20.000 anys d'història de Barcelona

No penseu que m'he equivocat en el títol d'aquesta entrada; que volia dir dos mil anys, però hi he afegit un zero de més. Volia dir el que he escrit: 20.000 (vint mil) anys. Aquest lapse de temps --potser encara més-- en la història del territori que ocupa la ciutat de Barcelona és allò que explica el llibre Barcelona: la Ciutat Vella i el Poble Nou. Assaig de geologia urbana, d'Oriol Riba i Ferran Colombo (Institut d'Estudis Catalans i Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 2009). Darrere d'aquesta obra hi ha gairebé vint anys de treball de recerca (un treball que sembla ser que encara continua).

Com explica la geòloga Carmina Virgili en el pròleg, el treball darrere aquesta obra ha estat molt complex i pluridisciplinari, amb un enfocament des de la geologia, la paleontologia, l'arqueologia i la història. S'han estudiat arxius i documents, s'han cartografiat les formacions rocoses, s'han analitzat roques, mostres de pol·len i restes arqueològiques, i s'han fet datacions mitjançant radiologia.

A la ciutat, sovint ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. On diu 'arbre' podeu posar-hi 'cases'. I on diu 'bosc', podeu posar-hi 'substrat geològic', o 'relleu físic'. Ens adonem que Barcelona no és una ciutat plana (especialment se n'adona la gent que fa ús del bicing), però costa d'imaginar-la sense cases i veure-hi els turons, les rieres i els aiguamolls que conformen la seva geografia física. Anant a peu per l'Eixample, és evident que els carrers que segueixen la direcció que va de Collserola al mar fan baixada (o pujada, segons en quin sentit camineu). Els transversals, però, sempre em fa l'efecte com si no tinguessin cap pendent. Va ser un diumenge al matí, quan no circulava ni un cotxe pel carrer València, que vaig adonar-me que no era pla, sinó amb ondulacions.

Tampoc no ens adonem de les rieres que hi havia quan el territori, en comptes de maó i ciment, tenia arbres i arbusts, quan els conills i porcs senglars corrien lliurement entre el Besòs i el Llobregat. Ara, el clavegueram i uns enormes dipòsits retenen l'aigua que baixa cap al mar quan plou; i els conills i porcs senglars fa molt de temps que van recular cap a Collserola.

Els pobles del Maresme tots tenen rieres, cursos d'aigua habitualment secs, per on s'escolen les aigües pluvials en direcció al mar. Sovint, la riera més gran és també el carrer principal, on, a banda i banda, hi ha botigues, bars, mercats, esglésies... He passat molts estius de la meva vida a Arenys de Mar i en tinc presents les rierades, capaces d'endur-se cap al mar cotxes, motos, mobiliari urbà i qualsevol obstacle que l'aigua trobés en el seu camí. A Barcelona, això no passa; sí més no, en el centre (passava fins no fa molt en alguns barris). I no és que no hi hagi rieres, que sí que les tenim, però al llarg de la història s'han anat trobant solucions per impedir que un dels carrers més emblemàtics de la ciutat es converteixi quan plou en allò que era en els seus orígens: el principal camí que seguia l'aigua cap al mar. El seu nom -- la Rambla-- revela la seva antiga funció: 'rambla' és un mot d'origen àrab que designa un arenal, una riera, per on s'escolen de manera intermitent les aigües pluvials d'una conca. I és que la Rambla era el tram final d'una de les rieres que baixaven de Collserola. Tot i que el segle XX alguns especialistes ho van negar, la prova documental de l'existència de ponts per travessar aquest carrer i les restes que se'n van trobar a principi del segle XIX confirmen que la Rambla era un curs funcional per a les aigües que buscaven el camí del mar.

La Rambla de Barcelona, a la primera meitat del segle XX
(Procedència de la foto: Web del Cafè de l'Ópera)

El llibre de Riba i Colombo tracta també dels aiguamolls i sediments, de la variació de la línia de costa, de les falles de Barcelona (em refereixo a les fractures de l'escorça terrestre, no pas a fogueres) i de l'evolució que s'ha produït a la ciutat els darrers segles per influència humana i que ha afectat alguns dels aspectes estudiats en aquesta obra. Una obra que pot semblar per a especialistes, a qui segur que no decebrà, però que permet també una lectura a persones "profanes". Tot i que el títol del llibre faci referència a Ciutat Vella i Poble Nou, el conjunt de l'obra tracta aspectes més enllà dels límits d'aquests districtes barcelonins. No espereu trobar-hi il·lustracions espectaculars o un format de disseny modern. És un llibre que segueix la línia de moltes publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans: tapa tova i maquetació típica d'obra científica, amb apartats numerats i les taules i il·lustracions necessàries per a explicar millor el text. El valor més gran d'aquest llibre no es troba en el seu format i presentació, sinó en els seu contingut.