I ahir, per casualitat va caure a les meves mans --millor dit, a la meva pantalla-- un llibre que dedica un capítol a la Barcelona de 1870. Buscava per Internet el llibre Cuore, de l'escriptor italià Edmondo De Amicis (1846-1908). Aquesta obra, en la seva versió castellana (Corazón) va ser un llibre de lectura a escola de molta gent de la meva generació. Fa uns dies una amiga l'esmentava en el seu bloc, amb ocasió de la seva visita a Tucumán (Argentina); explicava que havia sabut que existia Tucumán a través de les aventures de Marco (el nen que anava a Amèrica a buscar la mare), que constituïen un conte dins aquella novel·la per a la mainada. No vaig trobar Corazón, però entre altres llibres del mateix autor, n'hi havia un que es titulava Spagna, i el primer capítol, "Barcelona". No vaig poder resistir la temptació d'esbrinar què deia de la meva ciutat un escriptor del segle XIX i he començat a llegir-lo. El llibre, que va ser el primer d'una sèrie de relats de viatges de De Amicis, en descriu un que devia fer entre 1870 i 1872, perquè era l'època en què Amadeu de Savoia va ser rei d'Espanya.De Amicis descriu els paisatges que travessa, els llocs que visita, la gent que hi troba. En dóna la visió personal i també reflecteix el que n'opinen o diuen d'altres. Per arribar a Barcelona des de Torí, viatja primer per carretera fins a Gènova, on puja en un vaixell que el durà a Marsella. La següent etapa, Marsella-Perpinyà, la fa amb ferrocarril (strada ferrata) i després una diligència el porta a Girona, des d'on, de nou per la strada ferrata, viatja a Barcelona.
Explica que, tot i la son que tenia quan va pujar dalt del tren, no va dormir i va passar tot el viatge de Girona a Barcelona mirant per la finestra. Descriu un sentiment que he experimentat jo també en viatjar a un país estranger per la primera vegada; la curiositat de trobar en allò que veiem algun signe que ens faci entendre que som allà; anar reconeixent-lo en els vestits de la gent (això ara ja és més difícil), en les plantes, en les cases; i comparar allò que veiem amb la imatge que ens havíem format abans del viatge; péixer la nostra curiositat amb tot allò que és captat per la nostra mirada o per les nostres orelles: les cares de la gent, els gestos, els accents, la manera de parlar...
A De Amicis li crida l'atenció la manera de vestir "pintoresca" del pagesos, "que respon de manera admirable a la dignitat del caràcter català". Diu que els primers que va veure "anaven vestits de cap a peus de vellut negre, duien al voltant del coll una mena de xal de ratlles blanques i vermelles, damunt del cap una barretina [...]; d'altres duien sabates de tela, com sabatilles, amb la sola de corda, obertes pel davant i lligades al voltant del turmell amb unes cintes negres que es creuaven; en conjunt, una manera de vestir arreglada i elegant, i alhora severa".
De Barcelona, diu que és "la ciutat menys espanyola d'Espanya. Grans edificis, dels quals molt pocs són antics, carrers llargs, places regulars, botigues, teatres, cafès grans i esplèndids, i un formigueig continuat de gent, de cotxes, de carros, des de la riba del mar fins al centre de la ciutat [...]. Un carrer molt ample i recte, anomenat la Rambla, ombrejat per dues fileres d'arbres, travessa la ciutat gairebé pel mig, des del port cap amunt; un passeig espaiós, amb tot de cases noves a un costat, s'estén a la riba del mar, damunt d'un moll emmurallat a manera de terrassa, contra el qual trenquen les onades." Parla també de la nova ciutat que creix al nord (l'Eixample?) i diu que "[p]ertot es fabrica, es transforma, es renova; el poble treballa i prospera, Barcelona floreix." Comenta també la gran activitat dels cafès i diu que la beguda més freqüent és la xocolata, "servida generalment en petites xicres, densa com conserva de ginebró i tan calenta que podria escorxar la gola."
La muralla de mar com devia veure-la De Amicis(Foto Arxiu Cerdà)
La plaça de Catalunya en la dècada de 1870(Foto Arxiu Cerdà)
De Amicis explica que, a Barcelona, es reunia amb altres joves, amb els quals passejava vora mar i i tots --ell i els seus nous amics-- recitaven poesies. Els d'aquí, principalment poemes castellans de Zorrilla, Espronceda i Lopez (sic) de Vega. Ell, de Foscolo, Berchet i Manzoni. Diu que també li van recitar uns versos en llengua catalana i afegeix: "I dic llengua, perquè té una història i una literatura pròpia i només va ser relegada a l'estat de dialecte pel predomini polític assumit per Castella, que va imposar el seu idioma com a idioma general de l'Estat. I encara que sigui una llengua aspra, plena de paraules truncades, ingrata, en un primer moment, a qui tingui l'orella delicada, té nogensmenys valors notables, dels quals s'han valgut els poetes populars amb notable mestratge, atès que aquesta llengua es presta particularment a l'harmonia imitativa. Una poesia que em van recitar, les primeres estrofes de la qual imiten la remor cadenciosa d'un tren, em va fer exclamar un crit de meravella." (M'agradaria saber quina poesia era.)
