Des de fa unes quantes dècades, l'anglès és la llengua que domina el món de la cançó --i molts altres-- i de vegades oblidem que, fora d'aquí, es fa música en moltes altres llengües. La cançó francesa i la italiana, que tant havíem admirat, han quedat arraconades. De tant en tant m'agrada recordar cançons en aquestes dues llengües germanes de la nostra.I avui vull compartir una cançó que he trobat buscant-ne una altra.
"Le Mistral gagnant" és una cançó del cantautor francès Renaud, un d'aquells cantants que en deien "compromesos". Compromès en la defensa dels drets humans, de l'ecologisme o de l'antimilitarisme. Però ha fet també cançons sentimentals i nostàlgiques, com aquest "Mistral gagnant" que recorda la seva infància.
La cançó no es fàcil d'entendre perquè té algunes paraules d'argot i referents del món infantil de la seva infància. El mateix nom no fa pas referència al vent mistral, sinó a una llaminadura que consistia en unes pòlvores ensucrades que feien pessigolles a la llengua. Si dins l'embolcall hi havia la paraula gagnant, se'n podia obtenir un altre de regal. Aquí se'n pot veure la lletra.
Si us agrada aquesta cançó potser us agradaran les que vaig incloure en aquesta altra entrada del bloc:
François Hardy: "Tous les garçons et les filles de mon age" i "Mon amie la rose".
diumenge, 31 d’octubre del 2010
divendres, 29 d’octubre del 2010
La comissaria virtual (34): Una altra de dates
Avui, els diversos mitjans de comunicació han informat de la mort de Marcelino Camacho. A La Vanguardia, un cop més, les dates sembla que se'ls resisteixen (vegeu les "comissaries" 32 i 33). En un article de Mar Díaz-Varela hi ha una confusió sobre els anys i el dia en què van passar alguns fets:
A la segona columna diu:
Segons l'autora, Camacho va ser indultat --dels fets de la guerra civil-- el 1997, i a continuació va tornar a Espanya, on va treballar com a obrer metal·lúrgic. Tenint en compte que Camacho va néixer el 1918, devia ser un obrer provecte (79 anys).
Sobre el famós "Proceso 1001" diu això:
Aquí, els despropòsit és doble: l'autora confon el mes i l'any. L'atemptat contra Carrero Blanco va tenir lloc el 20 de desembre, no de novembre; i l'any era el 1973, no pas el 1993.
És possible que la periodista hagués d'escriure aquest article a corre-cuita per incloure'l en l'edició de divendres i es confongués en escriure les dates. Però, de la mateixa manera que ella o algú altre del diari devien repassar que el text no contingués errors gramaticals, també valdria la pena que n'haguessin repassat les dates (és probable que la revisió la faci un programa de correcció que malauradament no fila tan prim).
De tota manera, algú devia adonar-se després que els anys estaven equivocats, i en l'edició digital del diari ho han corregit. Ara (divendres 29.10.2010, a les 17.30) ja hi diu 1957 (en comptes de 1997) i 1973 (en comptes de 1993). Però no sembla que ningú del diari s'hagi adonat que l'atemptat de Carrero Blanco va tenir lloc el desembre i no el novembre i, a la notícia, hi diu que "el juicio de produjo el 20-N de 1973, coincidiendo con el atentado contra el Almirante Carrero Blanco":
A la segona columna diu:
Segons l'autora, Camacho va ser indultat --dels fets de la guerra civil-- el 1997, i a continuació va tornar a Espanya, on va treballar com a obrer metal·lúrgic. Tenint en compte que Camacho va néixer el 1918, devia ser un obrer provecte (79 anys).
Sobre el famós "Proceso 1001" diu això:
Aquí, els despropòsit és doble: l'autora confon el mes i l'any. L'atemptat contra Carrero Blanco va tenir lloc el 20 de desembre, no de novembre; i l'any era el 1973, no pas el 1993.
És possible que la periodista hagués d'escriure aquest article a corre-cuita per incloure'l en l'edició de divendres i es confongués en escriure les dates. Però, de la mateixa manera que ella o algú altre del diari devien repassar que el text no contingués errors gramaticals, també valdria la pena que n'haguessin repassat les dates (és probable que la revisió la faci un programa de correcció que malauradament no fila tan prim).
De tota manera, algú devia adonar-se després que els anys estaven equivocats, i en l'edició digital del diari ho han corregit. Ara (divendres 29.10.2010, a les 17.30) ja hi diu 1957 (en comptes de 1997) i 1973 (en comptes de 1993). Però no sembla que ningú del diari s'hagi adonat que l'atemptat de Carrero Blanco va tenir lloc el desembre i no el novembre i, a la notícia, hi diu que "el juicio de produjo el 20-N de 1973, coincidiendo con el atentado contra el Almirante Carrero Blanco":
La golejada dels nacionalistes
A través d'elcastellano.org he conegut l'article "Gregorio Salvador: 'Los nacionalistas nos han metido una goleada en el terreno lingüístico", publicat a La Gaceta d'Interconomía, que reflecteix les opinions de dos acadèmics de la RAE, Gregorio Salvador i Francisco Rodríguez Adrados. L'article tracta de la manipulació del llenguatge que, segons aquests dos acadèmics, fan alguns grups polítics. Es refereixen al vocabulari que fabriquen "ciertos grupos muy cerrados, como los feministas" o al llenguatge que s'ha 'inventat' la progressia i que, segons Salvador, corrompen el llenguatge, de manera que "[l]e obligan a uno, para no caer en la trampa, a tener el juicio siempre alerta".
Els dos acadèmics es lamenten també de l'ús d'eufemismes "descaradamente falsos e ideológicos", alguns dels quals afecten la família i posen com a exemple d'aquest perjudici a la família el terme 'matrimonio', Opina Rodríguez Adrados que els gais "han utilizado el truco de meterse dentro de una palabra bendecida por la tradición" però sembla que té esperances que aquest nou sentit del terme no acabi arrelant: "Dudo mucho que el común de los mortales le acabe llamando a eso matrimonio."
De la golejada dels nacionalistes a què fa referència el títol de l'article, diu Salvador que "tenemos la segunda lengua más importante del mundo, con una tradición cultural, literaria, un acervo, un patrimonio, que es incomensurable en relación a lo que puedan tener otras", i creu --segons l'autor anònim de l'article-- que privar d'aquesta llengua a una part de la població espanyola és discriminar-la. És una llàstima que no aclareixin a quina part de la població s'ha privat d'aquesta llengua.
Salvador és qui parla de la 'golejada': "[es] imperdonable que los Gobiernos centrales hayan ido tragando poco a poco. Así, los nacionalistas nos han metido una goleada en el terreno lingüístico y están arruinando la vida de una parte de los españoles" (entre els quals es deuen trobar els dos acadèmics, suposo). I el seu col·lega a la RAE afegerix que "[l]a lengua se ha convertido en un arma de combate político".
Després de llegir aquest article he pensat que, si dos membres de la RAE, que haurien de saber quins són els problemes que han d'afrontar les llengües minoritàries que conviuen amb llengües fortes --en aquest cas, amb la segona més important del món, segons afirmen ells mateixos--, opinen així, no és estrany que la gent el carrer, fora de Catalunya, tingui una visió esbiaixada de la situació catalana. Aquestes persones, i les que les segueixen, han fet molt més pel foment de l'independentisme que totes les campanyes que es puguin fer des de dins de Catalunya mateix.
Potser no hauria d'estranyar-me, però he trobat curiós que el títol de l'article se centri en aquesta "golejada" dels nacionalistes, quan les referències al nacionalisme només ocupen aproximadament una cinquena part de l'article.
Els dos acadèmics es lamenten també de l'ús d'eufemismes "descaradamente falsos e ideológicos", alguns dels quals afecten la família i posen com a exemple d'aquest perjudici a la família el terme 'matrimonio', Opina Rodríguez Adrados que els gais "han utilizado el truco de meterse dentro de una palabra bendecida por la tradición" però sembla que té esperances que aquest nou sentit del terme no acabi arrelant: "Dudo mucho que el común de los mortales le acabe llamando a eso matrimonio."
De la golejada dels nacionalistes a què fa referència el títol de l'article, diu Salvador que "tenemos la segunda lengua más importante del mundo, con una tradición cultural, literaria, un acervo, un patrimonio, que es incomensurable en relación a lo que puedan tener otras", i creu --segons l'autor anònim de l'article-- que privar d'aquesta llengua a una part de la població espanyola és discriminar-la. És una llàstima que no aclareixin a quina part de la població s'ha privat d'aquesta llengua.
Salvador és qui parla de la 'golejada': "[es] imperdonable que los Gobiernos centrales hayan ido tragando poco a poco. Así, los nacionalistas nos han metido una goleada en el terreno lingüístico y están arruinando la vida de una parte de los españoles" (entre els quals es deuen trobar els dos acadèmics, suposo). I el seu col·lega a la RAE afegerix que "[l]a lengua se ha convertido en un arma de combate político".
Després de llegir aquest article he pensat que, si dos membres de la RAE, que haurien de saber quins són els problemes que han d'afrontar les llengües minoritàries que conviuen amb llengües fortes --en aquest cas, amb la segona més important del món, segons afirmen ells mateixos--, opinen així, no és estrany que la gent el carrer, fora de Catalunya, tingui una visió esbiaixada de la situació catalana. Aquestes persones, i les que les segueixen, han fet molt més pel foment de l'independentisme que totes les campanyes que es puguin fer des de dins de Catalunya mateix.
Potser no hauria d'estranyar-me, però he trobat curiós que el títol de l'article se centri en aquesta "golejada" dels nacionalistes, quan les referències al nacionalisme només ocupen aproximadament una cinquena part de l'article.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Joan Solà, el mestre
Trista notícia, la de la mort de Joan Solà, mestre de tanta gent, entre la qual em compto. A més dels milers d'alumnes que deuen haver passat per les aules on ell va ensenyar, molt altres milers de persones també ens considerem alumnes seves a distància. Perquè l'hem seguit en les seves col·laboracions a la premsa, principalment a l'Avui, o perquè tenim en un lloc privilegiat la Gramàtica del català contemporani que ell va coordinar amb M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya.
L'esmentada Gramàtica és una obra magna, de gairebé 3500 pàgines (tres volums) on hi és TOT el que cal saber sobre l'ús de la llengua catalana. Per a mi és una eina de consulta molt útil i valuosa, com han estat valuosos els articles de Joan Solà que he anat llegint al llarg dels anys. Amb la seva mort, la cultura catalana està de dol. Descansi en pau el mestre Joan Solà.
Enllaç relacionats:
- El seu darrer article a l'Avui, publicat el 21 d'octubre de 2010.
- L'IEC lamenta la mort del seu vicepresident, el lingüista Joan Solà.
- Capella ardent pel professor Joan Solà.
L'esmentada Gramàtica és una obra magna, de gairebé 3500 pàgines (tres volums) on hi és TOT el que cal saber sobre l'ús de la llengua catalana. Per a mi és una eina de consulta molt útil i valuosa, com han estat valuosos els articles de Joan Solà que he anat llegint al llarg dels anys. Amb la seva mort, la cultura catalana està de dol. Descansi en pau el mestre Joan Solà.
