Mig segle de televisió!

Em sembla que era ahir, i ja han passat cinquanta anys! M'ho recorda Vilaweb: el 14 de juliol de 1959 es va poder veure la primera emissió regular de televisió des de Barcelona. La meva família era una de les que "ja tenien a casa un innovador aparell anomenat televisor", com diu la notícia de Vilaweb. El meu pare tenia molta afició a la tècnica i ja feia mesos que havia comprat un aparell de televisió. (Em sembla que a la meva mare no li va agradar massa que ell es gastés tants diners en aquell aparell.) Al principi, els únics programes que es podien veure de tant en tant, al vespre, i en una pantalla plena de neu, eren els de la Rai italiana. Després van començar les proves. Recordo el bust parlant del locutor de Radio Nacional Federico Gallo, que era el qui gairebé sempre sortia en aquell període de proves.

Avui precisament hem estrenat televisor a casa. El que teníem des de feia bastants anys deu haver preferit morir pel seu compte abans que l'executéssim per canviar-lo per un de digital. El nou aparell té la pantalla de plasma i el gruix com un monitor modern d'ordinador. M'ha fet recordar aquell primer televisor de la família, pel contrast en tantes coses. Per una banda, aquell Sylvania de 1958 era enorme, i gairebé més profund que ample. I el preu: valia més que tres Seat 600 junts, que eren segurament les únics cotxes que es podien comprar en el mercat espanyol i després d'esperar bastants mesos des que es feia l'encàrrec.

Si la memòria no em falla, abans que es fes aquell inici oficial, ja s'havia fet una retransmissió de futbol Barça-Real Madrid, que va animar molta gent a comprar l'aparell, encara que fos a terminis. A casa meva van venir amics i coneguts a veure'l. Es va haver de moure la taula del menjador per posar totes les cadires de casa en fileres, com si fos un cinema. Durant alguns anys, sempre que hi havia futbol teníem algun visitant que venia a veure el partit.

Un altre esdeveniment que va dur gent a casa --això ja va ser més endavant, perquè Espanya ja havia entrat a Eurovisió-- va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola de Mora y Aragón. En aquest cas, atesa l'hora de la retransmissió --al matí--, el públic era femení. En tornar a casa de l'escola vaig trobar-hi algunes veïnes; fins i tot les dones de servei d'un dels pisos de l'escala estaven bocabadades davant del televisor.

Una gran diferència entre la televisió de 1959 i l'actual és que aleshores no hi havia més que un canal de televisió (Televisión Española) i hi feien molts pocs anuncis. Als vespres solien fer algunes sèries de mitja hora que a casa ens agradaven molt. Una era "Misterios de la ciencia". També una altra que passava en un submarí que en cada episodi semblava que anés a sucumbir per l'efecte d'algun torped, però sempre acabava salvant-se. I també les aventures de Mike Nelson ("Investigador submarino"), que interpretava Lloyd Bridges. De vegades ens quedàvem sense saber com acabava la pel·lícula, perquè s'interrompia la connexió amb Madrid, que es feia a través de set repetidors, els noms dels quals ens havíem après de memòria. Aleshores sortia José Luís Barcelona i deia allò de "Lamentamos esta interrupción..." Sempre el tenien a punt; era com si els estudis de televisió de Catalunya (estaven a Miramar, en el parc de Montjuïc) fos casa seva.

Avui, un cop instal·lat el nou aparell, el noi que l'ha dut ha connectat la sintonització automàtica i ben aviat ja teníem dotzenes de canals disponibles. De tota manera, no em faig il·lusions. Fent una mica de zapping he pogut comprovar que la majoria d'emissores fan uns programes que semblen clonats els uns dels altres i molt dolents. Hem avançat molt en quantitat, però molt poc --per no dir gens-- en qualitat.