Mary Mallon, la tifoide

Fa alguns anys es va parlar molt en els mitjans del cas de Juan Maeso, l'anestesista que era portador del virus de l'hepatitis C i va contagiar 275 persones, pacients de l'hospital de la Fe de València i de tres clíniques privades de la mateixa ciutat, amb els quals va tenir contacte en la sala d'operacions. Sembla ser que el contagi es produïa perquè Maeso feia servir les mateixes xeringues amb què ell s'injectava fàrmacs. Tot i que va declarar-se sempre innocent, estudis genètics van provar que el virus del qual era portador Maeso era el mateix que va infectar els pacients.

Si en comptes de ser anestesista, Maeso hagués estat administratiu o teletreballador, segurament avui dia no parlaríem d'aquest cas. De la mateixa manera, si la irlandesa Mary Mallon (1869-1938) que va emigrar als Estats Units el 1884, no hagués treballat de cuinera, possiblement no hauria infectat 53 persones de febre tifoide. El cas d'aquesta dona, coneguda també com a Mary la Tifoide (vegeu com la presentava la premsa del seu temps; Wikimedia Commons), és clàssic en la història de l'epidemiologia per les seves repercussions ètiques, i en el seu dia va dur de corcoll les autoritats sanitàries i la policia de diversos estats nord-americans. Mary era el que ara es coneix com "portador sa" de la febre tifoide. Aquesta malaltia (que cal no confondre amb el tifus exantemàtic) està causada pel bacteri Salmonella typhi. Entre un 3 i un 5 per cent de les persones infectades amb aquest bacteri no presenten símptomes de la malaltia, però poden eliminar els bacteris per les femtes i transmetre'ls a altres persones.

A finals de 1906, George A. Soper, metge militar nord-americà, va ser encarregat d'investigar un brot de febre tifoide que feia uns quants mesos que s'estava produint a Oyster Bay, a Long Island. En una casa on vivien 11 persones, 6 havien contret la malaltia. Era una casa gran, situada en una zona residencial on moltes famílies benestants de Nova York solien passar els estius. Res a veure, per tant, amb els típics brots de febre tifoide que es produïen en barris pobres on la gent vivia amuntegada i sense unes mínimes mesures d'higiene. Atès que les persones infectades no semblava que haguessin tingut contacte amb cap persona malalta, es van analitzar les possibles causes de transimissió de la infecció entre els proveïdors de llet i altres aliments habituals de la família. També es va considerar la possibilitat que la infecció s'hagués propagat a l'aigua de beguda des d'algun pou negre o que la primera persona afectada hagués pogut contagiar-se fora de Long Island en les setmanes prèvies a l'aparició del brot.

Era un trencaclosques en el qual mancava una peça que no hi havia manera de trobar. En investigar l'activitat que hi havia hagut a la casa de la família afectada, qui hi havia passat els darrers temps, es va trobar la peça que mancava. Tres setmanes abans que es produís el primer cas, havia entrar a treballar-hi una nova cuinera, una dona irlandesa d'uns 40 anys anomenada Mary Mallon, alta i forta, poc parladora i que semblava gaudir de bona salut. Però només hi va treballar sis setmanes i ningú no sabia on havia anat després.

