Dia del Patrimonio

Ahir vaig arribar a l'aeroport Carrasco, a uns 30 km de Montevideo, prop del migdia, en comptes de les 9.30, que era l'hora oficial d'arribada del vol. En arribar a l'hotel, gairebé a l'una feia més de 24 hores que havia sortir de casa, havia fet cues enormes, i m'havia passat molta estona encongida en el seient d'un avió. La meva intenció era quedar-me descansant. Però tenia gana i vaig sortir a menjar.

El meu hotel es troba en el límit entre la ciutat moderna i la ciutat antiga, a la plaça de la Independencia, on hi havia hagut una fortalesa militar, i ara hi ha un monument a Artigas, que està considerat el pare de la pàtria (també hi ha el seu mausoleu), la seu del Govern i un edifici que és un símbol de la ciutat, el palacio Salvo, inaugurat el 1928. Aquest edifici va ser, fins al 1935, el més alt de Sud-Amèrica i és visible des de molts punts de la ciutat.

Palacio Salvo

La Puerta de la Ciudadela, a l'extrem  oposat de la plaça, formava part de la muralla de la ciutat i era l'entrada a la ciutadella, només per a ús dels militars. De la muralla no queda cap resta i aquesta porta va haver d'apuntalar-se amb un mur bastant lleig perquè no caigués.

Puerta de la Ciudadela

Només travessar-ne la porta vaig advertir un anar i venir de gent que omplien el carrer de vianants i vaig veure paradetes de molts tipus, entre les quals una on repartien fulletons i que tenia un cartell que deia "Dia del Patrimonio".
Era un punt d'informació i em va explicar que el "Dia del patrimonio" és en realitat tot un cap de setmana (deu ser com a casa nostra la Setmana de la Ciència, que dura més d'una setmana). Dissabte i diumenge els museus i centres culturals van fer jornada de portes obertes i es van dur a terme un seguit d'activitats culturals i de lleure per tota la ciutat vella. Em van dir que hi hauria algunes visites en grup guiades també gratuïtes. Vaig afegir-me'n a un grup i vam recórrer la ciutat sota la guia d'Isabel Zabala, una professional del turisme molt amable, que ahir participava en la festa de manera voluntària. En acabar la ruta, a la plaça Zabala (el fundador de la ciutat), ja m'havia oblidat del cansament i vaig continuar explorant la ciutat vella pel meu compte.

 Estàtua eqüestre de Bruno Mauricio de Zabala

M'imagino que a finals del segle XIX i començament del segle XX, aquesta ciutat devia viure una època d'esplendor. Hi ha cases que, malgrat que ara estiguin mig en ruïna o amb la façana molt malmesa, conserven la seva bellesa original. N'hi ha que s'estan restaurant, però d'altres sembla que hagin de caure d'un dia per un altre. Espero que en salvin el major nombre possible. Alguns exemples:

Fotos: M. Piqueras, 26.09.2010