Enllaç relacionats:
- El seu darrer article a l'Avui, publicat el 21 d'octubre de 2010.
- L'IEC lamenta la mort del seu vicepresident, el lingüista Joan Solà.
- Capella ardent pel professor Joan Solà.
Parets transparents
A ningú no se li acudiria fer les parets de les cases transparents, de manera que poguessis veure el que fa la teva veïna, o que el teu veí pogués veure que fas tu. Com tampoc no faria ningú transparents les parets d'un lavabo públic (de tota manera, de vegades he vist algun lavabo de bar amb les parets translúcides).
Pel que fa al so, en canvi, sembla que la "transparència" de les parets no importi massa. Durant cinc anys vaig viure en un pis en el qual sentia les converses dels veïns i podia saber en cada moment quin programa de televisió estaven veient. On visc ara, no sento tant les converses del pis del costat perquè tenim l'escala pel mig i perquè les parets deuen ser més gruixudes. Sort d'això, perquè el meu despatx té una paret mitjancera amb la de la veïna i aquella remor suau de veus que sento de vegades no em distreu massa de la feina.
Què ho deu fer, que ocultem la visió d'una persona fent les seves necessitats mentre tothom que sigui al voltant pot sentir el soroll que fa quan orina o quan defeca, o si deixa anar un pet per alleugerir la seva flatulència intestinal?
És més important la vista que l'oïda?
Pel que fa al so, en canvi, sembla que la "transparència" de les parets no importi massa. Durant cinc anys vaig viure en un pis en el qual sentia les converses dels veïns i podia saber en cada moment quin programa de televisió estaven veient. On visc ara, no sento tant les converses del pis del costat perquè tenim l'escala pel mig i perquè les parets deuen ser més gruixudes. Sort d'això, perquè el meu despatx té una paret mitjancera amb la de la veïna i aquella remor suau de veus que sento de vegades no em distreu massa de la feina.
Què ho deu fer, que ocultem la visió d'una persona fent les seves necessitats mentre tothom que sigui al voltant pot sentir el soroll que fa quan orina o quan defeca, o si deixa anar un pet per alleugerir la seva flatulència intestinal?
És més important la vista que l'oïda?
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Dins d'una bóta, Niàgara avall
Anna va ser la primera persona que va saltar Niàgara avall amb èxit, però abans s'havia fet la prova amb un gat, que va sobreviure. Com a mesura de seguretat, la bóta era farcida de material tou per protegir Anna dels cops. Tot i amb això, quan van rescatar la bóta i Anna va poder sortir-ne tenia una ferida al cap i es queixava de dolor entre els espatlles, segons deia l'endemà The New York Times.
El motiu que Anna decidís llançar-se Niàgara avall era la possibilitat que en veia de poder guanyar diners després i així assegurar-se una vellesa còmoda. La idea va venir-li en llegir un article sobre l'Exposició Pan-Americana que es feia a Buffalo i com molts visitants ses sentien atrets per les cascades del Niàgara, que eren aprop. Va posar-se en contacte amb Frank M. Russel, promotor de festes populars i va signar-hi un contracte. Russel no les tenia totes perquè la policia li havia dit que si Anna moria, ell seria acusat d'haver-la ajudat al suïcidi. Per això va voler provar abans si la bóta resistia la caiguda.
Anna no devia fer una gran fortuna gràcies a la seva gesta perquè va morir pobre el 1921. Tanmateix, el seu nom forma ja part de la història de les cascades del Niàgara.
 |
| Niàgara, la cascada de la Ferradura o Canadenca |
Foto Anna Edson Taylor: Wikimedia Commons
Foto Niàgara: M. Piqueras (setembre 1988)
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Correu brossa contra la immigració
Fa uns dies vaig rebre un correu d'aquells que s'escampen com un virus, que demana que es reenviï a a totes les persones conegudes; en aquest cas, per reblar el clau, es demana que es difongui també per via oral, telèfon o qualsevol altre mitjà. És un text que es titula "POR QUÉ SIEMPRE NOS ATIENDEN (sic) POR TELÉFONO UN SUDAMERICANO???"
Igual que el títol, el text comença cridant (amb majúscules) i diu:
A continuació ens diuen què cal fer per evitar què això continuï passant:
En aquesta ocasió, el missatge d'aquest correu m'ha semblat xenòfob: "Quiero hablar con un español", diu que hem d'indicar i, a més, demanar que quedi constància en la seva base de dades. La persona que ha escrit això no deu saber que encara que li truquessin des de territori espanyol també podria ser que la persona que li truqués fos sud-americana (o centro-americana; o mexicana, però menys), perquè aquí hi ha molta gent arribada d'aquelles terres. Durant molt de temps hem tingut sort d'aquestes persones arribades d'altres terres, que han estat fent la feina que la gent d'aquí no volia fer. I ara, quan hi ha crisi econòmica, sembla que ens fan nosa. Hi ha gent que es queixa de la presència d'immigrants com si hagués perdut la memòria. Molts i moltes han oblidat que un dia ells o els seus pares o avis també van ser immigrants en aquesta terra.
Independentment del to xenòfob d'aquest missatge, em va cridar l'atenció una cosa, Per demostrar-nos els enormes guanys de les empreses teleoperadores en expliquen això:
Una persona que treballi com a teleoperadora al cap del mes fa milers de trucades. I les grans empreses tenen moltes persones fent trucades en el seu nom. Em sembla una exageració que Movistar --o qualsevol altra empresa que contracti els serveis de les empreses de telemarketing-- pagui 1 euro per trucada si la clientela ha quedat satisfeta i fins i tot els 20 cèntims per trucada sense satisfacció em semblen excessius. A més com ho saben, si han quedat o no satisfets? A mi, alguna vegada m'ha trucat una màquina després d'haver fet la gestió, però no sempre és així. I potser molta gent quan truca la màquina pengen. Quina puntuació deu donar en aquest cas?
Sigui com sigui no penso contribuir a fer més gran l'onada xenòfoba que s'està escampant per Europa i que també està arribant aquí. Potser algun dia, quan els xinesos dominin el món, seran els europeus els qui hagin d'emigrar. I potser els habitants des països mediterranis hagin d'emigrar en el futur cap al nord si l'escalfament de la Terra no s'atura.
- Ara és la fenilpropanolamina (29.04.2008)
Igual que el títol, el text comença cridant (amb majúscules) i diu:
"EL MOTIVO DE ESTA CARTA ES LA INMIMENTE PÉRDIDA DE EMPLEO!!! PODEMOS HACER EFECTIVO!!! ENTRE TODOS!!!Explica després --ja sense crits-- que moltes empreses de telefonia i les que ofereixen serveis d'ADSL, gas natural, etc., fins i tot les empreses concertades per donar hora per als ambulatoris, hospitals, estan destruint llocs de treball a Espanya perquè ho fan a través d'empreses sud-americanes perquè els surt molt més barat: (de nou crits intercalats en el text)
SI PIERDES TIEMPO LEYENDO CORREOS BASURAS NO DEJES DE LEER ESTO POR FAVOR, NOS INCUMBE A TODOS."
"UN TELEOPERADOR ESPAÑOL CUESTA 750 EUROS mientras que un sueldo para un TELEOPERADOR SUDAMERICANO SON 253 euros. Lo que quiere decir que por el SUELDO DE UN TRABAJADOR ESPAÑOL se pagan 3 TRABAJADORES EN SUDAMÉRICA!!!"Continua dient que no ho fan només les grans empreses de telefonia. sinó totes les que recorren al telemarketing, que encara que només es necessiti un teleoperador es contracta una empresa que forma un treballador sud-americà i que les trucades que es fan després des d'aquí per demanar una informació o fer una reclamació són desviades a Sud-Amèrica, on ens atén un sud-americà. Conclusió: "SE HAN DESTRUIDO MILES DE PUESTOS DE TRABAJO EN ESPAÑA EN LOS DOS ULTIMOS AÑOS Y VA A MÁS!!! MILES DE PUESTOS DE TRABAJO!!!
A continuació ens diuen què cal fer per evitar què això continuï passant:
1. SI NOS LLAMAN PARA OFRECERNOS UN SERVICIO O PRODUCTO??Gairebé mai reenvio missatges d'aquests que diuen "passa-ho", per diversos motius, alguns dels quals ja he explicat en diferents ocasions, entre els quals que moltes vegades són correus que fa anys que corren per la xarxa, que fan acusacions que no estan fonamentades, que difonen llegendes urbanes i que provoquen soroll en el ciberespai. De vegades, perquè amb una lectura atenta del correu alarma/denúncia n'hi ha prou per adonar-se que allò no té ni cap ni peus.
"QUIERO HABLAR CON UN ESPAÑOL" y cortamos2. SI NOS LLAMA CUALQUIER COMPAÑÍA DE TELEFONÍA MÓVIL PARA QUE VALOREMOS EL SERVICIO???
"LE DOY UN 0 AL SERVICIO, QUIERO HABLAR CON ESPAÑOLES" y cortamos
3. SI NOS LLAMAN POR CUALQUIER OTRA CAUSA???
"QUIERO HABLAR CON UN ESPAÑOL"
3. SI SOMOS NOSOTROS LOS QUE EMITIMOS UNA LLAMADA???
CUANDO GESTIONEMOS NUESTRA CONSULTA DECIMOS QUIERO QUE DEJE CONSTANCIA EN LA BASE DE DATOS QUE "QUIERO HABLAR CON ESPAÑOLES" y cortamos
COMO FUNCIONA ESTO??? VODAFONE, MOVISTAR Y ORANGE (POR PONER EJEMPLOS) PAGAN A ESTAS SUBCONTRATAS DE TELEMARKETING...SI LA SATISFACCIÓN DEL CLIENTE ES > 5 MOVISTAR PAGA 1€
SI LA SATISFACCIÓN DEL CLIENTE ES < 5 MOVISTAR PAGA 0.20€
ESE DINERO LO PAGA MOVISTAR O CUALQUIER COMPAÑÍA A TELEMARKETING, LO QUE QUIERE DECIR QUE SI NOS QUEJAMOS DE ESTA FORMA PERDERÁN DINERO Y NO TENDRÁN MÁS REMEDIO QUE CONTRATAR A ESPAÑOLES PARA AUMENTAR LA CALIDAD DE LAS LLAMADAS!!!.
RECUERDA!!! VODAFONE, MOVISTAR U ORANGE PAGAN SEGÚN LA CALIDAD DE LAS LLAMADAS. LES DA IGUAL QUE SEAN ESPAÑOLES, SUECOS, INGLESES O SUDAMERICANOS LOS QUE CONTRATE LAS EMPRESAS DE TELEMARKETING.
CREES QUE AUNQUE TE QUEJES NO SE VA A DAR CUENTA MOVISTAR?? TE EQUIVOCAS...ES MOVISTAR, VODAFONE U ORANGE LAS QUE TE LLAMAN DIRECTAMENTE PARA QUE VALORES EL SERVICIO Y HACEN ESCUCHAS A TELEMARKETING...
