El meu retrat

Cap a la part superior esquerra d'aquest bloc hi ha un retrat petit meu que em va fer el meu pare fa mooooolts anys, quan jo en devia tenir uns tres o quatre. Què queda d'aquella nena enfilada a una barca del port de Barcelona? Algú podria reconèixer-la en aquesta dona ja madura --per no dir vella-- que escriu aquestes línies? No ho crec. El 2003, però, em van fer un altre «retrat» que serviria per identificar-me tota la vida, perquè gairebé no canvia al llarg del temps. Clar que és un retrat de lluny i se'm podria confondre amb moltes altres persones; caldria una ampliació a una escala molt gran perquè em mostrés tal com sóc. Aquest és el meu retrat:


És el meu cariotip, una fotografia dels meus cromosomes classificats per parelles que s'agrupen perquè tenen unes característiques comunes. Si voleu veure'ls amb més detall, cliqueu damunt la foto i la veureu ampliada. No us feu il·lusions, però, no hi descobrireu cap secret; són uns cromosomes molt vulgars, molt semblant als de gairebé la meitat de la humanitat. Dic la meitat, perquè si us fixeu en el darrer parell, veureu que en comptes de tenir un número té una lletra, la X. Al costat de la X, hi ha un espai buit i sota es veu una altra lletra, la Y. Com que tinc dues X, sóc una dona. Si en comptes de tenir aquest parell de cromosomes idèntics, un d'ells fos diferent, més petit (el cromosoma Y), seria un home.

De vegades hi ha persones que presenten variacions en aquest parell de cromosomes o en d'altres. Són anomalies que solen manifestar-se amb alguna malaltia o fet diferencial. Per exemple, hi ha persones amb dos cromosomes X i un Y (XXY), i pateixen l'anomenada síndrome de Klinefelter; d'altres tenen només un cromosoma X i res més (els falta l'altra parella o el cromosoma Y; de vegades poden tenir-ne només un trosset), és la síndrome de Turner. Una anomalia cromosòmica molt coneguda és la síndrome de Down, que es produeix quan hi ha tres còpies del cromosoma 21.

Més amunt he dit que el cariotip gairebé no canvia al llarg de la vida, perquè els cromosomes no són sempre iguals. De la mateixa manera que les persones ens encongim perquè els discos intervertebrals s'aplaten (no sé si les vèrtebres també disminueixen), els nostres cromosomes es van fent més curts. Els seus extrems, anomenats telòmers, tenen unes regions de DNA que aparentment no codifica res i la seva funció és evitar que els cromosomes es fusionin els uns amb els altres o es barregin com no ho han de fer. Se'ls ha comparat a l'extrem dels cordons de les sabates, aquell trosset de plàstic dur o metàl·lic que impedeix que les fibres que formen els cordons perdin la seva estructura trenada i les puntes quedin esfilagarsades. Al llarg de la vida, els telòmers es van fer més petits. Aquest escurçament, a més d'estar implicat en algunes malalties, podria ser una de les causes de l'envelliment cel·lular.

A mi, segurament no se m'hauria acudit mai fer-me fer el cariotip. Però el 2003 se'm va presentar l'oportunitat i la vaig aprofitar. Va ser en un curs de laboratori per a comunicadors i periodistes científics (Open Lab) de la Universitat de Pavia. Una de les pràctiques era la preparació del cariotip. En realitat, només en vàrem fer els preliminars, perquè el procediment és bastant entretingut: s'extreu una gota de sang i cal posar-la en incubació en un medi de cultiu perquè les cèl·lules es divideixin (els cromosomes només són visibles quan la cèl·lula s'està dividint). Cal esperar 2 o 3 dies perquè els limfòctis de la sang proliferin i s'ha de provocar l'aturada de la divisió en la metafase (una de les fases de la mitosi o divisió cel·lular normal), que és quan els cromosomes són més visibles. En aquest document de la Universitat de Lleida es pot veure com es fa i també una explicació dels grups de cromosomes. En la meva foto no estan posats a l'atzar, sinó d'acord a criteris morfològics, segons una convenció establerta el 1960, que facilita el seu estudi. Els parells de cromosomes estan numerats de l'1 al 22 (n'hi ha un altre parell, però és el dels cromosomes sexuals).

D'aquí a pocs mesos caduca la meva targeta de crèdit, que duu la fotografia incorporada. La que hi ha ara és una fotografia de fa ben bé 15 anys, potser més i tot. El meu aspecte actual és força diferent i hauria de canviar-la. Estic pensat que podria posar-hi la foto dels meus cromosomes i ja em serviria per sempre. Però potser m'esperaré; qui sap si algun dia no disposi de l'«ampliació» d'aquesta foto, un xip que contingui el meu genoma, el conjunt de gens que fan que jo sigui com sóc.