Recorda De Amicis el sentiment "gairebé de tristesa" amb què marxa de Barcelona: "Aquesta ciutat, tot i que estigui ben lluny de ser la flor de las bellas ciudades del mundo, com la va anomenar Cervantes, aquesta ciutat traficant i plena de magatzems, desdenyada pers poetes i pintors, em va agradar i el seu poble laboriós em va inspirar respecte."
El llibre m'ha enganxat, i haver-lo trobat m'ha obert altres portes al coneixement d'aquest autor perquè va escriure també altres relats de viatge que espero llegir, principalment els Records de Londres, i els Records de París.
Nota: Tot buscant alguna foto d'Edmondo de Amicis per il·lustrar aquesta entrada del bloc, he trobat el text sencer de Cuore. Ja el tinc a la llista de les adreces d'interès.
Recordo que en algun fragment també comenta com li sobta que a Espanya posem els morts en nínxols, com llibres als prestatges, una cosa així...
ResponEliminaCuore, em va encantar de petita, i també una molt bona sèrie italiana sobre el llibre, amb algunes variacions, per cert,que van fer a finals dels setanta, em sembla.
Els contes que el mestre explica, entre els quals el de Marco o el Petit escrivent florentí estaven reproduïts a un molt bonic llibre de lectura del temps de la meva mare, crec que es deia Hojas Selectas o una cosa així, és on els vaig llegir per primera vegada.
Sí, Júlia, visita un cementiri, que em fa l'efecte que devia ser el del Poble Nou, per la descripció de l'entorn i perquè el de Montjuïc és posterior, inaugurat el 1883. Diu que era a una mitja hora, en cotxe, de les portes de la ciutat. I sí, compara la disposició dels morts, en els nínxols, a la manera de disposar els llibres en una biblioteca. Per cert, que en aquell temps ja hi posaven flors artificials.
ResponElimina"Corazón" va ser el llibre de lectura a classe quan tenia nou o deu anys. I, a diferència d'altres, aquest no esperava a anar-lo llegint quan tocava, sinó que vaig anar avançant pel meu compte, i després en llegia de nou alguns trossos que m'havien agradat molt. No sabia que n'haguessin fet una sèrie de TV.
Se n'han fet diferents versions, la que jo recordo és la de Luigi Comencini, de principis dels 80:
ResponEliminahttp://www.imdb.com/title/tt0088975/
Tenia els fills petits i ens va agradar força.
Estava una mica 'adaptada als nous temps' amb un final afegit amb l'arribada de la primera guerra mundial i un cert discurs pacifista molt interessant. Els contes que el mestre explica els feien en cine mut, per exemple.
També m'hagués agradat saber quin era el poema que va sentit Amicis. Cuore el vaig llegir als onze anys per voluntat pròpia i el recordo molt ensucrat, però que em va frepar molt. A aquesta edat, tot et commou!
ResponEliminaHi ha un llibre sobre paràgrafs escrits per viatgers europeus sobre Barcelona. No recordo l'editorial. I no em refereixo al de Permanyer. "Mil cites sobre Barcelona". En aquest llibre recordo un text de l'Anderssen sobre una riuada a la Rambla,...
Júlia, gràcies per la informació.
ResponEliminaVeí de dalt, no recordava que tinc el llibre de Permanyer dels 1000 testimonis . Ara l'he buscat i veig que hi ha un fragment del llibre d'Edmondo De Amicis. Per cert, en el llibre de Permanyer indiquen com a any de publicació de "Spagna" el 1885, però l'edició que hi ha copiada en el projecte Gutenberg, que és la segona, és anterior, de 1873. Casualment reprodueix un tros que jo he citat en aquesta entrada, amb una traducció molt semblant. Però en el text citat en el llibre de Permanyer diu que la Rambla era un carrer "llarguíssim" quanhauria de dir "amplíssim" perquè la paraula italiana és "larghissima" i no pas "lunghissima"
Desconeixia els llibres, i ara tinc la sensació que necessito llegir aquests llibres.
ResponEliminaI sí, també hagués desitjat saber quin fou el poema.
Moltes gràcies per aquest meravellosa entrada parlant de la ciutat de Barcelona.
Els anys properes a 1860 són les dates de les fotografies dels rebesavis que tenim en una caixa de sabates o -els més endreçats- en un àlbum. Algun dia m'he entretingut a buscar els fotògrafs a la xarxa I he descobert que a les Rambles de Barcelona I als carrers adjacents hi.havia 20 o 30 establiments de prestigi, situats als pisos més alts, per mor de la llum. Tenien un decorat subtil que es va repetint. Fins I tot he arribat a pensar si els vestits de les dames, d'ampla falda, no estan també repetits. Ho comento perquè aquesta època en què la fotografia es va començar a divulgar és la primera que deixa testimoni de l'aspecte físic dels nostres avantpassats I dels carrers, places I edificis de les ciutats.
ResponElimina