NO DEJES QUE LAS EMPRESAS DE TELEMARKETING SE LLEVEN EL TRABAJO FUERA, HAY DECENAS DE MILES DE PUESTOS QUE SE HAN LLEVADO
ENTRE TODOS PODEMOS. MANDA ESTE MENSAJE A TODOS TUS CONTACTOS, REENVÍALO NO PODEMOS PERMITIR QUE SE DESTRUYA EL EMPELO (SIC)
En aquesta ocasió, el missatge d'aquest correu m'ha semblat xenòfob: "Quiero hablar con un español", diu que hem d'indicar i, a més, demanar que quedi constància en la seva base de dades. La persona que ha escrit això no deu saber que encara que li truquessin des de territori espanyol també podria ser que la persona que li truqués fos sud-americana (o centro-americana; o mexicana, però menys), perquè aquí hi ha molta gent arribada d'aquelles terres. Durant molt de temps hem tingut sort d'aquestes persones arribades d'altres terres, que han estat fent la feina que la gent d'aquí no volia fer. I ara, quan hi ha crisi econòmica, sembla que ens fan nosa. Hi ha gent que es queixa de la presència d'immigrants com si hagués perdut la memòria. Molts i moltes han oblidat que un dia ells o els seus pares o avis també van ser immigrants en aquesta terra.
Independentment del to xenòfob d'aquest missatge, em va cridar l'atenció una cosa, Per demostrar-nos els enormes guanys de les empreses teleoperadores en expliquen això:
COMO FUNCIONA ESTO??? VODAFONE, MOVISTAR Y ORANGE (POR PONER EJEMPLOS) PAGAN A ESTAS SUBCONTRATAS DE TELEMARKETING...SI LA SATISFACCIÓN DEL CLIENTE ES > 5 MOVISTAR PAGA 1€Diu que Movistar paga 1 euro si la satisfacció del client és superior a 5 (suposo que deu ser en una classificació de 0 a 10) i només 0,20 euros si no arriba a cinc.
SI LA SATISFACCIÓN DEL CLIENTE ES < 5 MOVISTAR PAGA 0.20€
Una persona que treballi com a teleoperadora al cap del mes fa milers de trucades. I les grans empreses tenen moltes persones fent trucades en el seu nom. Em sembla una exageració que Movistar --o qualsevol altra empresa que contracti els serveis de les empreses de telemarketing-- pagui 1 euro per trucada si la clientela ha quedat satisfeta i fins i tot els 20 cèntims per trucada sense satisfacció em semblen excessius. A més com ho saben, si han quedat o no satisfets? A mi, alguna vegada m'ha trucat una màquina després d'haver fet la gestió, però no sempre és així. I potser molta gent quan truca la màquina pengen. Quina puntuació deu donar en aquest cas?
Sigui com sigui no penso contribuir a fer més gran l'onada xenòfoba que s'està escampant per Europa i que també està arribant aquí. Potser algun dia, quan els xinesos dominin el món, seran els europeus els qui hagin d'emigrar. I potser els habitants des països mediterranis hagin d'emigrar en el futur cap al nord si l'escalfament de la Terra no s'atura.
Potser us interessarà:
- Les cadenes arriben a la blogosfera (04.04.2008)
- Les avionetes i la pluja (16.04.2008)
divendres, 22 d’octubre del 2010
El cànon digital o qui no es conforma és perquè no vol
Cada cop que hi ha eleccions, quan se'n coneixen els primers resultats i els representats dels diversos partits comencen a fer declaracions, sempre em fa l'efecte com si tots haguessin guanyat. Se senten coses per l'estil d'aquestes: "Tenim més vots que en les anteriors eleccions" ( = però el partit X encara en té més), "som el partit que més ha incrementat la seva representació ( = hem passat de tenir 3 representants en el Parlament a tenir-ne 6), "no s'han complert els pronòstics tan negatius que feien les enquestes" ( = deien que perdríem el 50% dels diputats i només n'hem perdut el 48%), "el resultat obtingut ens dóna molt marge de maniobra i podem fer de partit frontissa" ( = com que al partit més votat li falten 4 escons per tenir majoria, amb el cinc representants que ens han quedat després del nostre desastre electoral, podem fer pressió i encara ens sobrarà un diputat). Declaracions d'aquest tipus són freqüents.
Doncs ahir vaig tenir la mateix sensació en sentir per la televisió les declaracions d'un representant de la SGAE i en llegir un correu que vaig rebre de CEDRO. (Segurament mai m'hauria fet sòcia de CEDRO si no fos que l'afiliació a l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana porta lligada la inscripció a CEDRO.)
No recordo les paraules del representants de la SGAE, però l'home semblava molt satisfet del veredicte del Tribunal Europeu de justícia. Es podia pensar que els milers d'euros que reclamaven a la botiga d'informàtica del carrer Sepúlveda aviat serien en les seves mans. (De tota manera, què són 40.000 o 60.000 euros, que em sembla que reclamava la SGAE, comparats amb la quantitat de milions que aquesta entitat s'embutxaca cada any?)
En el correu que he rebut de CEDRO diuen que aquesta entitat i altres "de titulares de derechos de propiedad intelectual [...] valoran positivamente el respaldo que supone esta sentencia a la legalidad del canon digital, tanto en España como en el resto de países de la Unión Europea en los que se aplica esta compensación."
Ben mira't, però, no poden queixar-se, perquè la sentència és allò que en diuen "una de cal y otra de arena". Cal alegrar-se'n per la propietària de la petita botiga d'informàtica, que queda deslliurada de pagar la quantitat astronòmica que la SGAE li exigia, però això no vol dir que el cànon digital desaparegui. Malauradament haurem de seguir pagant-lo d'una manera o altra i si la meva perruquera vol tenir la ràdio engegada, haurà de pagar uns drets d'autor que ja ha abonat abans l'emissora que tingui sintonitzada.
Doncs ahir vaig tenir la mateix sensació en sentir per la televisió les declaracions d'un representant de la SGAE i en llegir un correu que vaig rebre de CEDRO. (Segurament mai m'hauria fet sòcia de CEDRO si no fos que l'afiliació a l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana porta lligada la inscripció a CEDRO.)
No recordo les paraules del representants de la SGAE, però l'home semblava molt satisfet del veredicte del Tribunal Europeu de justícia. Es podia pensar que els milers d'euros que reclamaven a la botiga d'informàtica del carrer Sepúlveda aviat serien en les seves mans. (De tota manera, què són 40.000 o 60.000 euros, que em sembla que reclamava la SGAE, comparats amb la quantitat de milions que aquesta entitat s'embutxaca cada any?)
En el correu que he rebut de CEDRO diuen que aquesta entitat i altres "de titulares de derechos de propiedad intelectual [...] valoran positivamente el respaldo que supone esta sentencia a la legalidad del canon digital, tanto en España como en el resto de países de la Unión Europea en los que se aplica esta compensación."
Ben mira't, però, no poden queixar-se, perquè la sentència és allò que en diuen "una de cal y otra de arena". Cal alegrar-se'n per la propietària de la petita botiga d'informàtica, que queda deslliurada de pagar la quantitat astronòmica que la SGAE li exigia, però això no vol dir que el cànon digital desaparegui. Malauradament haurem de seguir pagant-lo d'una manera o altra i si la meva perruquera vol tenir la ràdio engegada, haurà de pagar uns drets d'autor que ja ha abonat abans l'emissora que tingui sintonitzada.
dijous, 21 d’octubre del 2010
Per evitar publicitat en els webs
Fa uns dies una blocaire es lamentava de la molesta publicitat que "es belluga" que hi ha en molts webs. És cert, però jo gairebé me n'he oblidat gràcies a Adblock, aquesta meravella de filtre per al navegador que bloca les pàgines emergents i tota aquesta publicitat dinàmica tan emprenyadora.
Confesso que el filtre no me'l vaig instal·lar jo; de fet ni sabia que existís. Me'l va posar el meu fill (gràcies, Aitor), i n'estic molt satisfeta (del filtre i del fill). En el web d'Adblock es pot descarregar gratuïtament, i hi ha les instruccions per a instal·lar-lo.
Actualització: Dec haver posat malament l'enllaç a Adblock. Miro de corregir-lo, però la darrera versió d'Adblock també es pot trobar en un web de Mozilla on hi ha complements per a Firefox.
Confesso que el filtre no me'l vaig instal·lar jo; de fet ni sabia que existís. Me'l va posar el meu fill (gràcies, Aitor), i n'estic molt satisfeta (del filtre i del fill). En el web d'Adblock es pot descarregar gratuïtament, i hi ha les instruccions per a instal·lar-lo.
Actualització: Dec haver posat malament l'enllaç a Adblock. Miro de corregir-lo, però la darrera versió d'Adblock també es pot trobar en un web de Mozilla on hi ha complements per a Firefox.
Avui, sentència europea sobre el cànon digital
El 21 d'octubre de 2010 pot ser històric en l'àmbit de la comunicació i del dret. Llegeixo a Vilaweb que avui al matí s'espera la sentència del Tribunal de Justícia europeu sobre la denúncia presentada per la SGAE contra una empresa catalana per impagament del cànon digital que un bon dia es van inventar i que un govern --no sé quin va ser, però tant se val-- va aprovar.
El cas que va arribar al Tribunal europeu és el de la botiga catalana Traxtore, a la qual l'omnipotent i arrogant SGAE reclama el pagament d'un grapat de milers d'euros (eren 44.000 quan li van fer la denúncia; ara deuen ser ja molts més) pel cànon digital.
En el web SGAE contra Traxtore hi ha molta informació sobre el cas i suposo que tan bon hi hagi sentència, hi serà visible. Per fer-se una idea dels beneficis que pot obtenir la SGAE amb el cànon digital, vegeu el còmic "Basado en una historia real".
Espero que la Justícia no sigui injusta i que la SGAE no se surti amb la seva.
Entrada relacionada: Silenci a la perruqueria (31.03.2010)
El cas que va arribar al Tribunal europeu és el de la botiga catalana Traxtore, a la qual l'omnipotent i arrogant SGAE reclama el pagament d'un grapat de milers d'euros (eren 44.000 quan li van fer la denúncia; ara deuen ser ja molts més) pel cànon digital.
En el web SGAE contra Traxtore hi ha molta informació sobre el cas i suposo que tan bon hi hagi sentència, hi serà visible. Per fer-se una idea dels beneficis que pot obtenir la SGAE amb el cànon digital, vegeu el còmic "Basado en una historia real".
Espero que la Justícia no sigui injusta i que la SGAE no se surti amb la seva.
