diumenge, 29 de novembre del 2009
La prolífica Enid Blyton
Ahir, 28 de novembre, va ser l'aniversari de la mort d'Enid Blyton (1897-1968), una prolífica autora d'obres que han entretingut unes quantes generacions de nois i noies de molts països. Els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües i segueixen reeditant-se. Quan es van començar a publicar aquí, jo era ja massa gran perquè me'ls regalessin, però en llegia els exemplars dels meus germans, més joves que jo. Aquelles primeres edicions eren en castellà; després se'n va publicar també bastants títols en català.
El primer llibre de Blyton que vaig llegir va ser Aventura en la isla, que també va ser el primer llibre de la sèrie "Aventura". Dues parelles de germans --nen i nena cadascuna-- i el lloro d'un dels nens passen l'estiu en un poble de la costa. Els quatre fan de detectius i descobreixen uns delinqüents que s'amaguen en una petita illa propera al seu lloc d'estiueig. en les seves aventures els acompanya sempre el lloro d'un dels nens. Com en les novel·les de detectius per a persones adultes, aquí hi ha personatges que no són el que semblen i la intriga té un rime creixent que fa que sigui difícil interrompre la lectura un cop s'ha començat el llibre. Els detectius, però, no són professionals, sinó els joves protagonistes de la sèrie.
A més de la intriga que es desenvolupava en cada llibre, una de les coses que m'hi agradaven era la descripció dels berenars que duien els quatre aventurers quan anaven d'excursió. Se'm feia la boca aigua llegint-ho! Aquells pastissos i altres menges típicament britànics em semblaven molt exòtics comparats amb el nostre pa amb tomàquet amb alguna cosa, que era aquí el típic berenar d'excursió. Em fa l'efecte que vaig conèixer l'existència del gingebre i d'alguns pastissos de carn típics de la cuina britànica a través d'aquests llibres.
Per cert, al principi ni se'm va acudir que aquelles obres podien haver estat escrites per una dona. Pensava que darrere els llibres hi havia un autor, no una autora. No sé per què, però. Al cap i a la fi, la literatura anglesa comptava amb una de les més gran autores de novel·les de detectius: Agatha Christie.
M'agradaria saber si les obres d'Enid Blyton segueixen gaudint aquí de la popularitat que van tenir fa algunes dècades. En el Regne Unit sembla ser que sí. Si més no hi ha clubs de fans i una associacó de seguidors de les seves obres: The Enid Blyton Society.
Mercè :Quins bons records!! A la seva època, en llegia un darrera l'altre, i també recordo aquestes descripcions, va ser en un dels llibres que vaig sentir parlar per primera vegada del "porridge", i altres coses britàniques, que llavors eren tan llunyanes. Encara els tinc guardats...
ResponEliminaDurant uns quants anys la progressia intel·lectual de casa nostra va crucificar Blyton i també, curiosament, Christie, eren mostres de literatura de 'poca qualitat', de tota manera veig que els llibres d'ambdues es van reeditant. Jo havia anat a molts cursos per a mestres sobre literatura infantil i Blyton es desaconsellava i tot, quin país.
ResponEliminaMila, tot i que jo vaig llegir els llibres de Blyton quan ja m'havia passat l'edat, em van agradar molt. I recordo que també els llegia la meva mare.
ResponEliminaJúlia, no sabia això que Blyton i Christie fossin considerats de "poca qualitat". Potser perquè la literatura de misteri i detectius era considerada "menor"? Jo havia llegit moltes novel·les d'Agatha Christie en castellà, però quan vaig llegir-les --en molts casos eren relectures-- en anglès, vaig gaudir molt més. En recordo unes excel·lents descripcions dels personatges; m'agradava aturar-m'hi i assaborir-les.
Bé, és que existia una mena d'elitisme pedagògic, allò que era 'majoritari' no podia ser bo. Sobre Christie, sempre et sortien amb què Simenon era millor, jo crec que tot plegat eren prejudicis, la veritat. Em sembla que en això hem millorat una mica.
ResponEliminaI això que dius també passava, la literatura 'de gènere' era menystinguda, cal recordar que l'edició de La cua de palla va ser un gran fracàs. Tot havia de tenir 'missatge', eren uns altres temps.
ResponEliminaQuins records! Jo vaig descobrir Enid Blyton amb els llibres de Torres de Mallory, les bessones O'Sullivan i la Puck, i també recordo totes les descripcions sobre el menjar. Els "refrescos de gingebre" em tenien intrigadíssima!
ResponEliminaPuc confirmar que els llibres d'Enid Blyton gaudeixen encara de força popularitat al Regne Unit, amb reedicions freqüents, tot i que encara es parla d'ella com d'una escriptora amb més aviat poc talent. De fet, la mateixa BBC va vetar-la per la "manca de valor literari" dels seus llibres, i va trigar prop de 30 anys a deixar-la participar a un dels seus programes.
Personalment, tant me fa que no fos la millor escriptora del món: tot el que faci que els nens llegeixin, benvingut sia.
Anna, és possible que si jo llegís ara de nou algun d'aquells llibres, trobés que no tenien gaire qualitat literària. Jo també crec, però, que van ser un esquer per atreure a la lectura nens i nenes.
