Brutus

Diumenge vaig conèixer Brutus, el nou membre de la família. Va arribar a casa abrigat, vestit amb un xandall amb caputxa. L'havien dut amb moto, i amb aquell fred que glaçava la sang no podia anar amb el seu vestuari habitual, que no es treu mai, ni per dormir.

Quan l'Aitor va preguntar-me si podien venir acompanyats al sopar familiar, em va sobtar. De seguida em va especificar que la companyia era un gos, però petit. Vaig pensar que seria un cadell, però no; el "petit" feia referència a la mida, no pas a l'edat. L'han adoptat fa poc de la gossera de Badalona. Malgrat que ja té sis o set anys i que havia estat abandonat, l'adaptació a la seva nova llar ha esta molt bona. Semblava com si l'Aitor i la seva companya haguessin estat el seu amo i mestressa de tota la vida. És un gos petaner, sense raça, robust, amb una cara que recorda una mica els gremlins, amb els ulls sortits i les orelles amunt. No és un gos elegant, però és molt simpàtic i manyac.

Mentre sopàvem, Brutus es ficava sota la taula i s'apropava ara a un ara a una altra, per veure si li donàvem alguna cosa. Tot li agradava: pernil, llom, patè, panettone...

La Isis (la gata de casa) se'l mirava com hipnotitzada. No li va bufar, ni fugia d'ell, però l'estona que van ser prop l'un de l'altra no li treia la mirada del damunt. Ell, al principi no li feia ni cas, com si no la veiés. Després va intentar anar a olorar-la pel darrera, però la gata no ho va permetre; no pas per pudor, sinó perquè no volia tenir-lo fora de control.

La primera trobada, ha anat molt bé. Benvingut a la família, Brutus!

Actualització 31.12.2009
Per fi tinc una foto de Brutus, el simpàtic gos petaner de l'Aitor i la Cristina. Quina sort ha tingut de poder deixar la gossera i anar a parar a una casa on el tracten tan bé que fins i tot li posen un xandall per dur-lo en moto i que no passi fred. (I el casc, quan?)