Actualització 10.14 am
Ho acabo de veure a Vilaweb. Copio literalment el text de Vilaweb (l'enllaç no està encara actualitzat quan escric això):
"Avui al matí el Tribunal de Justícia europeu ha declarat il·legal el cànon que s'aplica a l'estat espanyol als aparells i materials de reproducció digital. La sentència ha resolt la denúncia presentada per la SGAE contra l'empresa catalana Padawan per impagament del cànon argumentant que l'aplicació d'aquest cànon per a la còpia privada no s'ajusta a la legislació comunitària. Després de passar pel jutjat i per l'Audiència de Barcelona el cas va arribar el 2009 al tribunal europeu, amb seu a Luxemburg."
dimecres, 20 d’octubre del 2010
L'hora de Plutó
L'hora de plutó és un programa de Catalunya Ràdio pel qual passa gent d'àmbits molt diferents: alguns, gent famosa, però més aviat gent només una mica coneguda o ni això. Durant prop d'una hora, la presentadora --Núria Ribó-- conversa amb la persona convidada i de tant en tant fan alguna pausa per escoltar música del gust de la persona convidada.
No sé quan va començar L'hora de Plutó, però en el web de Catalunya Ràdio hi ha els enregistraments des del setembre de 2006. Jo hi vaig anar l'abril del 2007 i ahir, en buscar amb Google un article meu, vaig veure aparèixer entre els resultats de la cerca aquest programa. Ves per on, jo ni sabia que la meva conversa amb amb Núria Ribó era en un arxiu a Internet. Com tampoc recordava les tres peces de música que vam escoltar en les pauses. La primera és música de Hildegarda von Bingen, la monja sàvia del segle XII que va destacar en molts àmbits del coneixement. La segona és una cançó de Jacques Brel, La chanson des vieux amants; no és pas la que més m'agrada del cantautor belga (sóc molt poc original; prefereixo Ne me quittez pas o Le plat pays), però també la trobo molt maca. La darrera, tot i que és música celta, que els vaig dir que m'agrada molt, em va decebre una mica.
Si algú no té res a fer i vol sentir la conversa: http://www.catradio.cat/reproductor/102662
No sé quan va començar L'hora de Plutó, però en el web de Catalunya Ràdio hi ha els enregistraments des del setembre de 2006. Jo hi vaig anar l'abril del 2007 i ahir, en buscar amb Google un article meu, vaig veure aparèixer entre els resultats de la cerca aquest programa. Ves per on, jo ni sabia que la meva conversa amb amb Núria Ribó era en un arxiu a Internet. Com tampoc recordava les tres peces de música que vam escoltar en les pauses. La primera és música de Hildegarda von Bingen, la monja sàvia del segle XII que va destacar en molts àmbits del coneixement. La segona és una cançó de Jacques Brel, La chanson des vieux amants; no és pas la que més m'agrada del cantautor belga (sóc molt poc original; prefereixo Ne me quittez pas o Le plat pays), però també la trobo molt maca. La darrera, tot i que és música celta, que els vaig dir que m'agrada molt, em va decebre una mica.
Si algú no té res a fer i vol sentir la conversa: http://www.catradio.cat/reproductor/102662
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Mandelbrot i les fractals
Fractal és un terme que va encunyar Benoît Mandelbrot (1924-2010) el 1975 per referir-se a les figures o objectes que, a qualsevol escala que s'observin, mantenen sempre una forma essencial, fragmentada i irregular. Mandelbrot va morir la setmana passada i aquest dies en el món de la ciència se n'ha parlat molt.
A l'entrada corresponent a Mandelbrot a la Viquipèdia hi ha alguns enllaços interessants per qui vulgui saber alguna cosa sobre aquest matemàtic. Jo no sabria dir el que mereix, i em limito a incrustar aquí uns vídeos de Youtube que il·lustren molt bé què és una fractal.
A l'entrada corresponent a Mandelbrot a la Viquipèdia hi ha alguns enllaços interessants per qui vulgui saber alguna cosa sobre aquest matemàtic. Jo no sabria dir el que mereix, i em limito a incrustar aquí uns vídeos de Youtube que il·lustren molt bé què és una fractal.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Manel i les corrandes
No estic gens al corrent de la música actual i de vegades descobreixo intèrprets joves que em sorprenen. També he de dir que sovint, quan explico a algú la meva "descoberta", s'estranyen que no conegués aquell cantant o aquell grup, perquè no són pas nous. Ara m'ha passat amb els Manel. Sí que havia sentit parlar de Manel, però creia que era un cantant, no un grup, igual que durant algun temps vaig pensar que Antònia Font era una dona que cantava.
Fa uns dies vaig agafar un taxi i el conductor, un noi força jove, va posar música. En sentir les primeres notes em va estranyar que no fos música estrident ni de "ping-pang, ping-pang". Era una melodia suau i la lletra semblava força treballada. Vaig pensar que allò no devia ser actual, que potser tenia sintonitzada alguna emissora per a nostàlgics. Però no podia reconèixer qui cantava i ho vaig preguntar al taxista. Em va dir que eren els Manel, i aleshores vaig adonar-me que Manel no és una persona, sinó un grup musical.
Després vaig adonar-me que no era la ràdio, sinó que la música la duia ell en CD o potser MP3. Després de la primera cançó va sonar una altra amb una tornada que es va repetint tota l'estona "i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí". Comença lentament i només amb la veu i un instrument, al qual se n'hi van afegint d'altres, al temps que el ritme augmenta d'intensitat. La cançó va acabar just quan jo arribava a lloc, i de bona gana hauria més lluny, si no fos que era tard (per això vaig anar-hi el taxi) i que potser seria més barat comprar el CD. Vaig dir al taxista que, si posava un tipus de música o un altre segons la clientela, amb mi ho havia encertat. Va somriure i em va respondre que era música que li agradava.
Ara sé que la segona cançó són les "Corrandes de la parella estable" i que, quan la canten en públic sovint hi ha espontanis que participen de l'espectacle, cantant una frase abans de la tornada, que el públic coreja amb els Manel. A Youtube hi ha molts vídeos de les "Corrandes", trio aquest:
Em sembla que la cançó que ha estat més reproduïda és "El mar" (més de 332.000 quan l'he vista jo), Però a mi me n'han agradat més algunes altres. per exemple, "En la que el Bernat es troba". O "Els guapos són els raros":
Fa uns dies vaig agafar un taxi i el conductor, un noi força jove, va posar música. En sentir les primeres notes em va estranyar que no fos música estrident ni de "ping-pang, ping-pang". Era una melodia suau i la lletra semblava força treballada. Vaig pensar que allò no devia ser actual, que potser tenia sintonitzada alguna emissora per a nostàlgics. Però no podia reconèixer qui cantava i ho vaig preguntar al taxista. Em va dir que eren els Manel, i aleshores vaig adonar-me que Manel no és una persona, sinó un grup musical.
Després vaig adonar-me que no era la ràdio, sinó que la música la duia ell en CD o potser MP3. Després de la primera cançó va sonar una altra amb una tornada que es va repetint tota l'estona "i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí". Comença lentament i només amb la veu i un instrument, al qual se n'hi van afegint d'altres, al temps que el ritme augmenta d'intensitat. La cançó va acabar just quan jo arribava a lloc, i de bona gana hauria més lluny, si no fos que era tard (per això vaig anar-hi el taxi) i que potser seria més barat comprar el CD. Vaig dir al taxista que, si posava un tipus de música o un altre segons la clientela, amb mi ho havia encertat. Va somriure i em va respondre que era música que li agradava.
Ara sé que la segona cançó són les "Corrandes de la parella estable" i que, quan la canten en públic sovint hi ha espontanis que participen de l'espectacle, cantant una frase abans de la tornada, que el públic coreja amb els Manel. A Youtube hi ha molts vídeos de les "Corrandes", trio aquest:
Em sembla que la cançó que ha estat més reproduïda és "El mar" (més de 332.000 quan l'he vista jo), Però a mi me n'han agradat més algunes altres. per exemple, "En la que el Bernat es troba". O "Els guapos són els raros":
dissabte, 16 d’octubre del 2010
La globalització del cadenat amorós
En una cantonada de l'Avenida 18 de Julio de Montevideo vaig veure recentment una font ornamental que tenia aquest aspecte:
Un detall de la barana que envolta la font:
La moda dels cadenats de l'amor ha saltat a l'altre costat de l'Atlàntic. Qui sap si no està ja escampada per tot el món i els nois i noies de la Xina, l'Índia, el Japó i fins i tot de la Polinèsia no es dediquen a enganxar cadenats per segellar el seu amor. Tot va començar en ponts o fanals a costat d'un riu; calia que hi hagués aigua a prop per llençar-hi la clau del cadenat. En aquesta font de Montevideo no és que hi hagi molta aigua, però per a una petita clau ja n'hi ha suficient.
Fotos: M. Piqueras (Montevideo, 1.10.2010)
Un detall de la barana que envolta la font:
La moda dels cadenats de l'amor ha saltat a l'altre costat de l'Atlàntic. Qui sap si no està ja escampada per tot el món i els nois i noies de la Xina, l'Índia, el Japó i fins i tot de la Polinèsia no es dediquen a enganxar cadenats per segellar el seu amor. Tot va començar en ponts o fanals a costat d'un riu; calia que hi hagués aigua a prop per llençar-hi la clau del cadenat. En aquesta font de Montevideo no és que hi hagi molta aigua, però per a una petita clau ja n'hi ha suficient.
Relacionat amb aquesta entrada:
Nous costums amorosos (14.04.2010)Fotos: M. Piqueras (Montevideo, 1.10.2010)
La comissaria virtual (33): Va de dates
Ja sabia que les Creuades van durar molt de temps, però no pensava que haguessin arribat fins al segle XX:
Seguint amb el cinema, segons La Vanguardia, Julia Phillips, que va morir el 2002 als 57 anys, va ser la primera dona que va guanyar un Òscar de l'Acadèmia de Ciències Cinematogràfiques de Hollywood i això va passar el 1974.
Aleshores, aquella estatueta que van estar concedint a moltes dones des del 1927, què era, si no era un Òscar? Aquí no s'han equivocat de segle ni d'any, sinó que han omès una part de la notícia: Julia Phillips va ser la primera dona a rebre un Òscar com a productora d'un film.
Tomàs Alcoverro ha estat molts anys corresponsal de La Vanguardia a l'Orient Mitjà i coneix molt bé aquelles terres i els costums dels seus habitants. Aquest article estava relacionat amb els costums funeraris del Líban; molt interessant, però es fa un embolic quan es tracta de les commemoracions de la mort de les persones estimades.
Per si no es llegeix bé, copio aquí el que escriu Alcoverro: "Como se celebran los aniversarios de los muertos tras la semana, los cuarenta días o al cabo de un año de su defunción..." És a dir, que una setmana després de la mort, ja en celebren l'aniversari.
Seguint amb el cinema, segons La Vanguardia, Julia Phillips, que va morir el 2002 als 57 anys, va ser la primera dona que va guanyar un Òscar de l'Acadèmia de Ciències Cinematogràfiques de Hollywood i això va passar el 1974.
Aleshores, aquella estatueta que van estar concedint a moltes dones des del 1927, què era, si no era un Òscar? Aquí no s'han equivocat de segle ni d'any, sinó que han omès una part de la notícia: Julia Phillips va ser la primera dona a rebre un Òscar com a productora d'un film.
