dijous, 6 d’agost del 2009

Una caçadora de paraules del segle XXI

Fa algun temps vaig parlar en aquest bloc del dietari d'Antoni M. Alcover, un caçador de paraules de fa cent anys. Alcover anava de poble en poble per parlar amb la gent i replegar informació sobre el lèxic i la fonètica de cada lloc. La seva excursió filològica el va dur per llocs remots, on no sempre hi arribava cap mitjà de comunicació ni hi havia carretera; algunes etapes pel Pirineu les va haver de fer dalt d'un burro.

Aquesta manera de "caçar" paraules sembla impensable en els nostres temps. A la sèrie que ens va oferir TV3 del modern caçador de paraules, Roger de Gràcia, les càmeres arribaven fàcilment a molts indrets per mostrar termes dialectals i fonètiques diverses del català. Aquelles excursions filològiques no va ser ni de bon tros tan laborioses com la d'Alcover i el catalanòfil alemany que el va acompanyar el 1906.

Però encara hi ha qui es dedica a caçar paraules d'una manera que recorda més la d'Alcover que la del programa de TV3. Marta Piqueras (la coincidència en els nostres cognoms no és casualitat; és neboda meva) és una jove filòloga que els darrers anys es dedica a caçar paraules de llengües que estan en perill d'extinció o que pràcticament estan ja extingides. Ho va fer primer a Guinea Conakry, amb el mani o mandenyi, parlat a la regió de Samu, fronterera amb Sierra Leona només per uns quants centenars de persones. Hi va passar un curs visitant la poca gent que encara parlava aquella llengua, enregistrant i apuntant les paraules que deien i el seu significat (a través del francès), per fer-ne després un diccionari. Era el treball de camp d'un projecte internacional en què participava la Universitat Autònoma de Barcelona, on la Marta havia estudiat filologia. (Interessant aquest article del qui em sembla que dirigia el projecte.)

Després, la Marta va anar a caçar paraules a un lloc aparentment més civilitzat: a Califòrnia. I dic aparentment, perquè un estat on han desaparegut més de la meitat del centenar llarg de llengües natives que s'hi parlaven quan van arribar els colonitzadors europeus no fa l'efecte que hagi de ser molt civilitzat. Una beca Fulbright li va permetre participar en el treball de camp per a l'estudi i la creació d'un diccionari de Southeastern Pomo, una llengua de la qual només queda una dona que la parli!

I ara, la Marta porta ja dos mesos fent treball de camp a l'Amazònia peruana sobre diverses llengües: machiguenga (també anomenada mañaries, matsiganga o matsigenka) que parlen unes 10000 persones; el caquinte, parlat per unes 300 persones, que en la gran majoria desconeixen el castellà; i el kataskati, que segons diu la Marta, és "una llengua agonitzant... perquè dir-ne en perill d'extinció seria massa optimista!". (Ho explica en el seu bloc Exploring life., on també es poden veure fotos de les terres per on es troba treballant.)

De tota manera, i encara que la "cacera" de paraules es faci en llocs tan remots com els poblats de Guinea per on es va moure la Marta fa uns anys o a l'Amazònia, com està fent ara, la tecnologia ha facilitat molt la tasca a aquests moderns caçadors i caçadores. Duen ordinadors, aparells per enregistrar la veu, videocàmeres. Però la tecnologia també té els seus inconvenients perquè també han de carregar el material per obtenir l'electricitat necessària per a fer funcionar tots aquests aparells. Alcover devia dur només una maleta --segurament plena de quaderns--; ara, en canvi, cal un vehicle per transportar tot el material necessari. I segons on vagin, suposo que també els deu fer falta carregar el combustible per quan es buidi el dipòsit del vehicle.

També han canviat les condicions de la gent amb qui es fa el treball de camp. En un dels darrers correus que la Marta va enviar des de Nueva Luz, explicava que havia d'anar a un poble que es diu Maseka, on el machiguenga està sent substituint el caquinte, però va haver d'esperar-se alguns dies perquè els habitants del poble eren tots fora de la comunitat; alguns d'ells havien anat precisament a Nueva Luz a fer-se el DNI.

Explica també que va viatjar fins a Sepahua amb tres germans de Maseka --els germans Torres--, que són dels qui parlen caquinte i castellà, per aprofitar i anar recollint paraules en caquinte. I què anaven a fer a Sepahua els germans Torres? Doncs, segons explica la Marta, "baixaven a Sepahua a recollir material per construir una antena de telecos i un enginyer i un tècnic que els muntarien una radio a Maseka". La caçadora de paraules va estar de sort, com que els materials no havien arribat, els germans Torres van quedar-se tot el dia a Sepahua i ella va aprofitar per treballar amb ells, recollint paraules i dades per al projecte.

Es nota que aquesta caçadora de paraules gaudeix amb la seva feina i amb els efectes col·laterals. Deia així: "Em va agradar molt poder passar mes temps amb els germans ahir i abans d'ahir, i si torno l'any que ve, Maseka no es el lloc ideal per aprendre kakinte, pero coneixer aquestes persones no te preu: son humils, amables, simpàtics, i tenen un somriure encantador. Ells entenen que si torno haure de quedar-me en una altra comunitat on encara es parli kakinte i per això no tenen problema en ser el meu contacte amb aquelles altres comunitats riu amunt."

Espero rebre aviat més notícies sobre aquesta interessant recerca en unes llengües que malauradament és molt probable que aviat hauran passat a la història.

2 comentaris:

  1. Quina feina més interessant i més valuosa! Gràcies per mostrar-nos-la!

    ResponElimina
  2. Segurament hi haurà qui pensi que no val la pena arriscar-se a anar per terres on no saps com et poden rebre, on cal anar preparats per prevenir possibles malalties, i on cal renunciar a molts "luxes" --luxes per a la gent d'aquells països; per a nosaltres, disposar d'electricitat o d'aigua corrent, per exemple, no és cap luxe, ho considerem més aviat una necessitat o un dret. I tot això, només per estudiar unes llengües que a la llarga sembla que acabaran extingint-se. Jo crec que sí que val la pena, fins i tot en el cas de la llengua de Califòrnia que ja només coneixia una dona.

    ResponElimina