Fa poc, una amiga meva que ha tingut una nena fa uns mesos deia "marededéu quina feinada porten els bebès!" Aquesta exclamació em va fer recordar el que m'havia explicat el dia abans una altra amiga que la seva mare --mare cinc vegades i àvia moltes més-- va dir a una noia que havia de ser mare per primera vegada i estava amoïnada perquè tenia pèrdues i a més estava preocupada per la responsabilitat que, amb la maternitat, se li presentava.
La mare-àvia va venir a dir-li això: No t'amoïnis, que tot s'arregla en aquesta vida. Amb repòs, se't passaran les pèrdues i l'embaràs continuarà bé. Quan arribi el part, potser et sembli un tràngol molt fort, especialment si dura moltes hores o si t'han de fer cesària. Però quan vegis el nen o nena t'oblidaràs dels mals moments del part. Després, com a tantes dones, potser t'afecti la depressió post-part i estiguis patint per si la llet puja o no puja, si has perdut la cintura tan fina que tenies abans..., però també ho superaràs. Més endavant, a la criatura li sortiran les dents, no tindrà gana, agafarà els primers refredats i malalties contagioses, tindrà febre i acetona i tu passaràs nits en blanc, però això també ho superaràs. Desprès vindran els problemes d'escola: potser inadaptació, assignatures que no li entren, vacances en orris per culpa d'algun insuficient... Més endavant, la pubertat i l'adolescència: distanciament amb el pare i la mare, les primeres sortides nocturnes, i els perills que vénen de fora, drogues, sexe... Acabarà el batxillerat i haurà de triar una carrera, que no passa la selectivitat o que la passa molt just/a i no por estudiar allò que li agradava; que no sap què triar perquè li agraden moltes coses. Acabarà la carrera i tindrà un munt de dubtes: fer un o més màsters, demanar una beca per al doctorar, fer el doctorat aquí o marxar a l'estranger, buscar feina, enviar centenars de currículums, no trobar feina... S'enamorarà, es desenamorarà (o el/la desenamoraran), potser es casi, potser es divorciï, potser es torni a casar i a divorciar o només a ajuntar-se i separar-se. I potser un dia es quedi prenyada --o s'hi quedi la seva parella. Qui sap si no tindrà pèrdues...
No sé si devia servir de gaire consol a la pobra prenyadeta, però em sembla molt il·lustratiu de la maternitat, que pensem que s'acaba quan els fills i les filles creixen i no és així. De vegades, com més grans es fan, més grans són també els problemes.
Per altra banda, em sembla que les mares tendim a capficar-nos massa amb els problemes dels nostres fills i filles, que per a nosaltres sempre són las nostra mainada (jo ja devia tenir 40 anys, que la meva mare encara em deia "nena"). Moltes situacions que en algun moment poden semblar angoixants i aclaparadores, el temps les ha anat resolent i, en el record, queden com anecdòtiques.
És "la roda". Curiosament jo he hagut de desenvolupar la "despreocupació", en tinc un de 20 i un de 22, perquè a casa tothom està preocupat, pare i avis, i la pressió ja seria excessiva pobres fills! Ara em diuen que tot m'ho prenc amb massa calma, però és que no em puc passar la vida angoixada. Cal trobar la mida per estar sempre "a punt" per reaccionar quan faci falta, que les coses ja passen prou soles.
ResponEliminaTens raó, Clídice. No ens podem passar la vida angoixades pel que els passa o per allò que els podria passar. Però quan s'és de mena angoixada, és difícil trobar l'equilibri. Per altra banda, ara hi ha mitjans per "controlar", que poden crear més angoixa. He sentit pares o mares angoixadíssims perquè el fill o filla no respon al mòbil, sense pensar que el mòbil es pot quedar sense bateria; que pot estar en un lloc sense cobertura o en un lloc de molt de soroll (discoteca), on el mòbil no se sent; o que, si se sent, potser no volen respondre'l... o moltes altres raons que no signifiquen que al fill o filla els hagi passat res de greu.
ResponEliminaOstres!! La mare-àvia no és uqe animes massa... però segur que té tota la raó del mon!!!
ResponEliminaA més, res és per sempre: parella, casa, feina,amics,.... però si tens fills, si que el tens per sempre!!!!
Jajaja m'ha fet riure el text ja que la meva neta de 8 anys riu molt quan els meus germans (els apres ja no hi són i també m'ho deien) em diuen "nena".
ResponEliminaEm segueix agradant i molt el teu blogg.