Tomàs Alcoverro ha estat molts anys corresponsal de La Vanguardia a l'Orient Mitjà i coneix molt bé aquelles terres i els costums dels seus habitants. Aquest article estava relacionat amb els costums funeraris del Líban; molt interessant, però es fa un embolic quan es tracta de les commemoracions de la mort de les persones estimades.
Per si no es llegeix bé, copio aquí el que escriu Alcoverro: "Como se celebran los aniversarios de los muertos tras la semana, los cuarenta días o al cabo de un año de su defunción..." És a dir, que una setmana després de la mort, ja en celebren l'aniversari.
dijous, 14 d’octubre del 2010
La gramàtica a la T1
Fa unes setmanes, mentre feia cua per passar el control de passaports --una de les moltes llargues cues que vaig haver de patir en aquell viatge-- veia la pantalla que posen perquè la gent tingui en compte que després del control ja no trobarà més botigues. El cartell, però, era ja prop de l'única finestreta oberta a aquella hora i quan es podia llegir bé ja havies fet potser mitja hora de cua; no sé si devia ser molt efectiu.
Cada vegada que sortia el cartell amb la recomanació de visitar l'àrea comercial, com que era un cartell lluminós i el retolador vermell que uso per corregir no m'hauria servit de res, m'entraven ganes d'apropar-m'hi i trencar les llumetes que formaven la preposició 'a':
Qui va redactar el cartell no deu saber què és la 'caiguda de preposició' davant de la conjunció que? I no hi deu haver ningú que revisi els anuncis i cartells de l'aeroport? També hauria estat adequat que fessin servir la segona persona del plural del verb. Per dos motius. En primer lloc perquè és la forma genuïna catalana quan es donen instruccions o indicacions. I també perquè haurien evitat el sexisme en el llenguatge ('el' és un pronom masculí). El cartell hauria estat molt millor si hagués dit "Us convidem que, abans d'entrar, visiteu l'àrea comercial Sky Center".
Cada vegada que sortia el cartell amb la recomanació de visitar l'àrea comercial, com que era un cartell lluminós i el retolador vermell que uso per corregir no m'hauria servit de res, m'entraven ganes d'apropar-m'hi i trencar les llumetes que formaven la preposició 'a':
dimecres, 13 d’octubre del 2010
El cargol
Del Bestiari de Josep Carner:
Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un "cargol treu banya!"
mig em moro de poruc.
Foto: M. Piqueras (10.10.2010)
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Ombres xineses gegants
Per a un dia de festa obligatòria o per descansar una estona si esteu treballant, sempre va bé una mica d'entreteniment. Aquestes ombres xineses m'han semblat fantàstiques. Sempre les havia vist fetes amb les mans o, com a molt ajudant-se amb el braç i de vegades algun objecte. En comptes de mans, aquí són persones --soles o agrupades-- que es converteixen en un cotxe, una cadira, un arbre, un elefant, un gos, un grup de pingüins, un monument conegut... El grup es diu Pilobolus.
Talar boscos per combatre la prostitució
Quina és la millor manera d'eliminar la prostitució en una zona boscosa on prostitutes i clients aprofiten l'aixopluc i privadesa que els arbres i arbusts els proporcionen per anar per feina? Naturalment, talar el bosc! Si més no això és el que van aprovar de fer els municipis afectats per aquest problema i el govern regional de l'Abruzzo, en el centre d'Itàlia. Per saber quant de temps caldrà per arrasar el bosc i netejar la zona, ja han fet una prova en una superfície de tres hectàrees i s'ha calculat que es trigarà uns tres mesos per completar la tala i neteja de les 28 hectàrees de bosc que ha de desaparèixer
La notícia corre avui en alguns mitjans italians, si bé ja s'estava covant fa algun temps perquè la notícia ja sortia el proppassat 26 de setembre en el diari Il Centro, a l'edició de Pescara. El bosc està situat entre el riu Tronto i la carretera, i des de fa anys sembla ser que serveix de prostíbul a l'aire lliure i també d'abocador. Un dels municipis afectats, que es diu Controguerra (quin nom, per a un poble!), havia instal·lat cartells en què diu: "prohibit contractar prestacions sexuals en tot el territori municipal" però no servien de res. I els veïns n'estan més que tips de la prostitució de la porqueria que s'acumula en aquella zona: matalassos i brossa de tota mena que deixen les prostitutes i els seus clients, i objectes i bosses de brossa que hi llencen la gent que passa per la carretera.
Les reaccions que ha provocat la notícia han estat diverses. El representant d'un grup ecologista local suggereix que, per eliminar el problema definitivament, a més de tallar els arbres i la resta de vegetació, tallin també els òrgans masculins que s'empren en aquestes transaccions. En aquest cas, seria molt escaient aquell refrany català que diu "morta la cuca, mort el verí".
D'aquesta talada massiva, en parla també un bloc del diari La Repubblica, que ha provocat comentaris molt diversos. La majoria són de crítica per la decisió d'aquests pobles, i n'hi ha que sospiten que al darrere no hi hagi algun projecte especulatiu. Però hi ha qui diu que la gent que critica la mesura no sap de què parla i que allò no és pròpiament un bosc, però que, si cal tallar arbres per eliminar tota aquella porqueria, doncs que els tallin. Un altre, que és ciclista, diu que està tip d'haver d'anar esquivant preservatius, llaunes i claus de les restes de palets amb què fan fogueres, a més del perill que qualsevol cotxe de sobte faci un gir de 180 graus per tornar enrere quan algun "putero" descobreix, tot passant, el que hi ha en el bosc.
A Catalunya hi ha municipis que pateixen també aquest problema. Espero que no prenguin exemple de Controguerra i els pobles veïns.
La notícia corre avui en alguns mitjans italians, si bé ja s'estava covant fa algun temps perquè la notícia ja sortia el proppassat 26 de setembre en el diari Il Centro, a l'edició de Pescara. El bosc està situat entre el riu Tronto i la carretera, i des de fa anys sembla ser que serveix de prostíbul a l'aire lliure i també d'abocador. Un dels municipis afectats, que es diu Controguerra (quin nom, per a un poble!), havia instal·lat cartells en què diu: "prohibit contractar prestacions sexuals en tot el territori municipal" però no servien de res. I els veïns n'estan més que tips de la prostitució de la porqueria que s'acumula en aquella zona: matalassos i brossa de tota mena que deixen les prostitutes i els seus clients, i objectes i bosses de brossa que hi llencen la gent que passa per la carretera.
Les reaccions que ha provocat la notícia han estat diverses. El representant d'un grup ecologista local suggereix que, per eliminar el problema definitivament, a més de tallar els arbres i la resta de vegetació, tallin també els òrgans masculins que s'empren en aquestes transaccions. En aquest cas, seria molt escaient aquell refrany català que diu "morta la cuca, mort el verí".
D'aquesta talada massiva, en parla també un bloc del diari La Repubblica, que ha provocat comentaris molt diversos. La majoria són de crítica per la decisió d'aquests pobles, i n'hi ha que sospiten que al darrere no hi hagi algun projecte especulatiu. Però hi ha qui diu que la gent que critica la mesura no sap de què parla i que allò no és pròpiament un bosc, però que, si cal tallar arbres per eliminar tota aquella porqueria, doncs que els tallin. Un altre, que és ciclista, diu que està tip d'haver d'anar esquivant preservatius, llaunes i claus de les restes de palets amb què fan fogueres, a més del perill que qualsevol cotxe de sobte faci un gir de 180 graus per tornar enrere quan algun "putero" descobreix, tot passant, el que hi ha en el bosc.
A Catalunya hi ha municipis que pateixen també aquest problema. Espero que no prenguin exemple de Controguerra i els pobles veïns.
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Eduard Punset i el seu convidat
La setmana que vaig ser a Montevideo es va emetre el programa "El convidat" en què Albert Om passava un cap de setmana amb Eduard Punset. L'he recuperat en el web del programa i he passat una estona molt bona veient-lo.
Mentre el veia m'imaginava com podria haver estat un programa similar, en què un presentador de televisió es fiqués a casa d'un personatge famós, si hagués caigut en mans de TV5 o d'Antena3, especialment per aquests anomenats "periodistes" que es dediquen a escarbar en la vida dels famosos --'famosos' que en molts casos ho són només perquè surten en aquells programes.
"El convidat", en canvi, és un programa amb molta classe; es nota que el presentador no va més enllà d'on el "convidador" vol que vagi. Per exemple, en l'episodi en què es va plantar a Washington per passar dos dies amb Antoni Bassas, gairebé no va sortir ningú de la família de Bassas, únicament la dona i em sembla que només quan anaven a una cerimònia de la premsa estrangera. En l'episodi de Punset, veiem, com el visiten una filla amb el marit i les seves nenes, i l'Albert Om juga amb elles i els fa alguna pregunta sobre l'avi.
He llegit la crítica que Ferran Monegal va fer del "convidat" dedicat a Punset i estic d'acord que, en aquest episodi i en el de Teresa Gimpera, Albert Om ha aconseguit una atmosfera màgica. Suposo que la tasca del realitzador també hi deu haver fet molt per aconseguir aquella màgia. Aquells primers plans de Punset quan és davant l'ordinador, l'escena del sofà, amb tots dos asseguts llegint i en Punset a qui, en un moment determinant, se li tanquen els ulls; l'estètica general del programa, que en alguns casos juga amb la llum i les ombres; el passeig pel jardí que em va recordar els passejos que diuen que Darwin feia pel jardí de casa seva per "pensar" i que Punset fa acompanyat del seu gos anomenat precisament Darwin; el dibuix que els fa la neta de Punset... I, com també destaca Monegal en la seva crítica, sense fer en cap moment esment al program Redes que tan popular ha fet Punset els darrers anys.
Punset és una persona que té milers d'admiradors per molts països (el programa Redes, que TVE emet pel seu canal internacional, té molts seguidors en els països latinoamericans), però que té també detractors. Crec que li passa com a Woody Allen o a Almodóvar, que no deixen ningú indiferent. Sense tenir una formació en allò que s'entén normalment com a ciència, o sigui les ciències experimentals (crec que és economista), la ment de Punset és com una esponja, capta de seguida allò que li expliquen o llegeix. I després sap transmetre-ho molt bé. A més, per la televisió queda molt bé: aquell aspecte seu que recorda el d'un savi distret, aquesta personalitat i bellesa (no m'he equivocat; he escrit 'bellesa' amb b expressament) que donen les arrugues a un home gran (a la dona no tant; ha de ser ja bastant vella perquè se li acceptin les arrugues o el cabell blanc), fan de Punset un personatge entranyable per a molta gent.
Poso aquí el vídeo de l'episodi de Punset, que també pot veure's en el web del programa.
Mentre el veia m'imaginava com podria haver estat un programa similar, en què un presentador de televisió es fiqués a casa d'un personatge famós, si hagués caigut en mans de TV5 o d'Antena3, especialment per aquests anomenats "periodistes" que es dediquen a escarbar en la vida dels famosos --'famosos' que en molts casos ho són només perquè surten en aquells programes.