ResponEliminahola, el nens d'ara també llegeixen Enid Bliton. No tots però. Tinc una cosina mestra que fa classes a 5 de primària i cada any hi ha nens que els hi encanta i altres que els troben antics. Dels meus nebots, al que li agrada mès llegir, li encanten. I sí, els berenars ens van impressionar a tots!
ResponEliminaCom anecdota un dia vaig conéixer lluis Molino, fill de l'editor i m'explicava que els feia moltíssima il.lusió cada vegada que el seu pare portava un llibre nou acabat de publicar (i de ser els primers en llegir-ho).
Per altra banda, a casa també els llegia la meva mare pero recordo els seus comentaris escandalitzats sobre la traducció. Per nosaltres, que els nens "cloqueasen" no ens feia res
Vaig ser molt fan d'Enyd Blyton. De fet, gosaria dir que va ser ella qui va fer néixer en mi (juntament amb Johanna Spyri, l'Astrid Lingrend i L. May Alcott) l'afició lectora.
ResponEliminaAutores mai prou reconegudes...
Montse, no sé si algú deu haver analitzat l'atracció en els petits lectors i lectores de les descripcions dels berenars a les obres de Blyton. Em fa l'efecte que la mainada normalment defuig els textos descriptius, prefereixen l'acció. Potser era l'exotisme del contingut d'aquelles cistelles allò que ens atreia? Hauria estat igual la reacció si en el cistell hi hagués hagut pa amb tomàquet i llonganissa, botifarra catalana o mortadel·la, pa amb oli i sucre (típic berenar de la meva infància), ensaimades, croissants, pans de pessic, magdalenes...? I els nenes Molino a què fas referència devien sentir-se privilegiats amb la primícia de la lectura.
ResponEliminaMeritxell, en el meu cas van ser Johanna Spyri i Louise May Alcott, que vaig conèixer molt abans. Devia tenir 9 anys quan em van regalar "Heidi" (després va venir "Otra vez Heidi"). Poc després vaig començar amb la saga "Mujercitas" i altres llibres de LM Alcott. L'obra de Astrid Lindgren la vaig conèixer ja a través de la meva pròpia mainada, i en la versió televisiva de la Pippi Calzaslargas. A casa no teníem TV en color i cada dissabte anàvem a casa dels avis per veure-la en color. Per cert, has pensat si aquestes lectures et van despertar també la vocació per la literatura infantil, a la qual veig que dediques part del teu temps com a professional?
Hola,
ResponEliminaMalhauradament relaciono aquests llibres amb la subeducació rebuda a les monges per fer-nos perfectes mastresses de casa... i no puc amb ells.
Sobre la qualitat, moltes vegades es diu que èls llibres per a nens són inferiors i és un grandíssim error. Hugh Lofting, el creador del personatge "Doctor Dolittle" -oblideu si us plau la peli d'Edy Murphy i recupereu el clàssic de Rex Harrison i per descomptat els llibres.
Hugh Lofting sembla que va dir que si hi havia una categoria literària anomenada "infantil" hauria d`haver una altra, per compensar, anomenada "senil".
Una abraçada,
Magda, suposo que les circumstàncies en què es fa una cosa influeixen en la percepció posterior que se'n tingui. I pel que fa a la literatura infantil o no, recordo haver gaudit molt amb alguns llibres que comprava per a les meves filles i el meu fill, especialment amb els de Gianni Rodari.
ResponEliminaDe tota manera, no estic completament d'acord amb Lofting, si ell creu que la literatura ha de ser única, sense adjectius. Crec que la bona literatura infantil és literatura per a tothom, però no tota la bona literatura que considerem "per a adults" és adequada per a la mainada; ni tampoc per a totes les persones adultes, però.
Hola Lectora,
ResponEliminaPenso que Lofting de fet ho deia amb un xic d'ironia, perquè és el que dius,d'alguna manera s'ha de saber d'entrada davant quin llibre ens trobem i cal per això una certa classificació prèvia. La classificació final la farà el lector.
Fixa't que jo vaig llegir el primer llibre de la sèrie de Harry Potter quan aquí encara ningú ho coneixia i em va encantar. Agraeixo sempre haver-lo pogut llegir sense "contaminacions" del màrqueting i les pel·lícules.
Un comentari amb força retard a l'entrada, però ves per on que és aquí que he après que Enid Blyton era una dona! Jo també vaig llegir una colla dels seus llibres ("Los cinco...") i mai em va passar pel cap tampoc que fos una dona (el nom no és molt aclaridor a primera vista, en cap sentit).
ResponEliminaCada dia n'aprenem una de nova. Gràcies!
Jordi, durant molt de temps jo vaig pensar que Evelyn Vaugh era una dona, fins que vaig llegir un article en anglès on s'hi referien amb el pronom masculí.
ResponEliminaI una amiga meva a qui, de joveneta, els pares controlaven molt les amistats masculines, s'escrivia amb un amic italià sense que els pares es preocupessin per saber el tipus d'amic que seria; com que a l'adreça del remitent de les cartes veien que posava "Andrea", es pensaven que era una noia.