L'estudi retroactiu que es va fer d'altres brots de febre tifoide dels quals no s'havia pogut esbrinar la causa van revelar un lligam entre la presència de Mary, com a cuinera, en diferents cases, i l'aparició de les infeccions. Van localitzar-la treballant en una casa on, després que ella hi arribés ja havien emmalaltit dues persones. Sara Josephine Baker (1873-1945), pionera de la medicina comunitària als Estats Units, va treballar en aquest cas i va rebre l'encàrrec d'anar a recollir mostres de sang, orina i femtes de la cuinera. A la primera visita que les autoritats sanitàries li van fer, Mary va reaccionar de manera violenta; deia que ella estava sana i que era impossible que hagués transmès cap malaltia. Per aquest motiu, Baker hi va anar acompanyada de la policia. Mary va escapar-se i la van trobar tres hores més tard amagada en una casa veïna. Van haver de reduir-la per poder dur-la a l'hospital a fer-li les proves. Van informar-la que no estava detinguda, que només volien tractar-la perquè pogués dur una vida normal. A la força, li van fer les proves i es va confirmar que era portadora del bacteri que causava la febre tifoide; el seu cos era com un tanc de cultiu dels qual s'escapaven els microbis pel budell. Li van proposar d'extirpar-li la bufeta de la fel, que era el lloc on se suposava que proliferaven els bacteris, o que deixés de treballar com a cuinera. (Avui dia se sap que, en les persones portadores que tenen els bacteris de la febre tifoide a la bufeta, això és perquè hi tenen pedres i els bacteris hi viuen al damunt forman pel·lícules.) Mary va refusar les dues possibilitats perquè no podia creure que ella, una dona sana, pogués contagiar ningú.

Van tenir-la tancada uns tres anys i l'opinió pública va començar a parlar del seu cas, de la privació de llibertat que patia sense que hagués comès cap delicte. El 1910 la van deixar lliure , sota la promesa que mai no tornaria treballar de cuinera ni en cap ofici en què hagués de manipular aliments, i que periòdicament es presentaria la Departament de Salut de Nova York. Però aviat va desaparèixer i no se'n va saber res fins al 1915, quan es va produir un nou brot de febre tifoide en un hospital per a dones, amb 25 casos. La cuinera, una tal Mrs. Brown, que feia tres mesos que hi treballava, no era altra que Mary Mallon, que ocultava el seu nom per no ser reconeguda. Abans que poguessin arrestar-la va desaparèixer. Se sap que va anar a l'estat veí de Nova Jersey i després va tornar a Long Island, on finalment la van localitzar. Des d'aleshores fins a la seva mort, el 1938, va viure confinada a l'illa de North Brother. (A la foto, presa 1931 o 1932 a North Brother, Mary, amb ulleres, va acompanyada per la bacteriòloga Emma Sherman.)

El cas de Mary Mallon encara avui dia desperta controvèrsia. Per una banda, la dona va ser retinguda a la força en una quarantena que va allargar-se fins a la seva mort. Per l'altra, ella havia estat advertida de la seva situació, del fet que, tot i no estar malalta, era un focus de difusió de la febre tifoide. En una carta que va escriure el 1909 i que es pot veure aquí, Mary es lamenta del tracte rebut i d'haver estat una atraccció per a tothom, també per als malalts del centre on estava reclosa. Diu que un dels metges fins i tot ha fet públic el seu cas (era William Park, i el 1908 va descriure el cas de Mary Mallone --sense indicar-ne el nom-- en un congrés de l'Associació Americana de Medicina). Finalment Mary es pregunta si a l'esmentat Dr. Park li agradaria que l'insultessin i parlessin d'ell --o de la seva dona-- dient que era William Park, el Tifoide.

Evidentment, el cas de Mary Mallon i el de Juan Maeso no es poden comparar. Maeso, com a metge, sabia molt bé el risc a què sotmetia els pacients que passaven per les seves mans --per les seves agulles i xeringues-- d'anestesista. Amb la perspectiva del temps, en canvi, pot entendre's la reacció de Mary Mallon. No sabia fer res més que cuinar per guanyar-se la vida i de sobte li diuen que està difonent una malaltia que pot ser mortal --ella es trobava perfectament--, i que no pot continuar fent de cuinera. No li ofereixen cap alternativa per dedicar-se a alguna altre treball i des del principi la tracten com una delinqüent. Maeso ha estat una víctima de la seva addicció i Mary va ser una víctima de la ignorància i la intransigència del seu temps.

Lectures complementàries (en anglès):
- Brooks J (1996) The sad and tragic life of Typhoid Mary. Can Med Assoc J 154:915-916
- Leavitt JW (2004) Typhoid Mary: Villain or victim?