"El convidat", en canvi, és un programa amb molta classe; es nota que el presentador no va més enllà d'on el "convidador" vol que vagi. Per exemple, en l'episodi en què es va plantar a Washington per passar dos dies amb Antoni Bassas, gairebé no va sortir ningú de la família de Bassas, únicament la dona i em sembla que només quan anaven a una cerimònia de la premsa estrangera. En l'episodi de Punset, veiem, com el visiten una filla amb el marit i les seves nenes, i l'Albert Om juga amb elles i els fa alguna pregunta sobre l'avi.
He llegit la crítica que Ferran Monegal va fer del "convidat" dedicat a Punset i estic d'acord que, en aquest episodi i en el de Teresa Gimpera, Albert Om ha aconseguit una atmosfera màgica. Suposo que la tasca del realitzador també hi deu haver fet molt per aconseguir aquella màgia. Aquells primers plans de Punset quan és davant l'ordinador, l'escena del sofà, amb tots dos asseguts llegint i en Punset a qui, en un moment determinant, se li tanquen els ulls; l'estètica general del programa, que en alguns casos juga amb la llum i les ombres; el passeig pel jardí que em va recordar els passejos que diuen que Darwin feia pel jardí de casa seva per "pensar" i que Punset fa acompanyat del seu gos anomenat precisament Darwin; el dibuix que els fa la neta de Punset... I, com també destaca Monegal en la seva crítica, sense fer en cap moment esment al program Redes que tan popular ha fet Punset els darrers anys.
Punset és una persona que té milers d'admiradors per molts països (el programa Redes, que TVE emet pel seu canal internacional, té molts seguidors en els països latinoamericans), però que té també detractors. Crec que li passa com a Woody Allen o a Almodóvar, que no deixen ningú indiferent. Sense tenir una formació en allò que s'entén normalment com a ciència, o sigui les ciències experimentals (crec que és economista), la ment de Punset és com una esponja, capta de seguida allò que li expliquen o llegeix. I després sap transmetre-ho molt bé. A més, per la televisió queda molt bé: aquell aspecte seu que recorda el d'un savi distret, aquesta personalitat i bellesa (no m'he equivocat; he escrit 'bellesa' amb b expressament) que donen les arrugues a un home gran (a la dona no tant; ha de ser ja bastant vella perquè se li acceptin les arrugues o el cabell blanc), fan de Punset un personatge entranyable per a molta gent.
Poso aquí el vídeo de l'episodi de Punset, que també pot veure's en el web del programa.
Andre Geim, els dos Nobel
Marie Skolodowska Curie va rebre el premi Nobel dues vegades: el 1903, el de física, una meitat del qual va compartir amb el seu marit Pierre Curie, pel seu treball sobre el fenomen de la radioactivitat, que havia estat descoberta per Henri Becquerel, que va rebre l'altra meitat del premi; i el 1911, el de química ella sola (el seu marit havia mort el 1906), per la descoberta dels elements poloni i radi. També hi ha membres d'una mateixa família que han rebut algun premi Nobel; un exemple recent és el dels Kornberg -- Arthur i Roger,pare i fill-- que van rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina de 1959 (el pare, compartit amb Severo Ochoa) i el de química de 2006 (el fill). Tanmateix, em fa l'efecte que fins ara ningú no havia rebut el Nobel de debò --el que concedeix lAcadèmia sueca-- i el Nobel de broma, el Ig Nobel de què parlava ahir en aquest bloc. Doncs bé aquesta situació s'ha donat enguany.
Andre Geim, un dels dos guanyadors del premi Nobel de física 2010 "pels seus innovadors experiments sobre el material bidimensional grafè", va rebre, el 2000, el Nobel de broma, l'Ig Nobel de física, que va compartir amb Michael Berry, per uns experiments sobre camps magnètics que van aconseguir fer levitar diversos "objectes", entre els quals una granota. En aquest vídeo de Youtube es veuen alguns exemples de levitació causada per diamagnetisme, que és una propietat dels materials que són repel·lits pels imants, perquè en ells es crea un camp magnètic oposat a un altre camp magnètic aplicat externament :
El segon exemple que mostra el vídeo és el de la granota de Geim; més que levitar, sembla que estigui fent salts i acrobàcies.
Andre Geim, un dels dos guanyadors del premi Nobel de física 2010 "pels seus innovadors experiments sobre el material bidimensional grafè", va rebre, el 2000, el Nobel de broma, l'Ig Nobel de física, que va compartir amb Michael Berry, per uns experiments sobre camps magnètics que van aconseguir fer levitar diversos "objectes", entre els quals una granota. En aquest vídeo de Youtube es veuen alguns exemples de levitació causada per diamagnetisme, que és una propietat dels materials que són repel·lits pels imants, perquè en ells es crea un camp magnètic oposat a un altre camp magnètic aplicat externament :
El segon exemple que mostra el vídeo és el de la granota de Geim; més que levitar, sembla que estigui fent salts i acrobàcies.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Els Nobel de broma
Un any més, de manera paral·lela a l'anunci dels premis Nobel de les especialitats de ciència, s'han fet públics els Ig Nobel, els de broma, que premien recerques que han estat publicades en revistes científiques, però que en alguns casos semblen inversemblants o si més no són insòlites i força enginyoses, i sempre divertides. El jurat tria els premis a partir dels articles publicats per investigadors de molts camps de la ciència i de la tècnica. Vegem-ne alguns.
Enguany, el premi Ig Nobel d'enginyeria ha recompensat un nou sistema no invasiu per prendre mostres de l'alè de les balenes per controlar-ne la salut i si tenen alguna infecció respiratòria. De fet, més que l'alè, és un raig d'aigua perquè l'alè, en contacte amb l'atmosfera es condensa i és aquella mena de brollador que surt de l'espiracle que tenen a la part superior. He buscat l'article que descriu la recerca per saber com ho fan per prendre aquestes mostres, perquè no sembla un tasca fàcil. Tanmateix, per poder llegir tot l'article cal pagar o consultar la versió electrònica de la revista des d'una biblioteca que hi estigui subscrita. Només he pogut llegir-ne el resum i no m'ha servit de res; parla de tècniques no invasives per a la recollida de l'alè condensat, però no explica en que consisteixen. Finalment ho he trobat aquí: fan servir un helicòpter de joguina teledirigit que porta una placa de Petri acoblada! Des d'una barca guien l'helicòpter, tot dirigint-lo fins al raig de l'alè de la balena. Quan l'helicòpter torna a la barca amb la placa de Petri impreganda de l'alè de la balena, la segellen i la duen a analitzar al laboratori.
L'estudi dels microbiòlegs barbuts es va fer l'any 1960. Era una època en què molts joves es deixaven barba com a signe d'inconformisme. Avui dia hi ha microbiòlegs barbuts però potser no tants com aleshores i no sé si deuen tenir en compte els resultats d'aquell estudi o fins i tot si en deuen estar assabentats. Per si de cas, si jo en conegués algun de barbut, procuraria mantenir-me a distància si no estava segura de la innocuïtat dels microorganismes amb què treballava.
El de medicina ha anat a un treball que ha conclòs que pujar a les muntanyes russes és beneficiós per a l'asma. Van fer la prova amb un grup de dones que patien atacs greus d'asma i amb un grup de dones sanes com a control. Les dones asmàtiques, després de pujar a les muntanyes russes d'un parc d'atraccions, tenien menys dificultat per respirar que abans de pujar a l'atracció.
El de física ha recaigut en un treball que ha provat que una manera barata i eficaç d'evitar les caigudes a l'hivern, quan el terra és glaçat, és posant-se uns mitjons per damunt de les sabates. En l'assaig que es va fer, l'únic afecte advers que es va registrar va ser la humiliació que van patir alguns dels participants perquè la gent se'n reia en veure'ls caminar amb mitjons damunt les sabates.
El premi de "salut pública" va ser per a un treball que prova que els microbiòlegs barbuts posen en risc de contraure infeccions les seves famílies i les seves amistats. Es va fer una prova fent servir soques no patògenes dels bacteris Serratia marcescens (el bacteri causant del "miracle" del Corpus) i Bacillus subtilis i també les toxines del virus causant de l'anomenada malaltia de Newcastle i del bacteri Clostridium botilinum. Els experiments amb bacteris els van fer amb voluntaris que havien estat sense afaitar-se 73 dies, i els experiments amb virus i la toxina els van fer amb un maniquí al quals van enganxar una barba. En la darrera fase de l'experiment se seguien les mateixes pautes, però després que els voluntaris s'haguessin afaitat. Els resultats van demostrar que la barba retenia microorganismes, virus i toxines i que només rentant-la molt bé amb sabó cada vegada o afaitant-la, n'eren eliminats. De tota manera, el risc de contagi a altres persones només es produïa quan es treballava amb uns valors dels patògens que no són freqüents en un treball normal, excepte si es produeix un accident o si es repeteix moltes vegades una operació en la qual els bacteris, els virus o les toxines poden acabar trobant-se en aerosols en l'atmosofera del laboratori.
El de biologia va recaure en un treball que descriu la pràctica de sexe oral en una espècie de ratpenats (Cynopterus sphinx), com a complement a les pràctiques sexuals habituals. Els investigadors van adonar-se que les femelles llepaven la base del penis del mascle en el moment de la còpula. Segons l'article que descriu el treball, cada segon de llepada significava uns sis segons més de duració de la còpula. Una còpula més llarga pot augmentar la probabilitat de fecundació de l'òvul, cosa que en el cas d'aquest ratpenat, que és una espècie amenaçada, pot tenir un significat evolutiu.
Podeu veure tots els premis Ig Nobel d'enguany i de les anteriors edicions en el web Improbable Research.
Enguany, el premi Ig Nobel d'enginyeria ha recompensat un nou sistema no invasiu per prendre mostres de l'alè de les balenes per controlar-ne la salut i si tenen alguna infecció respiratòria. De fet, més que l'alè, és un raig d'aigua perquè l'alè, en contacte amb l'atmosfera es condensa i és aquella mena de brollador que surt de l'espiracle que tenen a la part superior. He buscat l'article que descriu la recerca per saber com ho fan per prendre aquestes mostres, perquè no sembla un tasca fàcil. Tanmateix, per poder llegir tot l'article cal pagar o consultar la versió electrònica de la revista des d'una biblioteca que hi estigui subscrita. Només he pogut llegir-ne el resum i no m'ha servit de res; parla de tècniques no invasives per a la recollida de l'alè condensat, però no explica en que consisteixen. Finalment ho he trobat aquí: fan servir un helicòpter de joguina teledirigit que porta una placa de Petri acoblada! Des d'una barca guien l'helicòpter, tot dirigint-lo fins al raig de l'alè de la balena. Quan l'helicòpter torna a la barca amb la placa de Petri impreganda de l'alè de la balena, la segellen i la duen a analitzar al laboratori.
L'estudi dels microbiòlegs barbuts es va fer l'any 1960. Era una època en què molts joves es deixaven barba com a signe d'inconformisme. Avui dia hi ha microbiòlegs barbuts però potser no tants com aleshores i no sé si deuen tenir en compte els resultats d'aquell estudi o fins i tot si en deuen estar assabentats. Per si de cas, si jo en conegués algun de barbut, procuraria mantenir-me a distància si no estava segura de la innocuïtat dels microorganismes amb què treballava.
