc i deu anys, amb paraules molt senzilles, en què consistia la seva professió.
Després de sentir el meu raonament, i lluint aquell somriure que no el va abandonar ni en la seva malaltia, Oró em va dir que no s'havia parat a pensar que explicar la seva recerca en una conferència al gran públic o en una entrevista fos fer divulgació.
Enguany arribem ja a la setena edició del Premi Joan Oró (en realitat la vuitena edició del premi, perquè en la primera edició no tenia nom), que té com a finalitat promoure, entre els joves investigadors i investigadores, l'interès per la divulgació en l'àmbit de la ciència, de l'enginyeria i de la tecnologia, de manera que sàpiguen explicar a la societat en què consisteix el seu treball. Des que es va instituir el premi, L'ACCC ha comptat amb el suport del Departament d'Universitats (amb els diversos noms que ha tingut i que crec que no m'aprendré mai) de la Generalitat per dur-lo a terme.
Fins al 2008, el Premi Joan Oró s'atorgava a un article escrit de divulgació d'un màxim de 6000 caràcters que descrivís el treball que l'autor o autora feia o havia fet en un termini no superiors als darrers cinc anys i que podia anar acompanyat d'alguna fotografia o d'il·lustracions --no com les que es fan per a publicar en una revista professional, sinó pensant en el caire divulgatiu que havia de tenir l'obra.
Malgrat que des del 2004 no han passat molts anys, els temps canvien i el 2009 vam pensar que calia posar-se al dia i que no es podia menystenir la força dels mitjans audiovisuals per comunicar i per divulgar. Per tant, es va decidir establir que el premi tingués dues modalitats: la tradicional, amb l'article escrit, i una altra per a un producte multimèdia, que podia ser un vídeo, una pàgina web, un bloc o qualsevol altre producte que utilitzés les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per a les dues modalitats hi ha dos requisits bàsics: que les persones que es presentin al premi no superin els 35 anys d'edat, i que l'article o el producte multimèdia tracti de la recerca de l'autor o autora.
La convocatòria de 2010 es va obrir a finals d'estiu i el termini per a la presentació d'obres (articles o productes multimèdia) és el 31 de desembre de 2010. En cada modalitat, s'atorga un primer premi de 1000 euros i fins a un màxim de tres accèssits de 350 euros, i el premi no pot quedar desert. En el web de l'ACCC, a més de les bases, hi ha alguns alguns consells pràctics per als participants i també inclou tots els articles premiats des que es va instituir el premi.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Enrica Calabresi
En una època de la meva vida que moltes de les meves lectures eren en italià, vaig llegir Il giardino dei Finzi-Contini, una novel·la de Giorgio Bassani amb un fons possiblement autobiogràfic, que es va publicar el 1962 (n'hi ha una versió catalana de 1987). Els Finzi-Contini eren una família jueva benestant de Ferrara, a qui l'autor va tractar durant la seva joventut, especialment el noi i la noia que eren d'edat semblant a la de Bassani. Amb aquest llibre vaig descobrir que la persecució als jueus no havia estat únicament cosa dels alemanys. Molts jueus italians, fins i tots els qui en un principi van adherir-se al feixisme, van ser perseguits pel govern de Mussolini, que els va marginar, desproveint-los dels seus drets i en molts casos també dels seus bens. Després, amb els nazis a Itàlia, van ser perseguits com a qualsevol altre territori ocupat per l'exercit alemany.
Enrica Calabresi (1891), que vull recordar avui, aniversari del seu naixement, formava part d'aquella burgesia jueva benestant i il·lustrada de Ferrara que descriu Bassani en el seu llibre. La seva història va passar desapercebuda fins que Alessandra Sforzi, entomòloga (biòloga especialitzada en insectes) de La Specola, una de les seccions del Museu de Ciències Naturals de Florència, va veure el nom de Calabresi citat moltes vegades en la bibliografia que consultava i en el nom de les espècies que estudiava (quan en una publicació se cita el nom científic d'una espècie, la primera vegada que apareix sol anar seguit del nom de la persona que la va descriure). A més, va tenir accés a moltes notes escrites per la mateixa Calabresi setanta anys abans. Juntament amb Marta Poggesi, especialista en amfibis i rèptils, dos grups d'animals que Calabresi també va investigar, van començar una recerca en el temps per recuperar de l'oblit aquella investigadora que va excel·lir en el món de la recerca zoològica en una època en què les dones científiques eren una rara avis.
