Vaig tenir la gran sort de conèixer Raimon Pannikar (1918-2010) en un dels encontres que el Departament de Cultura de la Generalitat organitzava anualment a Sitges en l'època del conseller Guitart. Eren unes trobades en què gent d'àmbits professionals molts diversos es reunien per dialogar sobre alguns temes relacionats amb la ciència i expressar les seves opinions o la visió que en tenien des de la seva òptica particular.
Feia poc que jo havia començat a interessar-me per les arrels de l'ecofeminisme i dels moviments ecologistes. Vam estar parlant del moviment Chipko, nascut al nord de l'Índia, quan els habitants de les muntanyes en les quals empreses estrangeres volien talar-ne els arbres van defensar-los envoltant-los amb els braços oberts per impedir que els obrers poguessin deixar els seus boscos despullats. Vam parlar també de Rachel Carson i la seva lluita per demostrar els efectes perjudicials dels insecticides organoclorats, que va denunciar en el llibre Primavera silenciosa. Uns mesos després Panikkar em va enviar uns retalls d'un diari indi que parlaven del moviment Chipko.
El vaig veure després a Tavertet, quan vaig assistir amb unes amigues a una de les trobades setmanals que organitzava la Fundació que Panikkar havia fundat. Ens vam quedar en segon pla, perquè nosaltres no érem sòcies de la Fundació, i vam seguir fascinades les seves explicacions sobre un text de filosofia. No recordo de què tractava el text, ni qui n'era l'autor, però sé que els comentaris de Panikkar eren plens d'aquella saviesa que ja vaig esbrinar en l'encontre de Sitges.
La seva manera de parlar, de caminar, de somriure eren molt especials --especialment el somriure que avui algú ha dit que "el va entendre tothom"-- i vaig pensar que Raimon Panikkar era la representació d'un profeta del segle XX. Un profeta a qui seguien persones de religions i cultures diverses i que era admirat a orient i a occident. Perquè Panikkar va ser sempre un defensor de la interculturalitat. I ha mort precisament el 2010, que l'ONU va declarar Any Internacional de l'Apropament de les Cultures, amb l'objectiu d'aconseguir que l'apropament de les cultures sigui arreu el distintiu de les polítiques locals, nacionals, regionals i internacionals i que siguin moltes les persones que s'hi comprometin.
M'ha agradat el que ha dit de Panikkar Antoni Bassas, que durant les seves darreres vacances va visitar-lo per última vegada:
Moltes gràcies per el text.
ResponEliminaLa seva mort m'ha deixat trista i alegre a la vegada...
Panikkar, com molt bé dius, el seu somriure el va entendre tothom.
Un home sençill que va saber agermanar occident i orient per intrerpretar el símbolisme de cada polaritat.
Un gran savi i sant al mateix temps.
Molts de l'Esglèsia hauríen d'aprendre d'ell amb l'humiltat que é mereix.
Graàcies.
El vaig conèixer gràcies a en Bassas per les converses que tenia amb ell en el seu programa a Catalunya radio.
ResponEliminaTambé em va entristir saber de la seva mort.
Gràcies pel vostre comentari, Olga i Carles. Fra Miquel, alguna vegada jo també l'havia sentit en el programa dels matins de Catalunya Ràdio.
ResponElimina