El de medicina ha anat a un treball que ha conclòs que pujar a les muntanyes russes és beneficiós per a l'asma. Van fer la prova amb un grup de dones que patien atacs greus d'asma i amb un grup de dones sanes com a control. Les dones asmàtiques, després de pujar a les muntanyes russes d'un parc d'atraccions, tenien menys dificultat per respirar que abans de pujar a l'atracció.
El de física ha recaigut en un treball que ha provat que una manera barata i eficaç d'evitar les caigudes a l'hivern, quan el terra és glaçat, és posant-se uns mitjons per damunt de les sabates. En l'assaig que es va fer, l'únic afecte advers que es va registrar va ser la humiliació que van patir alguns dels participants perquè la gent se'n reia en veure'ls caminar amb mitjons damunt les sabates.
El premi de "salut pública" va ser per a un treball que prova que els microbiòlegs barbuts posen en risc de contraure infeccions les seves famílies i les seves amistats. Es va fer una prova fent servir soques no patògenes dels bacteris Serratia marcescens (el bacteri causant del "miracle" del Corpus) i Bacillus subtilis i també les toxines del virus causant de l'anomenada malaltia de Newcastle i del bacteri Clostridium botilinum. Els experiments amb bacteris els van fer amb voluntaris que havien estat sense afaitar-se 73 dies, i els experiments amb virus i la toxina els van fer amb un maniquí al quals van enganxar una barba. En la darrera fase de l'experiment se seguien les mateixes pautes, però després que els voluntaris s'haguessin afaitat. Els resultats van demostrar que la barba retenia microorganismes, virus i toxines i que només rentant-la molt bé amb sabó cada vegada o afaitant-la, n'eren eliminats. De tota manera, el risc de contagi a altres persones només es produïa quan es treballava amb uns valors dels patògens que no són freqüents en un treball normal, excepte si es produeix un accident o si es repeteix moltes vegades una operació en la qual els bacteris, els virus o les toxines poden acabar trobant-se en aerosols en l'atmosofera del laboratori.
Tècniques per a la recuperació dels microbis que hi ha a la barba
Font: Barbeito et al. (1967) Applied Microbiol 15:899-06
El de biologia va recaure en un treball que descriu la pràctica de sexe oral en una espècie de ratpenats (Cynopterus sphinx), com a complement a les pràctiques sexuals habituals. Els investigadors van adonar-se que les femelles llepaven la base del penis del mascle en el moment de la còpula. Segons l'article que descriu el treball, cada segon de llepada significava uns sis segons més de duració de la còpula. Una còpula més llarga pot augmentar la probabilitat de fecundació de l'òvul, cosa que en el cas d'aquest ratpenat, que és una espècie amenaçada, pot tenir un significat evolutiu.
Podeu veure tots els premis Ig Nobel d'enguany i de les anteriors edicions en el web Improbable Research.
divendres, 8 d’octubre del 2010
La casa de les samarretes
A Barcelona hi ha moltes botigues on venen samarretes de les que s'ensenyen; em refereixo a les que, en anglès anomenen T-shirts. Com més va, però, més i més difícil és trobar aquelles botigues d'abans on es podien comprar tot tipus de samarretes de les que no s'ensenyen perquè es duen sota d'altres peces de vestir.
Recordo que durant molts anys anava a una merceria que hi havia al darrere de la catedral. Un bon dia, quan vaig fer-hi cap per comprar-hi algunes samarretes per a l'hivern que s'apropava, vaig trobar que s'havia convertit en un restaurant. També va convertir-se en un altre negoci una botiga semblant que hi havia al carrer Comtal. A poc a poc, aquelles merceries --no sé perquè en deien 'merceries', si moltes no venien betes ni fils, només roba interior, mitges i mitjons-- han anat desapareixent.
Fa uns dies que anava jo pensant on hi hauria una botiga on pogués comprar una samarreta de cotó de les d'abans, de color negre, màniga llarga i una mica d'escot, per posar-me sota un brusa que és fosca però fina i bastant transparent. Ahir al matí, quan em dirigia al metro, a l'estació d'Universitat, me la vaig trobar al davant:
A l'aparador he vist la samarreta que buscava. I és que en tenen de tota mena: d'home, de dona, per a la mainada; de coto i d'altres fibres; samarretes imperi, de màniga curta, de màniga llarga, tancades, amb escot; blanques, negres, de color cru... I un bé de déu de calçotets i calces, mitjons, mitges...
La botiga és diu Gèneres de Punt La Torre i es troba al número 4 de la plaça Universitat, on comença la Ronda de Sant Antoni. És del 1900 i no sembla que hi hagin fet gaires canvis:
Recordo que durant molts anys anava a una merceria que hi havia al darrere de la catedral. Un bon dia, quan vaig fer-hi cap per comprar-hi algunes samarretes per a l'hivern que s'apropava, vaig trobar que s'havia convertit en un restaurant. També va convertir-se en un altre negoci una botiga semblant que hi havia al carrer Comtal. A poc a poc, aquelles merceries --no sé perquè en deien 'merceries', si moltes no venien betes ni fils, només roba interior, mitges i mitjons-- han anat desapareixent.
Fa uns dies que anava jo pensant on hi hauria una botiga on pogués comprar una samarreta de cotó de les d'abans, de color negre, màniga llarga i una mica d'escot, per posar-me sota un brusa que és fosca però fina i bastant transparent. Ahir al matí, quan em dirigia al metro, a l'estació d'Universitat, me la vaig trobar al davant:
A l'aparador he vist la samarreta que buscava. I és que en tenen de tota mena: d'home, de dona, per a la mainada; de coto i d'altres fibres; samarretes imperi, de màniga curta, de màniga llarga, tancades, amb escot; blanques, negres, de color cru... I un bé de déu de calçotets i calces, mitjons, mitges...
La botiga és diu Gèneres de Punt La Torre i es troba al número 4 de la plaça Universitat, on comença la Ronda de Sant Antoni. És del 1900 i no sembla que hi hagin fet gaires canvis:
Fotos: M. Piqueras, 07.10.2010
dijous, 7 d’octubre del 2010
És hora de rellegir Vargas Llosa
Quan vaig fer dissabte dels meus llibres (n'hauria de tornar a fer; ja no sé per on desar-los), en vaig regalar i també en vaig llençar (els que no mereixen ser llegits per ningú). Com va fer el capellà del Quixot, que va salvar de la foguera alguns llibres de cavalleria (entre els quals la Historia del famoso caballero Tirante el Blanco), jo en tinc que no me'n vull pas desprendre, encara que potser no els torni a llegir. En aquest grup hi ha els de Mario Vargas Llosa.
La concessió del premi Nobel de literatura a Vargas Llosa és una bona excusa per rellegir algun dels seus llibres. El primer que vaig llegir, La ciudad y los perros, és també una de les seves primeres obres. L'exemplar que jo tinc és la segona edició, de 1963. El vaig comprar un dia del llibre, suposo que el 1964. Hauré de prendre'm un antihistamínic per llegir-lo perquè només de passar-ne els fulls, el nas ja em comença a degotar. Són més de quaranta-set anys d'acumular, entre les seves pàgines, pols que deu haver alimentat milions d'àcars.
Al principi té unes pàgines grogues (grogues originàriament, no pel pas del temps), amb una breu nota biogràfica de l'autor (breu, perquè no tenia més que 26 anys quan es va publicar el llibre), un comentari sobre els dos premis que el llibre havia rebut (Biblioteca Breve i el Prix Formentor), i una mena de pròleg que es titula "Un juicio del Dr. José Mª Valverde".
José Mª Valverde (1926-1996) considera "magistral" la novel·la de Vargas Llosa. De l'autor, diu que és "un escritor de excepción, increíblemente maduro en el arranque de su juventud". La novel·la és molt crua i --com dèiem aleshores quan l'erotisme i el sexe eren explícits en una novel·la-- molt forta, i jo era molt jove quan la vaig llegir. Potser si aquella mateixa història hagués estat narrada d'una altra manera, qui sap si no l'hauria trobada pornogràfica, segons els estàndards de la dècada de 1960. Però com diu Valverde, és una novel·la poètica, en què "[c]ada palabra, cada frase, está dicha y oída como en un poema. [...] En algunas ocasiones, y precisamente para velar episodios de especial crudeza, el lenguaje se musicaliza, se pone en trance hipnótico: hasta las palabras se convierten en elemento rítmico, se depuran en su función de sonido, de creación de atmósfera, confusa y sugerente a la vez, en que importa más el estado de ánimo que lo que pasa."
Reconeix Valverde que, malgrat la seva convicció que el gènere novel·lístic està difunt, es troba davant d'una obra excepcional que "es la mejor novela en lengua española desde Don Segundo Sombra". I això va dir-ho a un periodista, tot afegint-hi: "Digámoslo claramente, para poder tener nuestra porción de desprecio o de gloria dentro de cien años." No han calgut cent anys perquè el mèrit d'aquell jove autor hagi rebut el reconeixement universal i Valverde tingui la seva porció de glòria (pòstuma, malauradament) per aquella predicció.
Al principi té unes pàgines grogues (grogues originàriament, no pel pas del temps), amb una breu nota biogràfica de l'autor (breu, perquè no tenia més que 26 anys quan es va publicar el llibre), un comentari sobre els dos premis que el llibre havia rebut (Biblioteca Breve i el Prix Formentor), i una mena de pròleg que es titula "Un juicio del Dr. José Mª Valverde".
José Mª Valverde (1926-1996) considera "magistral" la novel·la de Vargas Llosa. De l'autor, diu que és "un escritor de excepción, increíblemente maduro en el arranque de su juventud". La novel·la és molt crua i --com dèiem aleshores quan l'erotisme i el sexe eren explícits en una novel·la-- molt forta, i jo era molt jove quan la vaig llegir. Potser si aquella mateixa història hagués estat narrada d'una altra manera, qui sap si no l'hauria trobada pornogràfica, segons els estàndards de la dècada de 1960. Però com diu Valverde, és una novel·la poètica, en què "[c]ada palabra, cada frase, está dicha y oída como en un poema. [...] En algunas ocasiones, y precisamente para velar episodios de especial crudeza, el lenguaje se musicaliza, se pone en trance hipnótico: hasta las palabras se convierten en elemento rítmico, se depuran en su función de sonido, de creación de atmósfera, confusa y sugerente a la vez, en que importa más el estado de ánimo que lo que pasa."
Reconeix Valverde que, malgrat la seva convicció que el gènere novel·lístic està difunt, es troba davant d'una obra excepcional que "es la mejor novela en lengua española desde Don Segundo Sombra". I això va dir-ho a un periodista, tot afegint-hi: "Digámoslo claramente, para poder tener nuestra porción de desprecio o de gloria dentro de cien años." No han calgut cent anys perquè el mèrit d'aquell jove autor hagi rebut el reconeixement universal i Valverde tingui la seva porció de glòria (pòstuma, malauradament) per aquella predicció.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Uruguai i la llei de la impunitat
La llavor verda de la lluita, la lluita d'un poble que florirà.