Consultant arxius, anant a la cerca de possibles parents d'Enrica Calabresi i de persones que l'haguessin coneguda, Sforzi i Poggesi van poder reconstruir --especialment gràcies al testimoni d'un nebot-- la biografia d'aquella investigadora, i es van assabentar del seu tràgic final.
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família jueva benestant i culta, amb molts membres --homes i dones-- amb títols universitaris i on la ciència i les lletres eren apreciades. Tot i la seva elecció per les ciències, també s'interessava per l'art, la literatura i les llengües, i tenia bons coneixements d'anglès, francès i alemany. A la Universitat de Ferrara va estudiar matemàtiques, però també freqüentava les classes de zoologia i de botànica que feien a la Facultat de Medicina. Quan va descobrir la seva passió per la zoologia va marxar a Florència, on era possible estudiar ciències naturals. Allà, abans d'acabar els estudis ja va començar a treballar d'ajudant en el Gabinetto de Zoologia i Anatomia Comparada dels Vertebrats, i l'any següent va publicar el seu primer article.
Fins al 1932, Calabresi va treballar a l'Institut de Zoologia de la Regia Università de Florència, dedicada a la recerca i a la docència. Des del punt de vista científic, per a ella va ser una època molt fructífera i els seu treball va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, Itàlia vivia ja una situació convulsa amb l'adveniment del feixisme, que era present en tots els àmbits de la societat, també en el científic i van començar les purgues. El rector de la Universitat va ser substituït per un altre que era públicament fidel al feixisme.
Per sort, Calabresi treballava en un camp de la ciència que no despertava sospites i va poder continuar la seva activitat, especialment classificant algunes col·leccions arribades de llocs tan llunyans com Nova Guinea, Borneu o Somàlia. El desembre de 1932 va veure's abocada a deixar el seu lloc de treball a la Universitat. No en va ser expulsada, però l'assetjament laboral que patia --això que ara s'anomena mobbing-- va moure-la a presentar la seva dimisió. Va començar una altra etapa en què es va dedicar a la docència en l'ensenyament mitjà, al Regio Istituto Tecnico "Galielo Galieli" de Florència. En aquest Institut va tenir com a alumna Margherita Hack. Va tornar al món universitari quan Ciro Ravenna, degà de la Facultat d'Estudis Agraris de la Universitat de Pisa li va demanar que hi ensenyés entomologia agrària. (Ravenna, que també era jueu, va morir a Auschwitz el 1944.) Va ser nomenada directora del nou Institut d'Entomologia Agrària i va mantenir aquest càrrec fins que el 5 de setembre de 1938 es va publicar un decret (Provvedimenti per la difesa della razza nella scuola fascista), mitjançant el qual s'expulsava de les escoles i de les universitats totes les persones jueves, tant les que formaven part del professorat, com els alumnes. També van expulsar-la de la Societat Entomològica Italiana, de la qual era membre des de feia anys i en la qual havia estat molt activa.
Els jueus de Florència van organitzar-se perquè la mainada no quedés sense instrucció i van crear una escola en la qual participava Calabresi, junt amb altres ensenyants jueus expulsats de les escoles oficials i de la universitat. Després va arribar la participació d'Itàlia a la segona guerra mundial, el desembarcament dels aliats a Sicília, l'armistici...
El gener de 1944 Enrica Calabresi és detinguda i empresonada. Abans que la facin pujar a un tren que l'hauria dut a un camp d'extermini, se suïcida prenent fosfur de zinc (encara avui dia hi ha llocs on el fan servir com a raticida). Va morir el 20 de gener, poc després de la mitjanit.
Enrica Calabresi és recordada avui dia en el nom d'un carrer de Pisa que duu a l'Arxiu de la Universitat, en el de tantes espècies que ella va descriure i en algunes que li han estat dedicades per honorar la seva memòria.
Per saber-ne més:
- Ciampi P (2006) Un nome. Ed. La Giuntina, Florència, 231 pp
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233
Foto: Wikimedia Commons
Enrica Calabresi (1891-1944) |
Enrica Calabresi (1891), que vull recordar avui, aniversari del seu naixement, formava part d'aquella burgesia jueva benestant i il·lustrada de Ferrara que descriu Bassani en el seu llibre. La seva història va passar desapercebuda fins que Alessandra Sforzi, entomòloga (biòloga especialitzada en insectes) de La Specola, una de les seccions del Museu de Ciències Naturals de Florència, va veure el nom de Calabresi citat moltes vegades en la bibliografia que consultava i en el nom de les espècies que estudiava (quan en una publicació se cita el nom científic d'una espècie, la primera vegada que apareix sol anar seguit del nom de la persona que la va descriure). A més, va tenir accés a moltes notes escrites per la mateixa Calabresi setanta anys abans. Juntament amb Marta Poggesi, especialista en amfibis i rèptils, dos grups d'animals que Calabresi també va investigar, van començar una recerca en el temps per recuperar de l'oblit aquella investigadora que va excel·lir en el món de la recerca zoològica en una època en què les dones científiques eren una rara avis.
