Emma Darwin a València

Dimarts (3 de novembre) vaig anar a València per parlar d'Emma Darwin, l'esposa de Charles Darwin, en una vetllada que, al Centre Octubre, es va dedicar al naturalista anglès i la seva família. Em vaig interessar per aquesta dona fa vuit anys quan, en una visita a Londres, en una llibreria de vell vaig trobar un llibre que es deia Wives of fame (Edna Healey, 1986), dedicat a les esposes de tres grans personatges del segle XIX: Livingstone, Marx i Darwin. Més recentment, la posada a la xarxa dels arxius Darwin, on hi ha la correspondència de Darwin, incloses les cartes que van intercanviar ell i la seva dona, i molts altres materials relatius a Darwin i a la seva família, em va permetre saber més el paper que va tenir l'esposa del gran naturalista anglès en la seva vida. I alguna cosa més he sabut a través d'un altre llibre d'Edna Healey dedicat exclusivament a Emma Darwin (Emma Darwin. The inspirational wife of a genius, 2001).

De vegades se situa la ciència dins d'una mena de campana de vidre, com un compartiment estanc on es fiquen científics i científiques aïllats del món que els envolta. I no és així; científics i científiques són persones com les altres. En podríem dir que, com el Shylock de Shakespeare, són "peixats amb els mateixos aliments, ferits amb les mateixes armes, subjectes a les mateixes malalties, guarits amb els mateixos mitjans, escalfats i refredats pels mateixos estius i hiverns". A mi, m'interessava saber què hi havia darrere d'aquell naturalista que va ser el pare d'una de les grans revolucions de la ciència i del pensament humà, que va fer que la nostra espècie s'adonés del lloc que ocupa a la natura. I vaig trobar que, darrere d'aquell gran home hi va haver una gran dona.

De vegades s'ha dit que Emma Darwin va tenir una influència negativa en el seu marit, qui, per no ferir els sentiments religiosos de la seva esposa, va trigar algunes dècades a fer pública la seva teoria de l'evolució per selecció natural. És possible que en part fos així, però segurament el fre més gran vingués del mateix món científic. Els canvis de paradigma mai no solen rebre una bona acollida i no és estrany que creïn angoixa en qui els formula. El 1954 hi havia la idea que la vida devia tenir poc més d'uns 570 milions d'anys. Aquell any, Elso Barghoorn i Stanley Taylor van trobar uns fòssils que van datar en uns 2000 milions d'anys. Tanmateix, ells mateixos no podien creure que aquells fòssils fossin tan antics i van trigar uns deu anys a fer pública la seva descoberta.

El que és cert sobre Emma Darwin és que, sense ella, la vida de Darwin hauria estat molt diferent. Emma no va ser únicament la mare del seus fills i la seva cuidadora --la millor que hauria pogut tenir un home de salut tan delicada com la seva. Va fer-li també de secretària; sovint, perquè ell no es fatigués, li llegia en veu alta la correspondència i, quan ell es trobava tan malament que no tenia esma ni per escriure, era ella qui ho feia en nom del seu marit. Es van casar enamorats en una època en què molts matrimonis es concertaven per interès, especialment entre famílies benestants, com eren la d'aquesta parella. I, malgrat la seva discrepància sobre la religió, van estar sempre molt units i l'amor va continuar tota la vida. En l'Autobiografia que Darwin va escriure per als seus fills i filles el 1876, diu de la seva esposa: "Ella ha estat la meva més gran benedicció i puc afirmar que, en tota la meva vida, no li he sentit dir mai una paraula fora de lloc. Mai no ha deixat de mostrar-me la seva més càlida afecció, i ha suportat amb la més extraordinària paciència les meves queixes, freqüents per causa dels mals i patiments." I afegeix: "Em meravella la meva bona sort que ella, que em supera infinitament en totes les qualitats morals, consentís a ser la meva esposa. Ha estat la meva sàvia consellera i m'ha donat el seu amorós consol tota la vida, una vida que sense ella hauria estat en gran part ben desgraciada per la meva mala salut. Es mereix l'amor i l'admiració de tots els qui l'envolten."

Dimarts, a València, la vetllada va ser llarga. Després que jo fes la meva conferència n'hi va haver una altra per part d'Emma Darwin. No era cap fantasma del passat, sinó la rebesneta de Charles Darwin, que va parlar de la creativitat en la família Darwin. Una família que ha estat força prolífica i té avui dia més de dos-cents representants, entre els quals hi ha hagut moltes professions creatives, tant en el vessant científic com en l'artístic. Ella mateixa és novel·lista. Una persona del públic li va preguntar si creia que la creativitat de la seva família era genètica. Emma va respondre que un genetista li va dir fa algun temps que ella només devia tenir un 2 per cent dels gens que tenia el seu rebesavi Charles Darwin. Un altre va augmentar aquesta proporció a un 5 per cent, tenint en compte que Darwin i la seva esposa Emma eren cosins germans.

I com a colofó de la vetllada, el sopar dels Darwin. El cuiner Enric Casassús va preparar, a l'Octubre, un menú amb receptes tretes del receptari d'Emma Darwin (la del segle XIX, no l'actual). Hi vàrem poder menjar croquetes de peix i de risotto, suflé de formatge, sopa de pèsols, curri, ragú francès, pastís de vedella, un púding de poma i coca escocesa. (Algunes receptes d'Emmna Darwin es podrà veure com es preparen --i també es podran tastar-- el 19 de novembre en el mercat de Les Corts de Barcelona.)

Sopa de pèsols

Curri

Pastís de carn

Fotos: M. Piqueras (03.11.2009)