Divendres passat, després de retre el meu homenatge al monument a Companys de Montevideo, de tornada a l'hotel anava pensant que, a les guerres, els qui guanyen són després els "bons" i els qui perden són els "dolents". I recordava que durant dècades, els únics morts de la guerra (in)civil espanyola que comptaven eren els que anomenaven "gloriosos caídos por Dios y por España". Els del bàndol republicà --que eren els seguidors del Govern legítim, elegit democràticament-- era com si mai no haguessin existit. Per sort ara disposem de la llei de la memòria històrica que ha rescatat de l'oblit milers i milers de morts que en el seu moment van ser enterrats en fosses comunes que mai no van ser declarades i que els qui sabien on eren, en molts casos no van gosar dir res per por a represàlies. S'han pogut obrir molts arxius i veure molts de documents que durant anys era impossible consultar. Res no podrà rescabalar les persones que van perdre algú de la família, però si més no els seus morts han deixat de ser morts fantasmes.
Caminava amb aquests pensaments per l'Avenida 18 de Julio de Montevideo quan, en arribar a la plaza de la Libertad (el seu nom oficial és plaza Cagancha, però tothom la coneix com a plaza de la Libertad), em vaig aturar a mirar un grup d'escolars, nens i nenes, que duien unes bates blanques amb una gran llaçada al coll que em va recordar les bates que els escolars italians van dur durant molts anys (però les bates de la mainada italiana eren negres; el color del llaç depenia del curs que fessin). Mentre els mirava passar vaig sentir una veu d'home que venia de l'altre costat de la plaça i diverses vegades vaig sentir les paraules caducidad i desaparecida. Els dies anteriors havia llegit algunes notícies sobre la llei uruguaiana que oficialment s'anomena "de la caducidad" (en realitat, Ley de la Caducidad de la Pretensión Punitiva del Estado), però que el poble anomena "de la impunidad" i que va establir una amnistia per a tots els delictes comesos per policies i militars o altres funcionaris durant l'època de la dictadura (1973-1985).
Vaig creuar la carrer i vaig apropar-me a escoltar aquell home que explicava el cas d'una jove argentina que, estant embarassada, va ser segrestada i duta a l'Uruguai on, després de tenir la criatura, va "desaparèixer", i la criatura va ser donada en adopció. El qui parlava era Gabriel Mazzarovich, periodiste, i després he sabut que el document que va llegir divendres a la plaza de la Libertad és la declaració que farà el proper 15 de novembre davant del Tribunal Interamericà dels Drets Humans al qual l'Uruguai ha de fer front per incompliment dels convenis internacionals en matèria de drets humans, a causa de l'esmentada llei de la caducitat/impunitat. (L'audiència davant aquell Tribunal havia de ser el 4 d'octubre, però a causa dels fets del proppassat 29 de setembre a l'Equador, ha estat ajornada fins al novembre.)
Gabriel Mazzarovich, en l'acte "Iguales y Punto"
(M. Piqueras, Montevideo, 01.10.2010)
Com a periodista, Mazzarovich va fer un treball d'investigació que va fer possible localitzar Macarena Gelman, la filla de la jove argentina assassinada a Uruguai i determinar-ne la identitat mitjançant l'anàlisi del DNA. Ja amb la democràcia restablerta al país, semblava que no es volgués remoure el passat i els mitjans de comunicació oficials no van informar de tot el que va Mazzarovich havia descobert fins que no va ser el mateix president del país qui ho va confirmar en un comunicat oficial.
L'acte de la plaza de la Libertad era una marató de lectura col·lectiva organitzada per diverses organitzacions que demanen que el Parlament uruguaià aprovi una llei interpretativa de la constitució que deixi sense efecte la llei de la impunitat. Entre aquelles organitzacions hi ha "Madres y Familares de Uruguayos Detenidos-Desaparecidos". Hi havia algunes cadires perquè les persones que s'propaven a sentir les lectures poguessin seure i vaig fer-ho. El matí era assolellat, però fred; semblava més un matí d'hivern que de primavera (la primavera va començar quan a nosaltres ens va arribar la tardor). Malgrat el fred, m'hauria quedat fins al final de la marató, però el meu temps a Montevideo s'esgotava. Havia de tornar a l'hotel, on un cotxe em recolliria poca estona més tard per dur-me a l'aeroport.
Vaig tenir temps d'escoltar les lectures que van fer una noia filla d'un desaparegut, algunes dones que havien estat presoneres de la dictadura, una altra familiar d'un pres... Entre les lectures que van fer hi havia un text d'un mestra que va explicar com ho va passar la mainada que tenia el pare, la mare o ambdós a la presó. No acabaven d'entendre què passava i per a ells era un vergonya, un fet que sovint ocultaven perquè els altres nens i nenes de l'escola no es burlessin d'ells o els insultessin.
Abans de marxar vaig saludar algunes de les dones que havien aportat el seu testimoni durant l'estona que vaig ser a la plaça. Vaig dir-los que entenia molt bé el que deien perquè jo vinc d'un país on durant quaranta anys hi va haver un gran silenci ("un silenci antic i molt llarg") sobre la nostra història propera i no tan propera, i els vaig desitjar molta sort.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
Raimon
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Lluís Companys a Montevideo
A través d'Assur, un blocaire català, vaig saber que a Montevideo hi ha un monument a Lluís Companys. Divendres, el dia que a la tarda deixava la ciutat, vaig aprofitar el matí per anar a veure'l. Vaig buscar per Internet el lloc on es troba la placeta que duu el nom de Companys. En el mapa no em semblava massa lluny, però Montevideo és una ciutat d'una gran extensió i el plànols, que no solen indicar l'escala, poden enganyar. Vaig preguntar a un conserge de l'hotel com hi podia anar i em va dir que hi havia un autobús que anava cap aquella direcció, però trigaria molt de temps a arribar-hi. Em va aconsellar que agafés un taxi i així ho vaig fer.
Vaig adonar-me que el conserge tenia raó. Si hi hagués anat amb el bus segurament no hauria pogut fer res més abans de marxar a l'aeroport. El taxista estava intrigat pel meu interès per anar a veure el monument a aquell senyor del qual ell mai no n'havia sentit parlar. Li vaig explicar que havia estat el president del darrer govern democràtic que hi va haver a Catalunya abans de la guerra civil espanyola, que va exiliar-se a França i que quan els alemanys van invadir França durant la segona guerra mundial, van detenir Companys i el van lliurar a Franco i que, després d'un judici que era un farsa, va ser afusellat a Barcelona. I que les guerres tenen això: els qui guanyen acaben sent els bons i els perdedors són considerats uns traïdors.
La zona on es troba el monument a Companys és de cases baixes, amb un aspecte de poble si no fos perquè els carrers són molt amples. Com que veia difícil tornar al centre en autobús i molt menys fer-ho a peu, i vaig veure que el taxímetre no havia pujat excessivament, vaig dir-li que m'esperés mentre jo m'apropava al monument a retre a Companys el meu homenatge silenciós.
Jo havia arribat per la part posterior i la primera visió em va decebre; vaig pensar que allò no feia massa per a monument. El veia com un banc de pedra adossat a una paret vertical; en realitat no és una paret, però tampoc se'n pot dir un monòlit, ni una llosa, perquè no es recte. Més val que en posi la foto:
A la part posterior (la que es veu en la foto precedent), hi ha dues plaques; en la de la part inferior, diu "Centre Català de Caracas a Lluís Companys" (em va estranyar que el Centre Català de Caracas dediqués un monument a Companys a Montevideo, però en veure l'altre costat vaig adonar-me que qui havia fet erigir el monument era el Cercle Català de Montevideo). L'altra placa, més gran i més difícil de llegir perquè el temps l'ha malmès, recorda que Jordi Pujol, essent president de la Generalitat de Catalunya, va visitar Montevideo i va retre homenatge a Companys.
L'altre costat és la cara principal, que dóna a una ampla avinguda, i allò ja recorda més un monument:
A la part superior, sota un escut que crec que és el de Montevideo, hi posa "PLAZA LLUIS COMPANY " (la darrera lletra ha caigut o l'han arrencada). Més avall, hi ha un relleu amb el bust de Companys i algunes figures que suposo que deuen tenir alguna relació amb Catalunya (el segador és evident). I al peu diu que l'hi dedica el Cercle Català de Montevideo.
Aquesta és l'aspecte general de la placeta:
A partir de la foto, no sembla que el monument es trobi en una gran ciutat. Però va valer la pena apropar-s'hi, encara que no fos més que per explicar a un taxista de Montevideo qui va ser aquell català que té aquesta placeta i aquest petit monument a la seva ciutat.
Vaig adonar-me que el conserge tenia raó. Si hi hagués anat amb el bus segurament no hauria pogut fer res més abans de marxar a l'aeroport. El taxista estava intrigat pel meu interès per anar a veure el monument a aquell senyor del qual ell mai no n'havia sentit parlar. Li vaig explicar que havia estat el president del darrer govern democràtic que hi va haver a Catalunya abans de la guerra civil espanyola, que va exiliar-se a França i que quan els alemanys van invadir França durant la segona guerra mundial, van detenir Companys i el van lliurar a Franco i que, després d'un judici que era un farsa, va ser afusellat a Barcelona. I que les guerres tenen això: els qui guanyen acaben sent els bons i els perdedors són considerats uns traïdors.
La zona on es troba el monument a Companys és de cases baixes, amb un aspecte de poble si no fos perquè els carrers són molt amples. Com que veia difícil tornar al centre en autobús i molt menys fer-ho a peu, i vaig veure que el taxímetre no havia pujat excessivament, vaig dir-li que m'esperés mentre jo m'apropava al monument a retre a Companys el meu homenatge silenciós.
Jo havia arribat per la part posterior i la primera visió em va decebre; vaig pensar que allò no feia massa per a monument. El veia com un banc de pedra adossat a una paret vertical; en realitat no és una paret, però tampoc se'n pot dir un monòlit, ni una llosa, perquè no es recte. Més val que en posi la foto:
A la part posterior (la que es veu en la foto precedent), hi ha dues plaques; en la de la part inferior, diu "Centre Català de Caracas a Lluís Companys" (em va estranyar que el Centre Català de Caracas dediqués un monument a Companys a Montevideo, però en veure l'altre costat vaig adonar-me que qui havia fet erigir el monument era el Cercle Català de Montevideo). L'altra placa, més gran i més difícil de llegir perquè el temps l'ha malmès, recorda que Jordi Pujol, essent president de la Generalitat de Catalunya, va visitar Montevideo i va retre homenatge a Companys.
L'altre costat és la cara principal, que dóna a una ampla avinguda, i allò ja recorda més un monument:
Aquesta és l'aspecte general de la placeta:
A partir de la foto, no sembla que el monument es trobi en una gran ciutat. Però va valer la pena apropar-s'hi, encara que no fos més que per explicar a un taxista de Montevideo qui va ser aquell català que té aquesta placeta i aquest petit monument a la seva ciutat.