Consultant arxius, anant a la cerca de possibles parents d'Enrica Calabresi i de persones que l'haguessin coneguda, Sforzi i Poggesi van poder reconstruir --especialment gràcies al testimoni d'un nebot-- la biografia d'aquella investigadora, i es van assabentar del seu tràgic final.
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família jueva benestant i culta, amb molts membres --homes i dones-- amb títols universitaris i on la ciència i les lletres eren apreciades. Tot i la seva elecció per les ciències, també s'interessava per l'art, la literatura i les llengües, i tenia bons coneixements d'anglès, francès i alemany. A la Universitat de Ferrara va estudiar matemàtiques, però també freqüentava les classes de zoologia i de botànica que feien a la Facultat de Medicina. Quan va descobrir la seva passió per la zoologia va marxar a Florència, on era possible estudiar ciències naturals. Allà, abans d'acabar els estudis ja va començar a treballar d'ajudant en el Gabinetto de Zoologia i Anatomia Comparada dels Vertebrats, i l'any següent va publicar el seu primer article.
Fins al 1932, Calabresi va treballar a l'Institut de Zoologia de la Regia Università de Florència, dedicada a la recerca i a la docència. Des del punt de vista científic, per a ella va ser una època molt fructífera i els seu treball va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, Itàlia vivia ja una situació convulsa amb l'adveniment del feixisme, que era present en tots els àmbits de la societat, també en el científic i van començar les purgues. El rector de la Universitat va ser substituït per un altre que era públicament fidel al feixisme.
Per sort, Calabresi treballava en un camp de la ciència que no despertava sospites i va poder continuar la seva activitat, especialment classificant algunes col·leccions arribades de llocs tan llunyans com Nova Guinea, Borneu o Somàlia. El desembre de 1932 va veure's abocada a deixar el seu lloc de treball a la Universitat. No en va ser expulsada, però l'assetjament laboral que patia --això que ara s'anomena mobbing-- va moure-la a presentar la seva dimisió. Va començar una altra etapa en què es va dedicar a la docència en l'ensenyament mitjà, al Regio Istituto Tecnico "Galielo Galieli" de Florència. En aquest Institut va tenir com a alumna Margherita Hack. Va tornar al món universitari quan Ciro Ravenna, degà de la Facultat d'Estudis Agraris de la Universitat de Pisa li va demanar que hi ensenyés entomologia agrària. (Ravenna, que també era jueu, va morir a Auschwitz el 1944.) Va ser nomenada directora del nou Institut d'Entomologia Agrària i va mantenir aquest càrrec fins que el 5 de setembre de 1938 es va publicar un decret (Provvedimenti per la difesa della razza nella scuola fascista), mitjançant el qual s'expulsava de les escoles i de les universitats totes les persones jueves, tant les que formaven part del professorat, com els alumnes. També van expulsar-la de la Societat Entomològica Italiana, de la qual era membre des de feia anys i en la qual havia estat molt activa.
Els jueus de Florència van organitzar-se perquè la mainada no quedés sense instrucció i van crear una escola en la qual participava Calabresi, junt amb altres ensenyants jueus expulsats de les escoles oficials i de la universitat. Després va arribar la participació d'Itàlia a la segona guerra mundial, el desembarcament dels aliats a Sicília, l'armistici...
El gener de 1944 Enrica Calabresi és detinguda i empresonada. Abans que la facin pujar a un tren que l'hauria dut a un camp d'extermini, se suïcida prenent fosfur de zinc (encara avui dia hi ha llocs on el fan servir com a raticida). Va morir el 20 de gener, poc després de la mitjanit.
Enrica Calabresi és recordada avui dia en el nom d'un carrer de Pisa que duu a l'Arxiu de la Universitat, en el de tantes espècies que ella va descriure i en algunes que li han estat dedicades per honorar la seva memòria.
Per saber-ne més:
- Ciampi P (2006) Un nome. Ed. La Giuntina, Florència, 231 pp
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233
Foto: Wikimedia Commons