Dona i ciència a l'Avui

Joaquim Elcacho, periodista del diari Avui i especialitzat en ciència i ambient, publica avui (a l'Avui) un interessant article sobre la presència de les dones en el món de la recerca. (És possible accedir al pdf de l'article des del bloc de Joaquim Elcacho.)

L'article destaca el gran augment (un 87,8%) del nombre de dones que s'han incorporat als laboratoris durant els darrers sis anys, tot i que el nombre de les que ocupen càrrecs de responsabilitat en els centres de recerca és encara molt baix. Tot i aquest espectacular augment, encara són menys que els homes, perquè el nombre d'homes investigadors també ha augmentat força, un 62,4%. Les diferències s'escurcen, però això és en el conjunt. Si aquestes dades corresponen a la recerca en tots els àmbits i inclouen també les ciències socials i les humanitats, posaria la mà al foc que hi ha àrees del coneixement en les quals les investigadores són majoria, mentre que, en d'altres, la majoria masculina és aclaparadora (tant de bo em cremés, però).

Ahir, dijous, vaig assistir a una conferència impartida per Isabel Jiménez, professora d'història de la ciència de la Universitat de Màlaga, que va tractar del paper de la dona en el món de la medicina en diferents èpoques, però com a pacient. Un paper que ha anat des de ser considerada gairebé sempre una malalta (ser dona, un ésser sense els atributs que té el mascle, ja seria una "malaltia" de l'espècie humana), a ignorar moltes de les afeccions pròpies de les dones. En el debat va sorgir també l'altre costat de la dona en el món de la medicina: el de la professional.

Avui dia, a les facultats de medicina (i en algunes altres també), hi ha força més noies que nois. Això, que sembla una bona notícia, em sembla que pot tenir també una lectura negativa. Només cal adonar-se del desprestigi que ha experimentat la professió mèdica durant les darreres dècades. Tot i que la medicina, com a ciència, hagi avançat amb passes de gegant, i que hagi augmentat molt la supervivència en malalties que abans tenien molt mal pronòstic, el metge --o la metgessa-- ja no és la persona en qui tothom confiava. Com més va, més presència tenen les pràctiques alternatives de la medicina. La gent no es refia d'un (o una) professional que ha estudiat cinc anys de carrera, més els tres o quatre d'especialització, i en canvi es posa alegrament en mans de "metges" alternatius, dels quals sovint ignora la formació, però li han dit que és molt bo (o bona).

Per a un noi del segle XXI, el futur com a metge és molt diferent del que tenia la generació dels seus pares. I és així, amb la professió desprestigiada, que les dones formen el gruix de les noves generacions de metges. Però, i si fos al revés? I si fos la presència massiva de les dones allò que ha causat el desprestigi social de la professió?