Taxista xerraire

Abans d'ahir havia tingut un matí força atapeït i la darrera reunió que vaig tenir va acabar a quarts de tres. Tenia gana, estava cansada i a la tarda tornava a estar ocupada. Vaig decidir agafar un taxi per poder descansar pel camí. El primer taxi al qual vaig pujar, quan vaig dir-li que anava a Les Corts, em va dir "Lo siento, pero no puedo llevarla, porque voy a comer a Pueblo Nuevo." Mentre esperava que en passés un altre vaig pensar que hauria hagut de dir-li. "De aquí no me bajo si no me lleva a Les Corts. Que por algo lleva el cartel de 'libre'." Però sóc d'efectes retardats, què hi farem

Encara no havíem recorregut ni cent metres en el que finalment em va dur a casa, quan el taxista va començar a xerrar i fer-me preguntes. Em va explicar que feia 25 anys que era taxista i que primer treballava de dependent i després es va comprar el taxi. I que quan era dependent es guanyava força bé la vida. De tant en tant deixava anar alguna pregunta que jo responia amb algun monosíl·lab, per veure si la meva falta de col·laboració en el diàleg el desanimava. Però la xerrameca --bastant incoherent-- d'aquell home no tenia aturador.

Em va explicar que en aquells temps que feia de dependent coneixa un taxista que duia el taxi com si fos un supermercat: kleenex, tabac, caramels... fins i tot preservatius venia a la clientela. I deia que li toleraven perquè eren altres temps, "los tiempos de Franco". Vaig pensar que o s'ho inventava tot o no tenia noció del temps perquè, si va començar fa vint-i-cinc anys de dependent, afortunadament el dictador feia ja deu anys que criava malves --o potser ortigues. Després em deia que ara no ho deixarien fer, això de vendre coses en el taxi i em preguntava "porque está prohibido, ¿verdad?". Va ser l'única vegada que, en comptes d'un monosíl·lab, vaig deixar anar una frase: "Si está prohibido o no vender cosas en el taxi debería saberlo usted, que es taxista."

Al cap d'una estona ja no podia més de la seva xerrameca i li vaig dir que havia agafat el taxi en comptes del metro o l'autobús perquè tenia migranya --no era cert, però ja començava a tenir mal de cap de sentir-lo-- i no podia suportar les veus i el soroll i que si us plau callés.

Em va demanar disculpes, però a continuació va començar de nou: "Con eso de la migraña se pasa muy mal, ¿verdad. ¿Y le da muy a menudo? ¿Se toma alguna medicina? Lo que tiene que hacer cuando llegue a casa es echarse agua fresca en la cabeza... que dicen que va muy bien... y dicen que echarse en cama con la habitación a oscuras también va bien, ¿es verdad?..."

Ho vaig deixar córrer, no li vaig dir res més, però ell va continuar fent-me recomanacions i parlant de migranyes i mals de cap. Potser després, en arribar a casa diria a la seva dona: "Hoy he llevado en el taxi a una mujer que parecía más esaboria...! Pero la pobre tenia migraña..."